Canillo (mitologia)

El Kanillu o Canillu, (en mapudungun "una persona que no s'ompli") és una força i criatura present en la mitologia Huilliche.

Descripció

Kanillu és un tipo de força negativa i destructora present en la naturalea i per això en el home mateix (en especial en el home blanc i en els huilliches que obliden la seua tradició). És per això que as Kanillu li l'associa al concepte de wekufe, que signifiquen les "forces del desequilibri", destructores, existents en la naturalea, principalment ubicades a l'oest; provenint la força del kanillu de la zona dels volcans.

Esta força de la naturalea està representada en un chiquet posseït que creixeria i estiraria el seu cos fins a fer-se jaganta, en la finalitat de menjar-se el menjar que la seua família ha deixat penjada en el llindar de la ruca. Este esperit encantat de Kanillu es presenta com un enemic permanent de la tranquilitat del poble huilliche.

Llegenda

Les llegendes diuen que Kanillu va ser fill d'una dòna que provenia de la zona de volcans, en temps molt antics; sent abandonat al moment de nàixer. Es diu que el chiquet va ser trobat per un matrimoni vell que vivien prop del llac Ranco; i que este matrimoni solament va tindre i crie a este chiquet com a fill. Estranyament este chiquet no va créixer mai, i sempre menjava, i per això li varen posar el nom Kanillu: "una persona que no s'ompli". Als vint anys el chiquet encara era un bebé; el qual només s'assentava, i mai s'arrastrava, i per lo mateix no feya res, solament menjar. Era un bebé molt brut i tenien que llavar-ho contínuament.

Succeïa que quan els seus pares adoptius eixien a treballar, deixant a Kanillu en la ruca (casa indígena), en tornar sempre trobaven que hi havia molt dany en la seua casa i faltava l'aliment; i no obstant Kanillu estava tranquil i sense cap dany o ferida, o mostra de preocupació pels danys que sofria la seua llar. Pero com Kanillu no caminava i com ells guardaven els seus aliments fora de l'alcanç del seu fill, lo més llògic era que una atra gent o un animal, com un gat, era el causant del desorde i quí aplegava sempre a menjar-los el seu menjar. Ademés, este fet els preocupava ya que este aliment era molt necessari; degut principalment a que Kanillu sempre estava demanant que li donen menjada, ya que este mai calmava la seua fam.

Un dia, varen aplegar cansats, varen envoldre el seu bebé i es varen gitar en ell, i es diu que estaven dormint quan en la nit va sentir ella que Kanillu es va assentar en el llit, el pare estava dormint; i ella va sentir com ell chiquet li passava la mà per la cara, i a ella li va donar una miqueta de por, pero es va quedar queta. Després va observar sorpresa com Kanillu començava a créixer fins a ser adult i jaganta, i va vore com destapava la gorc que tenien penjada en la ruca, i es menjava tot el menjar. Com la ruca era una casita de palla, Kanillu despuix de menjar, va escomençar a obrir el sostre i mirar cap a fòra. En eixe moment, quan Kanillu estava mirant cap a fòra, ella va aprofitar a despertar al seu marit, i be despacio li va dir que aquell ser era el seu fill, i que açò demostrava que eixe chiquet no era un fill bo. Llavors ell li va respondre a la seua dòna "quedem-nos quets i fem-nos els dormits", despuix d'això varen vore com Kanillu tornava a transformar-se i quedar com un beu.

Al otro día els pares ho varen alçar, varen prendre desdejuni i li varen donar el seu desdejuni, li varen canviar de roba, i es varen anar al seu treball. Ahí varen estar conversant qué cosa anaven a fer en ell, si matar-ho o botar-ho per ahí, llavors la dòna va dir "lo que anem a fer no és matar-ho puix pot ser perillós; pero ho anem a botar a l'aigua, ho anem a tirar en el llac de Ranco, per a que es muiga ahí". Al sendemà mentres Canillo dormia, li'l varen dur i ho varen llançar al llac Ranco. Diuen que es va anar a fondo i despuix va eixir a flotació, i el chiquet va escomençar a nadar i a burlar-se dels seus pares. Aterrorizados per l'escena, es varen anar a buscar les coses a la seua casa i es varen anar; varen aplegar a una atra casa veïna, i ahí varen contar lo succeït. Al otro día varen ser a vore en els veïns, i varen observar un tronc jagant de pellín travessat en el llac, i veen com l'aigua es desbordava i corria, escomençant a afectar als veïns. Alarmats varen cridar a les Machis i elles, per mig de l'us del seu poder, varen arreplegar eixe tros de fusta fent machitunes, i aixina ho varen arreplegar fet un chiquet. Al vore-ho els seus pares varen dir que eixe chiquet era Kanillu i era maligne. És aixina com les machis despuix d'escoltar lo que tenien que contar els vells, varen demanar ajuda a Millalicán, i varen decidir dur-ho a on el abuelito Huenteao; i allí deixar pres a Kanillu, en les roques illes junt al abuelito, en la baïa de Pucatrihue, per a que no ixquera mai més, i es quedara a viure ahí i no fera mal al poble Huilliche.

Posteriorment, es diu que en esta presó ell Kanillu es va casar en una filla de l'abuelito Huenteao. Es diu que Kanillu, en certes ocasions, pot escapar quan l'aigua esta calmada travessant com un tros de fusta; pero com està casat deu tornar a la seua presó.

L'Enfrontament entre Kanillu i Huenteao

Es diu igualment que una volta es va enfrontar Kanillu i Huenteao, puix Kanillu venia des d'un volcà a fer mal al poble. Produint el dany per mig d'una pluja de pura aigua calenta, formant un temporal, en lo que semblava que anava a ardir el món perque passava una nubazón de fòc que cremava les sembres; i ademés hi havia llampades, i la llampada era el Kanillu. Per això Huenteao s'hauria enujat i contestat en tros per a salvar al seu poble. Esta lluita és la representació del ben i el mal, en el Poble Huilliche.

Vore també

• Gashadokuro

Referències

• Aproximació el coneiximent de la memòria mapuche- huilliche de la comuna de Sant Joan de la Costa. N. G. Barbieri. (1997)