Castells i muralla de Bellinzona

Els castells de Bellinzona estan situats en Bellinzona, capital del cantón del Tesino, en Suïssa. En la muralla que rodeja la ciutat, estan inscrits des del 2000 en el Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco.^[1] Els tres castells són: Castelgrande, el castell de Montebello i el castell de Sasso Corbaro. El conjunt, construït entre els sigles XIII i XV, és una prova de l'importància de l'arquitectura militar en l'Edat Mija. És també un eixemple, únic en Europa, de l'evolució d'un lloc, en constant adaptació a les necessitats de l'home segons els temps. Bellinzona està situada al sur dels Alps en el començ d'una profunda vall. En este lloc del cantón de la Rivera s'obri la planura de Magadino, un pla pantanoso que desemboca en el Llac Major. És un punt de convergència d'a on partixen multitut de carreteres.

Pel nort, la Léventine conduïx als ports de pas de Sant Gotardo i de Nufenen, la vall de Blenio conduïx al port de Lukmanier mentres que el Valle Mesolcina conduïx al port del Menut Sant Bernardo. Al sur, les carreteres que van cap a Itàlia voregen el Llac Major o passen pel Mont Ceneri. El camí “este-oest” que és la carretera “Domodossola-Centovalli-San Jorio-Valteline” passa per Bellinzona, que és l'inici també del camí de la Greina.

El lloc es presta, per la seua situació natural, a la funció de punt de control, ya que la presència de tallats rocosos en mig de la vall dona lloc a estretament fàcilment controlables. Estos roquedos són el resultat de l'erosió dels glaciars i del riu.

Ya en l'Imperi romà, cap a mediats de el IV es va construir una fortificació en els tallats rocosos de Castelgrande. Durant molt temps se li va donar per inexpugnable. Pero l'aspecte de les fortificacions de Bellinzona, tal com li les pot vore hui dia, és en lo fonamental l'obra dels Lombardos.

Castelgrande va ser reconstruït per primera volta en els sigles X i XI; a este es va afegir el castell de Montebello que es va edificar en el XIII, en el promontori rocós situat a l'est de la ciutat i despuix unit a les fortificacions de la ciutat. Es va alçar una nova torre poc despuix a 1400 metros d'altura, que es convertiria en el núcleu del futur castell de Sasso Corbaro i aixina es terminava la muralla que tancava la vall de part a part i tancava pel sur dels Alps la “frontera” en els plans d'Itàlia.

Els lombardos, amos d'estos llocs a partir de 1340, varen completar les fortificacions d'este conjunt en l'objectiu d'impedir als Confederados (en particular, Uri, Schwyz i Unterwalden) estendre's pel sur dels Alps. Estos varen deure esperar a la decadència del ducado de Milà cap a 1499, causat per l'invasió de la regió per Luis XII, rei de França, i la cridada dels habitants de Bellinzona que, havent expulsat als francesos, varen demanar la protecció dels Confederados. Açò va posar fi a un llarc periodo de desórdens.

Descripció

El conjunt és grandíssim. Castelgrande medix més de doscents metros en diagonal i la muralla a lo manco quatrecents metros.

Castell de Castelgrande

Artícul principal → Castell de Castelgrande.

Unes estretes escales permetien accedir al castell situat a major altura. Era necessari travessar vàries portes i obstàculs per a aplegar finalment a la porta principal situada al surest del castell. Esta porta precedia a la jagantesca plaça interior a on es va construir l'iglésia de Sant Pedro, aixina com una multitut de chicotetes construccions.

Hui dia estos edificis ya no existixen. Ademés del recint i els edificis de la partix sur, solament permaneixen en el centre les dos torres (Torre Nera i Torre Bianca), aixina com els tres murs defensius que compartixen l'espai en tres sectors. Els edificis construïts adossats al recint de la partix sur formen un conjunt allargat. S'han instalat alguns ascensors moderns que permeten als visitants, respectant al mateix temps el lloc, l'accés a la plaça interior.

Castelgrande va ser restaurat per l'arquitecte Aurelio Galfetti, qui va conseguir recuperar l'essència edilicia dels antics castells de la regió i, al mateix temps, un us funcional adequat als visitants de l'época contemporànea.

Castell de Montebello

Artícul principal → Castell de Montebello.

Es tracta d'un recint del que el pla forma aproximadament un rombo, en l'interior del com es troba el castell central, la part més antiga. Esta part, de forma molt irregular, construïda en el XIII, inclou una torre, dos places i vivendes.

El recint, construït cap a 1400 i completat en el XV, inclou un camí de ronda i tres torres angulars. És necessari creuar dos portes, un fos, un pont levadizo i una grada per a accedir a la plaça del castell.

Montebello està unit a les fortificacions de la ciutat per llarcs murs en almenas i flanquejades de torres.

La muralles (La Murata)

Començada al principi de el XV i terminada cap a 1480, esta muralla que creuava la vall de part a part s'unia per un costat a les muralles de Castelgrande i per l'atre, prop del riu Tesino, concloïa en una torre defensiva.

Hui dia només es conserva la part meridional pròxima a la ciutat. L'obra, de 4 metros d'esgambi, té un passadiç estovat en aspilleras. La plataforma del camí de ronda en matacanes d'una a una atra part.

Este sistema de defensa, escàs contra l'artilleria pesada, era suficient contra les tropes d'infanteria confederadas que aplegaven de l'atre costat del Gothard.

Castell de Sasso Corbaro

Artícul principal → Castell de Sasso Corbaro.

El castell es va construir molt ràpit en 1479. Sis mesos despuix de la posada en obra, estava dispost per a defendre la ciutat. Es va desenrollar a partir d'una torre vivenda defensiva preexistente que va ser convertida en una torre angular. Una segona torre es va dispondre en diagonal. Les parets del recint, almenadas, formen una plaça quadrada. Adossat a la paret del recint i obrint-se sobre la plaça interior, una vivenda típica de l'estil de l'hàbitat de la regió en el XV en finestres ogivals i fumerals apuntats.

Història

Entre el V i el XIV, despuix de la caiguda de l'Imperi romà, Bellinzona va passar provablement a les mans dels successors de Roma, o siga:
- cap a 500, als ostrogodos, després a l'imperi bizantino,
- durant el VI, als lombardos,
- els monarques carolingios varen conquistar el lloc despuix, en el X, els emperadors de la Dinastia Sajona (Sacre Imperi Romà Germànic);
Sigles X i XI, construcció del recint actual de Castelgrande pels emperadors de la dinastia Sajona, en substitució de la muralla d'orige romà, molt derruïda;
al principi de el XVI, els emperadors de la dinastia Sajona varen cedir la fortalea de Castelgrande als bisbes de Com;
a partir de el XII, es va transformar la muralla, es va elevar i es va reforçar en vàries ocasions, Bellinzona va estar en el centre de violentes lluites;
en 1230 es va obrir la carretera del Gothard. Artesans, comerciants i hòmens poderosos es varen instalar en Bellinzona que es va beneficiar de l'aument dels intercanvis i de la protecció garantisada per les fortificacions del lloc;
en 1340, despuix d'un llarc sege, Bellinzona va caure en mans dels Lombardos i va permanéixer baix la seua sobirania durant un sigle i mig;
de 1403 a 1422, Bellinzona va caure en les mans de tres cantones confederados (Uri, Schwytz i Unterwalden).
1422, Milà va llançar un atac sorpresa contra Bellinzona, els Confederados varen ser derrotats en la Batalla de Arbedo;

de 1422 1480, baixe sobirania milanesa, la defensa del lloc, garantisada fins a llavors per Castelgrande, es reforça per a previndre atacs confederados. Successivament es va reforçar el castell de Montebello despuix es va construir la muralla (en italià Murata) a través de la vall i per fi el castell de Sasso Corbaro;
en 1499, Luis XII, rei de França, invadix el ducado de Milà;
en 1500, els habitants de Bellinzona conseguixen expulsar als Francesos. Per temor de represàlies accepten sometre's als Confederados;
en el XVI, les riuades del riu Tesino varen destruir una part de la muralla. Hui dia no permaneix més que la part meridional pròxima a la ciutat;
entre 1500 i 1798, baixe el control de la confederació dels XIII cantones, els tres castells varen canviar de nom: Uri, Schwytz i Unterwald;
en 1803, creació del cantón del Tesino. Els castells tornen de nou a l'Estat;
entre 1920 i 1955 es varen mamprendre alguns treballs de renovació i consolidació.

Vore també

Referències

↑ «Three Castles, Defensive Wall and Ramparts of the Market-Town of Bellinzona». UNESCO Culture Sector. Consultat el 30 de març de 2015.

Bibliografia

Castells fortificados de Suïssa - volum 2 (Edicions Silva, Zuric (Suïssa), 1982)
Descobriment de Suïssa - volum 20 (Edicions Avanti, Neuchâtel (Suïssa), 1982)

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Castells i muralla de Bellinzona.
Swisscastles.ch - Bellinzona

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Castillos y muralla de Bellinzona» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[Unesco-1] «Three Castles, Defensive Wall and Ramparts of the Market-Town of Bellinzona». UNESCO Culture Sector. Consultat el 30 de març de 2015.

[1]