Anar al contingut

Brevoortia pectinata

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
lacha (Brevoortia pectinata)


La lacha (Brevoortia pectinata) és una espècie de peix eurihalina anfibiótica del gènero de peixos clupeiformes Brevoortia, de la família Clupeidae. Habita en ambients aquàtics de clima templat en el centre-este de Sudamérica.[1][2]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 1842 pel naturaliste anglés Leonard Jenyns, baixe el nom científic de Alosa pectinata.[3]

Esta espècie és molt similar a la propenca i simpátrica Brevoortia aurea, per #lo que s'ha propost la seua conespecificidad, quedant per prioritat B. pectinata com un sinònim més modern de B. aurea,[1] encara que açò posteriorment no va ser seguit per tots els autors.[4]

Localitat i eixemplars tipo

La localitat tipo és: «Baïa Blanca província de Buenos Aires, Argentina».

Etimologia

Etimológicamente el nom genèric Brevoortia referix al llinage de James Carson Brevoort, un estudiós de la fauna d'Ohio i Carolina del Sur (Estats Units) a qui va ser dedicada l'espècie.[5]

Característiques

[editar | editar còdic]

Recorda una mojarrita (orde Characiformes) pero a diferència d'elles no posseïx aleta adiposa. La major llongitut que alcança ronda els 35 cm de llarc total.[6]

El seu cos és alt i molt angost. La seua boca és protráctil, carent de dents. És un peix de dieta planctofágica, és dir, està basada en zooplancton o fitoplàncton, Es categorizan com a peixos filtradores, que s'alimenten desplaçant-se en la boca oberta, fent que l'aigua travesse els clavills branquiales, quedant els organismes microscòpics retinguts pel retícul format per les numeroses cerdes que presenten les brànquies en la seua vora interna.[7]

Els seus ous integren el zooplancton marí. Posseïxen un diàmetro aproximat d'1,5 mm. Són de forma esfèrica, i en el seu interior estan proveïts d'oli pel qual suren en la superfície.

Comercialment la seua major utilitat és l'ocupació com carnada, sent el volum destinat al consum humà fresca molta menor.

Distribució

[editar | editar còdic]

És un peix pelagial nerítico, que es distribuïx en el centre-este d'Amèrica del Sur,[8][9] en el surest del Brasil en els estats de: São Paulo, Paraná, Santa Catarina i Riu Gran del Sur; en el sur i surest del Uruguay, i en el centre-este de la Argentina, en aigües estuariales i marines del oceà Atlàntic Sudoccidental, penetrant en rius i estanys conectats a la mar, i en la conca de l'Argent, en les subcuencas dels rius Paraná inferior i Uruguay inferior, aplegant fins al Paraguay.[10] Per la costa del mar Argentina alcança cap al sur la baïa Blanca.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 Cousseau, M. B. & Díaz de Astarloa, J. M. (1993). El gènero Brevoortia en la costa atlàntica suramericana.[The genus Brevoortia on the southamerican Atlantic coast]. Front Marítim, 14, 49-57.
  2. Whitehead, P. J. P. (1985). FAO Species Catalogue. Vol. 7. Clupeoid fishes of the world (suborder Clupeioidei). An annotated and illustrated catalogue of the herrings, sardines, pilchards, sprats, shads, anchovies and wolf-herrings. FAO Fish. Synop. 125(7/1):1-303. Rome: FAO.
  3. Jenyns, L. (1840-42). Fish. En: The zoology of the voyage of H. M. S. Beagle, under the command of Captain Fitzroy, R. N., during the years 1832 to 1836. London: Smith, Elder, and Co. Issued in 4 parts. i-xvi + 1-172, Pls. 1-29.
  4. Brevoortia pectinata en FishBase (Ranier Froese i Daniel Pauly, eds.), en anglés. Consultat el 21 de juliol de 2014.
  5. Romero, P. (2002). An etymological dictionary of taxonomy. Madrit.
  6. Nakamura, I., T. Inada, M. Takeda and H. Hatanaka (1986). Important fishes trawled off Patagonia. Japan Marine Fishery Resource Research Center, Tòquio. 369 p.
  7. García, G., Vergara, J., & Gutiérrez, V. (2008). Phylogeography of the Southwestern Atlantic menhaden genus Brevoortia (Clupeidae, Alosinae). Marine Biology, 155(3), 325-336.
  8. López, H. L., Miquelarena, A. M., & Menni, R. C. (2003). Llista comentada dels peixos continentals de l'Argentina. ProBiota: Série tècnica i didàctica.
  9. Ringuelet, R. A., Arámburu, R. H. & de Aramburu, A. A. (1967). Els peixos argentins d'aigua dolça. L'Argent: Comissió d'investigació Científica.
  10. García, J. O. (1992). Llista de peixos de la conca de l'Alt Paraná Misionero. Programa d'Estudis Limnológicos Regionals, UNAM, Ser. Inf. Téc, 1(1), 1-15.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons