Anar al contingut

Castell d'Abbadie

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Castell d'Abbadie
Castell d'Abbadie.

Castell d'Abbadie (en francés: château-observatoire Abbadia) és d'estil neogótico, situat en la comuna d'Hendaya (Pirineus Atlàntics), en la província de Labort (a Plantilla:Unité de Saint-Jean-de-Llum i Plantilla:Unité de Hendaya). Construït per Eugène Viollet-li-Duc i Edmond Duthoit per encàrrec d'Antoine d'Abbadie, està classificat com monument històric i Maison dones illustres. Les riques coleccions científiques, d'archius i de mobiliari són originals i representen un considerable patrimoni cultural representatiu del sigle Plantilla:S-.

El proyecte i la construcció

Els orígens i fonts d'inspiració

Una casa front a l'iglésia du el nom de Abbadia.[1] En el Plantilla:S- Jean Menvielle, notari, va ser conegut com Abbadie d'Arrast, per part de la seua yaya paterna.[2] Va ser el yayo de Antoine d’Abbadie[2] naixcut en Dublín (en Irlanda) en 1810 de pare vasc i mare irlandesa. La família d’Abbadie, instalada en Toulouse entre 1820-1827, visitava regularment la costa vasca. Després es va establir en París fins a 1837. Antoine es va unir llavors, en el seu germà Arnauld, a una expedició d'una dotzena d'anys en Abissínia (Etiopia); el futur castell estaria impregnat per esta regió. Com era comú en l'época, els dos germans d’Abbadie desijaven obrir el camí als misionero catòlics, sense èxit, encara que sense dubte els va anar útil esta ret. Varen abandonar l'Àfrica oriental a finals de 1848 i varen mantindre relacions en senyors etíope.

Despuix d'una breu estància en els confines del Bearne, Antoine d’Abbadie es va instalar en Urruña en 1849 i va continuar viajant per les seues investigacions en Noruega, Espanya, Argèlia, etc. En 1852, va ser elegit membre corresponent de la secció de Geografia i Navegació de l'Acadèmia de ciències de París. El tren va aplegar a Bayona en 1855 i a Hendaya en 1864, facilitant les relacions entre la costa vasca i París. A pesar de tots els seus desplaçaments a l'Acadèmia de Ciències i a l'estranger, Antoine d’Abbadie, molt apegado a la cultura vasca, com ilustren les inscripcions i els archius del castell, va continuar els seus treballs sobre la llengua vasca. També va crear en Urruña festivals vascs i va llançar concursos (poesia, pilota, irrintzina, ganado...) a partir de 1851.[1] A la seua mort, va ser malnomenat Euskaldunen Aita per la seua dedicació a la cultura vasca.

En 1859, Antoine d’Abbadie es va casar en Virginie de Saint-Bonnet (1828-1901), originària del Delfinat i, de 1864 a 1870, va construir el castell en la rebanc vasc. La parella d’Abbadie es va involucrar considerablement en la construcció de l'edifici.

Eugène Viollet-li-Duc i Edmond Duthoit

Dominant la mar Cantàbrica, el castell està construït en el domini de Abbadia segons els plans d'Eugène Viollet-li-Duc i Edmond Duthoit en un estil neogótico entre 1864 i 1879, dissenyat a petició de Antoine d'Abbadie d'Arrast, astrònom i explorador, aixina com antropòlec i llingüiste, membre de l'Acadèmia de Ciències, qui somiava en un castell observatori d'estil neogótico a on es mesclaren les seues passions orientalistes,[4] africanes i cristianes. L'influència orientaliste dels viages de A. Abbadie en Abissínia (Etiopia) i en Egipte es reflectix àmpliament en tota la decoració interior.

En 1857, Antoine d'Abbadie va encarregar a l'arquitecte Clément Parent un pla «en l'estil a ogives». El proyecte de C. Parent (1859) evoca massa la Renaixença francesa. Antoine d'Abbadie es va dirigir llavors a Auguste Magne (1860) i la construcció va escomençar en 1864.

