Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
L'Archiduc Carles, Carles III, Rei de Valéncia.

L'emperador Carles VI, en l'àmbit valencià conegut sobretot com a Archiduc Carles d'Àustria, (Viena, Sacre Imperi Romanogermànic 1685 - † Viena, 1740). Quan era a soles archiduc d'Àustria fon pretenent al tro de la Monarquia Hispànica durant la Guerra de Successió Espanyola, conseguint el recolzament del Principat de Catalunya (1706-1714), dels regnes d'Aragó i de Valéncia (1706-1707 / 1714), del Regne de Mallorca (1706-1715) i del Regne de Sardenya (1706-1720), territoris en els quals va governar en el nom de Carles III. Aixina com també del Regne de Sicília (1706-1714 / 1720-1738) i del Regne de Nàpols (1706-1738), a on va ser Carles IV. Mentres la guerra tenia lloc va recaure en ell la corona imperial, sent l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic (1711-1740).

Orígens familiars[editar | editar còdic]

Naixqué el dia 1 d'octubre de l'any 1685 en la cort imperial de Viena i fon el segon fill de l'emperador Leopolt I, emperador romanogermànic i la seua tercera esposa Elionor del Palatinat-Neuburg. Era net per llínea paterna del també emperador Ferrando III, emperador romanogermànic i de l'infanta Maria Ana d'Espanya, i per llínea materna de l'elector Felip Guillem I, elector palatí i de la landgravina Elisabet Amàlia de Hessen-Darmstadt

Núpcies i descendents[editar | editar còdic]

L'archiduc anuncià el 18 d'agost de 1708, el seu futur matrimoni en Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, filla del duc Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel i de la princesa Cristina Lluïsa d'Oettingen-Oettingen i el trasllat a Barcelona de la seua futura esposa. Se celebraren els esponsals el 23 d'abril de 1708 en Klosterneuburg l'1 d'agost de 1708 en l'iglésia de Santa Maria del Mar de Barcelona. D'esta unió naixqueren:

Guerra de Successió Espanyola[editar | editar còdic]

Artícul principal → Guerra de Successió Espanyola.
Carles quan era jove.
Els pretenents

Al morir el rei Carles II de Castella sense successió en l'any 1700, l'archiduc Carles era supostament el candidat a la corona hispana en virtut d'un antic pacte del rei Carles II, l'últim Habsburg, que estipulava la seua successió en un atre membre de la Dinastia Habsburg, i tenia el recolzament del Regne de Portugal, Regne d'Anglaterra, Regne d'Escòcia, Regne d'Irlanda i la major part del Sacre Imperi Romanogermànic,[1] pero Carles II va testar a favor de Felip d'Anjou, net del rei Lluís XIV de França i besnet de Felip IV de Castella, com a successor, per lo que s'inicià un conflicte entre els dos pretenents, conegut en el nom de Guerra de Successió Espanyola.[2]

En l'any 1705, l'archiduc Carles embarcà en un eixèrcit aliat en Lisboa en direcció al Mediterràneu. Es para en Altea, i el 17 d'agost els aliats proclamaren rei a l'archiduc Carles en la ciutat de Dénia, en el recolzament de la població civil[3] i la revolta valenciana dels maulets s'estengué liderada per Joan Baptista Basset. Mentres els escamots armats tancaren el pas als borbònics en la plana de Vic. La flota de l'Archiduc arribà a Barcelona el 22 d'agost de 1705. Barcelona, rodejada de les tropes aliades va rendir-se el 9 d'octubre quan el Virrei de Catalunya Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar signà la capitulació. El 22 d'octubre entra en Barcelona l'Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes, i fon proclamat rei d'Aragó i adoptà el nom de Carles III d'Habsburg, instalant-se en el Palau Real Nou.[4] En la necessitat d'expulsar la Casa de Borbó de la península ibèrica, es va procedir a la lleva de l'Eixèrcit Regular Austraciste.[5]

En 1706, l'archiduc Carles fon proclamat rei en Saragossa. La reacció bèlica de Felip d'Anjou a l'any següent dugué el principal eixèrcit proHabsburg en la península, el duc d'Anjou va guanyar la iniciativa i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l'Ebre[6] mentres François Bidal d'Asfeld va rebre l'encàrrec de capturar les viles del sur del Regne de Valéncia[7] i tingué com a conseqüència la conquista dels regnes de Valéncia i d'Aragó, despuix de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707.

Per a enfortir la seua reclamació al tro, despuix de la derrota en Almansa i la publicació per part de Felip II de Castella del Decret de Nova Planta i el naiximent imminent de l'infant Lluís,[8] l'archiduc anuncià el 18 d'agost de 1707 el trasllat a Barcelona de la seua futura esposa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, la bella filla de Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel[9] i també el trasllat de la cort, que recorregué els estats italians, reforçant la seua adhesió a la causa austriacista,[10] arribant poc despuix de la victòria aliada a la batalla d'Oudenarde.

En la península, la guerra es desenrollava entre atacs i contraatacs dels dos bandos. Carles III ocupà Madrit,[11] pero Felip V la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seues ambicions d'instal·lar-se fermament en el Mediterràneu [12] ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.

Estant la guerra en curs i en un punt crític, quan l'Archiduc Carles perdia en la península i els seus aliats guanyaven a l'exterior, el seu germà, l'emperador Josep I, muigué de repent, per lo que es va dirigir a Viena per a assumir la successió al tro imperial,[13] fet que va provocar un canvi de recolzaments de les potències europees.

Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic[editar | editar còdic]

Retrat de Carles VI
Únic escut conservat als antics territoris de la Corona d'Aragó de l'archiduc com a sobirà de la Monarquia Hispànica (Museu del santuari de Lluc, Mallorca)

En l'any 1711 fon coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i la Guerra de Successió Espanyola va finalisar en la firma en 1713 del Tractat d'Utrecht[14] i el 1714 del Tractat de Rastatt i el Tractat de Baden,[15] en aplicació dels quals Felip V fon reconegut com a rei d'Espanya, pero en la condició de renunciar als seus drets al tro francés, evitant aixina l'unió de les dos corones; L'Imperi va anexionar-se gran part dels antics dominis espanyols en Itàlia i als Països Baixos.

En l'any 1713, davant la falta de fills mascles, va promulgar la Pragmàtica Sanció de 1713, que establia l'indivisibilitat del regne, aixina com permetia l'ascens de les dones al tro imperial.[16] Per poc temps semblà que la Pragmàtica Sanció fon gratuïta, quan Elisabet Cristina donà a llum a un chiquet, Leopolt, en 1716, que va morir poc despuix. Un any més tart va nàixer Maria Teresa. En la cerimònia del seu batisme, els contemporàneus varen escriure que Carles, a pesar dels seus millors esforços, semblava molest pel sexe de la chiqueta.[17] L'any següent va vore l'arribada d'una atra chiqueta, Maria Anna.

L'archiduc Carles va haver de fer front als atacs dels turcs entre 1716-1718 i conquerí part de terres turques a Valàquia i Sèrbia,[18] arribant fins al Danubi,[1] pero estes plaçes els pergué en la guerra de 1737-1739.[19]

Fins a l'any 1725 no renuncià a la corona hispana, en el Tractat de Viena,[20] per a ell i per als seus descendents, encara que mantenint fins a la seua mort els títuls que havia pres en escomençar el conflicte successori.[21]

L'Archiduc Carles estava molt descontent per la pèrdua d'Espanya, i com a resultat, va imitar el seriot cerimonial de la cort dels Habsburg espanyols (Spanische Hofreitschule), adoptant la vestimenta d'un monarca espanyol, que, segons l'historiador britànic Edward Crankshaw, consistia en "un gipó negre i miges, sabates negres i miges roges". Durant el seu regnat es va construir la Biblioteca Nacional i les obres més importants del Barroc en Viena. També va tindre aficions musicals: va fer composicions i a voltes dirigia l'orquesta de la cort.

