Canal del Dic

Archiu:Canal del Dique Inundaciones.jpg

Canal del Dic

Este artícul tracta del Canal del Dic com a via de comunicació fluvial. No confondre en la subregión del mateix nom.

El canal del Dic és una forcall artificial del riu Magdalena, en la Regió Carib de Colòmbia. Va ser construït baix órdens de l'época hispànica en el XVI per a facilitar la navegació entre este riu en Cartagena d'Índies. Té una llongitut de 115 quilómetros, es desprén del riu Magdalena a l'altura de Calamar i desemboca principalment en la baïa de Cartagena, encara que posseïx atres tres desembocadures menors: caño Correja (mar fòra), caño Matunilla i caño Lequerica (abdós en la baïa de Barbacoes). L'actual tram del canal del Dic va ser construït per l'ingenier Totten, raó per la qual du també el nom de canal de Totten, i dau al servici de la navegació en l'any de 1854. El canal de Dic i el caño Cego són dos forcalls del riu Magdalena relativament prop de la seua desembocadura.Cormagdalena és l'entitat nacional encarregada de la seua conca.

Història

Archiu:Paso en el Canal del Dique.jpg

Pas en el canal del Dic, "Geografia pintoresca de Colòmbia", XIX, A.de N.

Archiu:Cataina - Canal del Dique 1.jpg

Remolcador fluvial navegant pel canal.

L'història del canal del Dic està íntimament relacionada en la del riu Magdalena i es remonta a el XVI, época des de la qual Cartagena es va interessar en buscar una via de comunicació fluvial en el riu Magdalena que conectara un conjunt de ciènages de desborde del riu, d'esta manera no seria necessari utilisar la via terrestre que en época hivernal era intransitable. El nom de Canal del Dic sorgix del rompimiento d'un dic que separava les aigües del riu Magdalena de les ciènages adjacents. L'obra, originalment, no es podia considerar com un canal posat que unia les ciènages en el riu i la seua navegació depenia del nivell de les creixents. Els primers indicis de tràfic entre Cartagena i el riu Magdalena daten de 1571, quan Mateo Rodríguez, veí de Tenerife (Magdalena, Colòmbia), va obrir un camí de ferradura des del caño de Calvara fins a la barranca o lloc d'embarque del seu nom, i més vesprada anomenada Barranca Vella, reemplaçada per una atra denominada Barranca Nova. Posteriorment, en 1575 Martín Pol va obrir una atra via aquàtica-terrestre des del morro de Juan Gómez fins a les vores del Magdalena, en l'obligació de construir en una de les ciènages una barca gran en que pogueren entrar recuas carregades, per a evitar el dany que el trasbordo ocasionava a les mercaderies. En 1596, expirats els privilegis, el tràfic per aquella via va ser públic, i la Real Audiència li va concedir a Martín Camacho la reforma per a la navegació pel riu Magdalena. En algunes chicotetes millores estes vies varen ser utilisades per espai de casi un sigle.

A mitan de el XVII, el governador de Cartagena d'Índies, Alonso Turrillo, va tindre l'idea de prolongar la ciènaga de la Matunilla fins al riu Magdalena, per a comunicar el port marítim en l'interior del país i va demanar al Rei $100.000 suma que no va rebre; el seu successor Clemente Soriano també es va interessar pel proyecte, pero en 1647 va morir. En la seua tongada es va encarregar a Pedro Zapata de Mendoza qui es va enterar de que els camins per a la conducció de mercaderies des de Cartagena al riu Magdalena estaven casi abandonats. Ademés, se li va informar que Soriano tenia un proyecte per a unir les aigües del Caño Calvara en el riu Magdalena, pero que pel seu alt cost i la situació crítica de la ciutat l'obra no s'havia construït. El Governador Pedro Zapata de Mendoza, assessorat per l'ingenier Juan de Somovilla i Tejada, qui dirigia les obres de fortificació de la ciutat, es va propondre continuar el proyecte del seu antecessor i, en 1649 va solicitar al Cabildo de Cartagena la construcció d'un canal que permetera la comunicació fluvial entre Cartagena i el riu Magdalena. Com la facenda municipal no disponia dels recursos per a dita obra, Zapata va aportar els seus sòus i va comprometre la seua firma particular com a fiança en un empréstito “a cens” de 30.000 pesos. La barranca era venda, almagasén i port que s'ubicava en un lloc alt i segur de les riveras. Prop de dos mil treballadors armats de azadón, astrals, machets, picos i pala, varen tindre la llabor d'obrir-ho. Se'ls donava el seu manteniment diari i una paga de huit pesos al més, que era superior a la que llavors regia per a treballs més durs. El canal es va traçar per una depressió del terreny formada per estanys profunts, unides per caños, la qual cosa explica la forma de S gitada en una extensió de 129 quilómetros. La travessia normal en champany i canoas durava tres o quatre dies. L'obertura del canal va durar sis mesos, es va terminar el 24 de juny de 1650, realisant-se la seua inauguració el 20 d'agost del mateix any.