En 1857, Eugène Viollet-li-Duc va restaurar el château de Pierrefonds (Oise) i va continuar una campanya de restauració de fortalees migevals en els anys 1860 mentres s'interessava en l'antic Egipte. El Antoine d'Abbadie va solicitar a E. Viollet-li-Duc, pero est disponia de poc temps per a dedicar al proyecte neogótico i ho va confiar al seu discípul Edmond Duthoit[5] que es va entusiasmar en l'arquitectura àrap (era llavors director en cap dels Monuments històrics en Argèlia).[6] Finalment, els plans de C. Parent es varen conservar, pero les fronteres varen ser modificades. Els mestres d'obra es varen succeir (Darrigo, Delarocque, Fréson i Dartéguy).

Els rols respectius dels mestres d'obra, E. Viollet-li-Duc i E. Duthoit, han segut durant molt temps discutits ya que les seues realisacions poden confondre's. La seua colaboració va ser eixemplar.[7][8] De fet, la contribució de E. Viollet-li-Duc al proyecte arquitectònic de Abbadia va ser especialment discutida en motiu de l'exposició Viollet-li-Duc en el Grand Palais (1979). L'edifici no figura en el catàlec de l'exposició, referència reconeguda[9] per a l'estudi del restaurador de Carcassonne, Vézelay i Notre-Dame de París. Abbadia ha segut considerat durant molt temps com una obra realisada essencialment per E. Duthoit.[10]


E. Viollet-li-Duc va remodelar l'organisació horisontal proposta per C. Parent, especialment pel que fa a l'acolliment i la llògica de circulació. E. Duthoit, qui va realisar relevamientos de monuments àraps, es va inspirar en ells per als salons orientals del castell Abbadia i de Roquetaillade en la capella de Saint-Michel. El seu gust per l'art àrap i la policromía té el seu orige en els seus viages científics en el marqués de Voguë.[11]

En 1858, es va construir un primer observatori astronòmic circular; est seria destruït posteriorment i reemplaçat per l'edifici paralelepípede actual. En 1865, es varen cobrir les dos ales occidental i oriental.

El disseny arquitectònic de E. Viollet-li-Duc en Abbadia propon un art total, sense dubte precursor dels començos de l'Art nouveau.[12]

Una àmplia ret artística

L'arquitecte paisajista Eugène Bühler va treballar en el parc de Abbadia, va crear la granja Aragorri - els comuns del castell - i va realisar una reorganisació territorial del barri de Subernoa a on està ubicat el castell i del com Antoine d'Abbadie és el principal propietari. Amic íntim de Antoine d'Abbadie, E. Bühler apareix com un verdader conseller en matèria d'arquitectura i decoració.[10]

La ret artística del castell de Abbadia conta en noms reputats del món de l'art del Plantilla:S-:[10] Charles-Laurent Maréchal (vidrieres), Adrien Guignet (pintura), Dantan jeune (escultura), Léon Parvillée (ceràmica orientalista),[13] Schoch-Läderach (ceramista), la faïencerie de Gien, Placide Poussielgue-Rusand i Jean-Alexandre Chertier (arts precioses), Philippe-Joseph Brocard (esmaltador en vidre), Raulin (ebanisteria chinesca)[14] i la firma berlinesa Renaissance (mobiliari).[15]

Eclecticisme, lux i refinament es combinen en els alvanços tecnològics i socials de l'época; es varen realisar demanats a les empreses angleses Simpson & Són, Maw & Co i Hart, Són, Peard & Co i a les marques parisenques com Au Bon Vaig marchar i als Grands Magasins du Louvre.[10]

La mà d'obra i els materials

La contractació dels treballadors es va basar en la població vasca, més que per raons llogístiques tradicionals, per solidaritat cultural; A. d'Abbadie era conscient del motor econòmic que representava el seu proyecte. El canonge Inchauspé i el pare viscaí Arana estan implicats en la contractació de la mà d'obra.[10]