Carles VI d'Àustria morí el 20 d'octubre de 1740 en Viena pero el seu intent per conseguir que la seua filla fora hereua foren contestats per França, Prussia, Baviera i Saxònia, que varen iniciar la Guerra de Successió Austríaca en l'invasió de Silèsia per Frederic el Gran.[22]

Es manté la teoria que va morir a causa d'una intoxicació alimentària per bolets, provablement per Amanita phalloides.[23]

Títuls, càrrecs i successors[editar | editar còdic]

L'archiduc Carles era nomenat primer com a rei Carles III de Castella, Lleó, Aragó i les dos Sicílies, entre atres,[24][25] i a partir de l'any 1711 com a Carles VI electus Romanorum Imperator semper Augustus.[26][27]

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

  1. ↑ 1,0 1,1 Encyclopædia Britannica. «Charles VI (Holy Roman emperor)». britannica.com. Consultat el 22/10/2009.
  2. ↑ Plantilla:Ref-publicació
  3. ↑ Regidoria de Cultura de Dénia, L'Archiduc Carles i Dénia: colecció documental: edició conmemorativa de la Guerra de Successió a Dénia (1705-1708): Joan Batiste Basset proclama en Dénia a l'archiduc Carles rei de Valéncia : III Centenari (1705-2005).
  4. ↑ (1964) L'onze de setembre, Santiago Albertí, pp. 55.
  5. ↑ Balcells, Albert (2011). [1], La Butxaca, pp. 692. ISBN 8499302238.
  6. ↑ (espanyol) Enrique Giménez López, Los corregidores de Alicante. Perfil sociológico y político de una élite militar
  7. ↑ (anglés) William Young, International Politics and Warfare in the Age of Louis XIV and Peter the Great, p.405
  8. ↑ León Sanz, 2007, p. 94.
  9. ↑ Crankshaw, 1969, p. 10-11.
  10. ↑ León Sanz, 2007, p. 97.
  11. ↑ (espanyol) Carlos E. Corona Barratech i José A. Armillas Vicente, La España de las reformas: hasta el final del reinado de Carlos IV, v.2, p.254
  12. ↑ Error en el títul o la url.«».
  13. ↑ (2006) Love and Louis XIV: The Women in the Life of The Sun King, Orion books, pp. 331. ISBN 978-0-7538-2293-7.
  14. ↑ Plantilla:Ref-publicació
  15. ↑ (2000) [2], Cambridge University Press, pp. 119. ISBN 0521785057.
  16. ↑ Holborn, Hajo (1982). A History of Modern Germany: 1648–1840, Princeton University Press, pp. 128. ISBN 691-00796-9.
  17. ↑ (1932) Maria Theresa of Austria, Crowell publishers, pp. 6.
  18. ↑ Kohn, George C. (2006). [3], Infobase Publishing, pp. 49. ISBN 1438129165.
  19. ↑ (2006) Dictionary of Wars, Infobase Publishing, pp. 469-470. ISBN 1438129165.
  20. ↑ Koch, Christophe (1867). [4], E. Hunt and Son, pp. 64.
  21. ↑ Error en el títul o la url.«».
  22. ↑ (2007) , Backinprint.com, pp. 164. ISBN 0595469000.
  23. ↑ Wasson RG. (1972). The death of Claudius, or mushrooms for murderers. Botanical Museum Leaflets, Harvard University 23(3):101–128.
  24. ↑ Das Leben und der Briefwechsel des Landgrafen Georg von Hessen-Darmstadt, p.572
  25. ↑ Lünig, Johann Christian. Das teutsche Reichsarchiv aus den berühmtesten Scribenten, vol.3; p.578; Doc. CIX
  26. ↑ Károlyi, Sándor (Gróf). Önéletírása és naplójegyzetei, p.441-442
  27. ↑ Stroobant, (l'abbé) Corneille. Histoire de la commune de Virginal, p.554

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • (2006) , Ara Llibres. ISBN 84-96201-80-5.
  • (1969) , Longman publishers.
  • (2001) [5], Akal. ISBN 8470904108.
  • Plantilla:Ref-publicació
  • (1981) , Tres i Quatre. ISBN 9788475020396.
  • (1963) [6], Alpha.
  • (1999) , Rafael Dalmau.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carles_VI_del_Sacre_Imperi_Romanogermànic&oldid=333985»