En un inici l'administració del canal va estar a càrrec del Cabildo de Cartagena, posteriorment, va passar a múltiples arrendataris els quals únicament s'interessaven pel cobro dels diners obtinguts pel seu us i no li realisaven cap tipo de manteniment. Açò va produir la deterioració d'esta via fluvial que solament podia transitar-se pocs mesos a l'any, permaneixent la mitat d'ell sense aigua. Durant el XIX, varis ciutadans i empreses nacionals i estrangeres es varen interessar per l'administració, el dragado, la aprofundiment i la rectificació del canal per a millorar la seua navegabilitat. En 1824 el ciutadà alemà Juan Bernardo Elbers, qui havia obtingut del Congrés i del Govern Nacional l'exclusivitat de la navegació pel riu Magdalena en bucs de vapor, junt en atres ciutadans va estar dispost a reobrir la navegació pel canal. Per dificultats de Elbers en el cabildo de Cartagena, qui cobrava per l'utilisació d'esta via els drets de peages denominats, “dic i mig dic”, varen transcórrer quatre anys i no es va rehabilitar el canal. En vista de que no es varen iniciar els treballs del canal, en 1828 el president de Colòmbia, Simón Bolívar, va solicitar a la municipalitat la seua obertura i tampoc va ser possible. En les décades de 1820 i 1830 les dilacions per a la reobertura del canal varen conduir a que l'activitat econòmica de Cartagena declinara a favor dels ports Santa Marta i Sabanilla, este últim utilisat per al comerç de Barranquilla. En 1844 la Cambra Provincial de Cartagena va encarregar a una junta per a mamprendre una nova canalisació, i esta junta va contractar a l'ingenier civil nortamericà G.M. Totten, qui junt a l'ingenier Casimiro Durán va començar els treballs d'excavació en 1845, en una duració de sis anys i un cost de $350.000 pesos. Es varen fer comportes en varis llocs i es va obrir una nova boca del Dic en un punt propenc a la població de Calamar, que havia segut fundada en 1848. Les herbes i arenes que arrastraven les aigües del riu novament varen dificultar la navegació, lo que va conduir a la Junta del Canal del Dic a celebrar nous contractes de canalisació en particulars; és aixina com, en 1867 la Companyia de Vapors de Dic de Cartagena va obtindre el dret exclusiu de navegar el canal per 50 anys, netejar-ho i canalisar-ho. No obstant, un any despuix la Companyia no va complir les seues obligacions i l'Estat va declarar rescindit i caducat el privilegi.

Per mig de la Llei 2 del 21 se setembre de 1877, sent President de l'Estat Sobirà de Bolívar Rafael Núñez, es va crear un Consell Consultiu de la Direcció de l'Empresa del Dic, qui va presentar una proposta per a la canalisació i neteja del canal. Els treballs es varen iniciar en 1878 baix la direcció de l'ingenier J.J. Moore i es varen amprar quatre anys en la canalisació, construcció de canals nous i corts de curves del Dic. En busca d'una major comunicació de Cartagena en el riu Magdalena, Nuñez també va construir el ferrocarril Cartagena-Calamar, en 1894, el qual en teoria va deure deixar en desús el canal; pero la conexió férrea es va eliminar aduint que la tecnologia, la maquinària i els mijos econòmics de Colòmbia en el XIX no eren els apropiats. En 1953 es varen alçar els rieles del ferrocarril de Calamar, sense soroll ni protestes.