Les gàrgoles, cocodrils i serp que decoren el pòrtic d'entrada del castell estan tallats en pedra calcàrea d'Urruña (Cretácico superior). Moellones rosats, blancs i negres constituïxen les fronteres. La pedrera de Iharxekoborda, propenca al castell, va proporcionar els materials, una calcàrea blanca o llaugerament rojosa, la “calcàrea de Lasseube”, per als moellones dels murs, de la mateixa manera que la pedrera de Lohia, al peu del penya-segat, que era propietat de A. d'Abbadie. Els moellones negres provenen provablement de la pedrera de Laffitenborda en Urruña i els moellones rosats de la ciutat de Fuenterrabía (Guipúscoa). Estos constituïxen una atra tonalitat de la calcàrea de Lasseube transportada per barco a través del Bidasoa i desembarcada en Ondarralzu (plaja de Hendaya, hui en dia represada, Cf. la passejada de la baïa de Chingoudy). La majoria dels marcs, portes i finestres, provenen de la pedrera de Sorgin Sija, entre la baïa de Lohia i la casa Haïçabia. Finalment, la pedra blanca és una calcàrea albiana (Cretácico inferior) d'Ascain, transportada per la Nivelle fins a Sant Joan de Llum i despuix per carreta de bous fins a Abbadia.[16]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 J.-B. Hiriart-Urruty, 2011.
  2. ↑ 2,0 2,1 Charondas, Li cahier noir.
  3. ↑ Antton Abbadia.
  4. ↑ Y. Cardaillac-Hermosilla, 1998 - L’orientalisme au château d'Abbadia. Antoine d’Abbadie 1897-1997, Congrès International, Hendaye, 1997, Donostia: Eusko Ikaskuntza, Bilbao: Euskaltzaindia, pàgines 327-336 [1]
  5. ↑ Nabila Oulebsir, 2009 - Edmond Duthoit. Un architecte néogothique et moderne, entre Picardie et Méditerranée. In Nabila Oulebsir et Mercedes Volait (dir.), L’Orientalisme architectural entre imaginaires et savoirs, Paris, Picard (« Els livres d'InVisu ») 155-176.
  6. ↑ Bernard Toulier, Un parfum d’Orient au cœur dones villes d’eaux, In Situ, revue dones patrimoines [2]
  7. ↑ Foucart-Borville J., 1985 - Unix collaboration exemplaire : Viollet-li-Duc et Duthoit à Roquetaillade. Bulletin de la Société d’Histoire de l’art français, Paris, 1985-1987 : 269-281.
  8. ↑ Bruno Foucart, 1996 - Viollet-li-Duc et Duthoit en Abbadia. Connaissance dones Arts, 531, 84-93 (cita Plantilla:Abréviation discrète 85).
  9. ↑ Viollet-li-Duc, Galeries nationales du Grand Palais. Centre dones monuments nationaux, Paris, 1980.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Delpech, Viviane. «Li château d’Abbadia, monument idéal d’Antoine d’Abbadie» (en fr). Consultat el 2024/06/19.
  11. ↑ Viviane Delpech, 2011 - L’Éthiopie au château d’Abbadia : de la création à l’expression d’un programme orientaliste. Annales d’Éthiopie, Centre français dones études éthiopiennes-CNRS-De Boccard, Paris, 26 : 129-165.
  12. ↑ Viviane Delpech (2013). «Li château d'Abbadia, li monument idéal d'Antoine d'Abbadie». Euskonews (En ligne), n.° 667.
  13. ↑ voir Architecture et décorations turques au Plantilla:S- de Léon Parvillée.
  14. ↑ Victor Raulin succède à són père en 1878 et participe aux Expositions universelles de Paris de 1878 et 1889 où il obtint dones médailles d'argent voir Denise Ledoux-Lebard, 1984 - "Els ébénistes du Plantilla:S-", Plantilla:Abréviation discrète 543.
  15. ↑ V. Delpech, 2006, 2008, 2012.
  16. ↑ Estudi petrográfico del Castell de Abbadia (Sud-Ouest, 2009).