Anar al contingut

Calçó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Calzón»)
Carlos I d'Espanya, pintat per Tiziano en 1533. En calzones llaugerament abullonados sense tapar el genoll, i la prominent bragueta o martingala.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

Calçó[1] o calzones és la veu genèrica que es dona a una penyora de vestir; pot ser masculina o femenina depenent de l'accepció que es tinga en conte de la paraula. Per una part pot referir-se a una penyora externa masculina utilisada en els sigles XV, XVI i XVII en distints noms i distintes varietats segons la moda: calzón, gregüescos, calzones, calces altes, calzones de farcidura i sense farcidura. L'atra accepció es referix a una penyora interior que cobrix la mitat inferior del cos i està formada per unes perneras que apleguen fins al genoll. Es varen substituir pel calzoncillo dels hòmens i les bragas de les dònes.[2] (si be en alguns països el terme calzón o calzones designa la roba interior ya siga masculina o femenina).


Història

El calzón o calzones varen nàixer quan les antigues calces varen passar de ser d'una sola peça a ser de dos, la superior des de la cintura al genoll i l'inferior, les calces pròpiament dites, ajustades a la cama i alguna en calcer incorporat. Els primers calzones varen entrar en la moda cortesana cap a el XV i principis del XVI. Eren uns calzones que varen aplegar a tapar el genoll i despuix es varen ser acurtant fins a mija cuixa; més tart a mitan del XVI es varen reduir fins als engonals prenent el nom antic de gregüescos. Estos calzones, que durant un temps es varen cridar gregüescos varen tindre el seu orige en l'campesinado que a la seua volta ho va transmetre a la milícia.[3]

En estos anys la vestimenta aristocràtica es componia de jubón de setí, gregüescos, calces de gamuza, sobretot curt en mànegues perdudes, abullonadas i gavinetejades. El resultat era una silueta quadrada i fornida, molt varonil. Els calzones en eixa época també es feyen abullonados i gavinetejats, deixant vore entre les tires la tela que feya les voltes de forre. En la segona mitat el XVI varen aplegar a ser tan abultats i escandalosos que en França varen prendre una forma casi esfèrica i en Anglaterra va eixir un decret legislando «el tamany monstruoso i indecoroso dels calzones», en multa si no es respectava.[4]

Durant els regnats dels Austrias en Espanya es varen utilisar teixits plans (vellut, ras, pany[nota 1] o tafetán) i atres teixits en dibuixos com les teles d'or o la piñuela,[nota 2] el damasco i els vellut llaurats.[3]

Fins al primer quarto del XVII varen continuar en us els calzones, tant curts com per baix del genoll. L'exageració i el lux varen ser en aument. Pero a partir de la década de 1620 va ser canviant el seu hechura; es varen fer més llarcs fins a aplegar a les pantorrillas i varen desaparéixer les grans farcidures. Les calces, que havien estat a l'aire definint l'anatomia de les cames, es varen tapar o varen ser substituïdes per botes de canya blana en regressos o sense regressos. Els calzones es varen adornar i ribetearon en una peça nomenada calcetón, feta d'encaixos, que caïa sobre la vora de la bota.[5]

Corria el XVII i a mediats seguia sent França el punt de referència de la moda. Cap als anys 1640 va sorgir un tipo de calzón cridat Rhingrave, ample i en tant vol que casi semblava una falda o una penyora de dòna; estava massa adornat en cintes, vols i encaixos, tant en les obertures de les bojaques com en la cinturilla; a penes va tindre èxit i ans que finalisara el sigle va desaparéixer, i ademés els calzones es varen allargar fins a més avall dels genolls. Varen aplegar a usar el Rhingrave el rei Luis XIV de França, Carlos II d'Anglaterra i Felipe IV d'Espanya.[6]

Aplegat el XVIII es va escomençar a dur la casaca. En esta penyora els calzones es varen fer més cenyits, ajustant-se baix del genoll. Se subjectaven a la cintura en una faixa que a voltes estava adornada en unes caigudes que s'alcançaven a vore per baix de la casaca. La casaca, el jupetí i el calzón varen aplegar a formar un conjunt conegut com 'vaig dur'. Era el trage rococó francés que va prendre també el nom de habit à la française. Per davall es duya una camisa blanca en chorrera en el coll i puñ vos fent joc. S'amprava la seda i el vellut adornat en rics brodats i botons també brodats. El restant de la cama es cobria en miges generalment blanques.[7]


Bragueta, braguetón o martingala

El Diccionari d'Autoritats del XVIII ya arreplegava la veu bragueta: «Bragueta és la cobertura, a manera de bossa gran, en la divisió anterior de les bragas o calces que es diuen atacades, i cultamente es va cridar martingala.» En orige, les calces duyen una peça adicional que cobria i protegia la entrepierna. En el XVI es va posar de moda resaltar la virilitat de l'home i la bragueta va prendre protagonisme i va derivar en un adorn en gran farcidura, molt cridaner. Passat el temps esta bragueta es va substituir pel «alzapón» i finalment per una obertura vertical, plana, abotonada o en cremallera.[8]

En general eren peces independents encara que en algun inventari se citen com a conjunt. També a través d'algun inventari es té notícia de que el aditamento es confeccionava igualment per a animals domèstics, com alguna mona, tan en voga en aquells temps.[nota 3]

En el XVII el artilugio ya era considerat com una antigualla i era objecte de crítiques i burles per part dels lliterats:[10]

Dícenme que sou galà<br />

I que traeu per les festes<br /> Per a acreditar la gala<br /> Bragueros de mil maneres,<br /> Ya blaus, ya colorats,<br /> Ya verts, ya rosaseca…<br /> ¿Cóm vos avenís, bon vell<br />

En l'espasa i pedorreras?
Alonso de Castell Solórzano, L'horta de Valéncia, 1629



Vore també


Referències


Notes

  1. ↑ Paño es un tejido de lana muy tupida y gruesa. Se utiliza desde tiempos antiguos para fabricar prendas de abrigo.
  2. ↑ Tela de seda que tiene unas pequeñas piñas labradas.
  3. ↑ Una martingala de mico, dentro del Inventario de bienes del duque de Béjar. Cfr A.H.N. (Osuna), leg. 234, nº 41, IV.[9]


Bibliografia

Varios Autores (2013). Moda. Historia y estilos, DK Versión española deleatur, S.L.. ISBN 978-1-4093-4180-2.

Diego y González, J. Natividad de (2011). Compendio de indumentaria española, Valladolid: Maxtor. Edición facsímil sobre la edición de 1915 (Madrid). ISBN 978-84-9761-890-8.

Herrero García, Miguel (2014). Estudios sobre indumentaria española en la España de los Austrias, Madrid: CEEH Centro de Estudios Europa Hispánica. ISBN 978-84-15245-39-1.

Enllaços externs