En 1914 en l'obertura del Canal de Panamà es va renovar el desig dels cartageneros de lluitar pel Canal del Dic i varen conseguir que el Congrés aprovara la Llei 130 de 1915 i creara una Junta de Neteja i Canalisació de Dic, la qual va contractar uns estudis per a que el canal anara navegable durant tot l'any. Els estudis els va fer el coronel (r) Vanderburgh qui va pertànyer a el U.S. Army Corps of Engineers entitat que havia terminat el canal de Panamà. Vanderburgh va entregar dos informes, un en 1917 i un atre en 1920.Els anteriors informes varen servir, al començament de el XX, per a que la Junta de Neteja i Canalisació del Dic en el govern de Pedro Nel Ospina i The Foundation Company celebraren un contracte en 1923 per a realisar treballs en el canal i posar-ho actiu durant tot l'any, per a vapors de major tonellage sent el fondo mínim de tota la via de sèt peus.10 Esta companyia va efectuar dragados fins a 1930, pero no varen conseguir la navegació dels bucs de més de 500 tonellades de capacitat que transitaven pel riu Magdalena, encara que es varen fer bestreta que més vesprada varen servir per a la modernisació del Dic.

Entre 1932 i 1934, una draga de la firma Frederick Snare Co. va realisar el tall de Paruica en la finalitat de conectar la ciènaga de Matunilla en el caño del Estero. En esta obra comença l'arribada d'aigües dolces a la baïa de Cartagena pel lloc de Pasacaballos, donant-li les condicions d'estuari. Des de sempre hi havia desaguado en Barbacoes i les embarcacions travessaven un braç de mar abans de penetrar pel caño del Estero a la baïa de Cartagena. A partir de 1940 el Ministeri d'Obres Públiques va efectuar treballs d'ampliació, aprofundiment, cort de variants, tancament de caixers antics, farcidura d'algunes zones inundables, entre unes atres. Entre 1950 i 1952 en el govern de Laureano Gómez es va contractar en la Standard Dredging Co. la rectificació del Canal del Dic en la qual cosa es va reduir de 113 a 93 el número de curves, la qual cosa va conduir a que el sediment del riu Magdalena entrara en més força a les baïes de Cartagena i Barbacoes. Ya per a 1960 el caño del Estero s'hi havia sedimentado per complet lo que va dur a que en 1961 es construïra el caño de Lequerica en una llongitut inicial de 200 metros.

En 1956 es va construir la refineria de Cartagena, la qual cosa va dur a un creixent tràfic d'hidrocarburs que es transporta en remolcadors impulsats per hèlices, fent indispensable el manteniment permanent del Canal. Entre 1981 i 1984, el Canal del Dic va ser novament rectificat pel Consorci Layne Dredging i Sanz & Cobe Ltda, reduint de 93 a 50 el número de curves, l'ample del fondo es va dur de 45 a 65 metros en una profunditat mínima de 2.5 metros. L'obra va quedar inconclusa per inconvenients econòmics de l'empresa constructora i les trampes de sedimentación no varen funcionar com s'esperava. En els últims corts es va incrementar el cabal del riu Magdalena que s'aboca a través del canal sobre la baïa de Cartagena, causant problemes ecològics.

Com es pot apreciar fins a ací, des de 1571 fins a 1984, s'han realisat toda una serie de intervencions sobre la ecorregió del Canal del Dic baix la necessitat d'optimisar la navegació fluvial entre Cartagena i l'interior del país i viceversa.

Desbordament en 2010

Archiu:Canal del Dique Inundaciones 2.jpg

Inundació en una carretera en el sur de l'Atlàntic.

En decembre de 2010 les aigües del canal es varen desbordar provocant l'inundació de varis municipis en el nort de Bolívar i el sur d'Atlàntic per la ruptura de 214 metros d'un terraplé. Es varen incrementar els nivells del embassament del Guájaro en 1400 m³ d'aigua per segon.

En l'any de 1650, el riu Magdalena va ser bifurcado donant pas al naiximent de lo que hui és el Canal del Dic. Lo que en els seus inicis no va ser més que una idea basada en unir els estanys i ciènages de la Governació de Cartagena en el riu, es va convertir en realitat gràcies a l'iniciativa de don Pedro Zapata de Mendoza, governador de Cartagena en eixa época, qui respalat per 200 hòmens en astral, pico i pala, entre giner i agost de dit any, va portar a terme l'obra per la que hui és recordat: el rompimiento de el “dic” vocablo derivat de “mur” en neerlandés que separava el riu Magdalena de dites ciènages. Esta tasca en part va ser facilitada, perque corresponia als remanentes de ciènages existixes del caixer anterior del riu Magdalena.

L'historiador Eduardo Lemaitre, en el seu llibre “Història del Canal del Dic”, invita a imaginar l'alegria dels cartageneros quan es varen donar els últims colps de pico i pala que varen posar en comunicació les aigües del riu Magdalena en les ciènages d'aigua dolça, i a través de la ciènaga salobre de Matuna, en la baïa de Barbacoes, que comunicava en la baïa de Cartagena pel caño del Estéreo.

I és que des del periodo de la Conquista, el riu Gran de la Magdalena es va convertir en la principal via d'accés a l'interior de la Nova Granada, i accedir a esta important artèria fluvial va representar sempre un dels principals objectius per als habitants de les ciutats costeres com Cartagena i Santa Marta. D'ahí l'importància del Canal del Dic per a Cartagena, puix este es va convertir des del seu naiximent fins a la década dels cinquanta de el XX, en l'única conexió de la ciutat en l'interior del país. Per mig de successius dragados de rectificació i ampliació, cada volta es va conseguir major derivació del riu i per això major aporte de sediment; l'última va ser realisada entre 1980-1984, que correspon a l'actual Canal, el qual va causar la reducció de la capacitat de les ciènages, els aportes de sediment cap a les baïes de Cartagena i Barbacoes i, per verificar, l'afectació als corals de les illes del Rosario.

Per totes estes accions, des de que es va prendre la decisió d'Estat de interconectar les ciènages per a conseguir una comunicació entre Cartagena i el riu Magdalena i els posteriors treballs de rectificació i ampliació durant el sigle passat, s'ha conformat un ecosistema d'aigua dolça al voltant del Canal del Dic, que ha servit, entre uns atres, com a font d'aigua per a consum, mig de transport i desenroll de districtes de rec.

Des de 1997, el ministeri del Mig ambient conminó a Cormagdalena a la presentació del Pla de Restauració Ambiental dels Ecosistemes Degradats de l'àrea d'influència del Canal del Dic, a on es contemplava, entre uns atres, garantisar la navegació i reduir els aportes de sediment cap a les baïes de Cartagena i Barbacoes. El IDEHA va participar entre 1997 i 2005.

Actualment està en eixecució un contracte de disseny-construcció, que requerix una revisió dels alcanç en funció de les condicions presentades durant l'inundació 2010, i integrar com a part del proyecte, el sur del departament de l'Atlàntic.

El canal del Dic, tal com es coneix hui, va nàixer tardíamente en la década de 1950, casualment en el mateix periodo en que el riu va deixar de ser l'artèria principal del transport colombià, i va escomençar a créixer el desenroll de carreteres entre la Costa i l'interior del país, per la qual cosa es va deixar d'invertir en vies fluvials de transport, entre elles el Canal.

De l'última rectificació (1980-1984) que se li va fer, segons José Vicente Mogollón, l'obra va quedar inconclusa, i en cert modo imperfecta, per inconvenients econòmics que va sofrir l'empresa constructora. Aixina que es va tractar d'un dic o mur que es va trencar per a la dita d'una regió que vea açò com un pas positiu per al seu desenroll social i econòmic.

Macroproyectos de comportes

El Macroproyecto Canal del Dic, consistix en la definició i eixecució d'un Pla de Maneig Hidrosedimentológico per a la restauració dels ecosistemes degradats del Canal del Dic, aixina per a evitar la sedimentación de la Baïa de Cartagena. Es construirà dos comportes, una en Calamar i una atra en Port Badel.