Bretones en Galícia i Astúries

Àrees en cultures d'orige britónico en el VI. La mar era el mig de comunicació entre les diferents comunitats.

Els bretones de Hispania varen ser un grup ètnic d'orige celto-britànic que es va assentar en el noroest de la península ibèrica durant els sigles V i VI. El seu lloc d'orige, la província romana de Britania, s'havia tornat crecientement hostil per les invasions dels pictos, els escotos, i sobretot dels invasores germànics anglos i sajones. Tot això els va forçar a fugir i buscar una nova pàtria més allà del mar. Els bretones hispans es varen assentar sobretot en el territori de Galícia i la zona occidental d'Astúries. La seua assimilació es va portar a terme d'una manera molt llenta i varen deixar tras de sí una chafada en el folclore d'este territori.

Migracions bretonas en els sigles V i VI

A mitan de el V diversos pobles germànics com els anglos, els jutos, els sajones i els frisones varen començar a assentar-se en les zones orientals de l'illa de Britania. Encara que inicialment la seua àrea d'assentament va ser més be llimitada, pronte varen començar a penetrar cap a l'interior, especialment cap a la vall del riu Támesis i la zona oriental de les Midlands.

Va començar llavors l'èxodo de les poblacions indígenes romà-britàniques que es varen refugiar en les zones més occidentals del país: Gales, Cornualles, Cumbria i Strathclyde (suroest d'Escòcia). Atres grups varen optar per migracions més llargues i varen travessar la mar, establint-se cap a l'Armórica, península que «receltizaron» imponent la seua cultura i la seua llengua i que a partir d'este moment prendria el nom de Bretanya. De fet el bretón és una llengua celta insular més estretament relacionada en les llengües celtes de Gran Bretanya que en el gal i el celta continental.

Assentament en Hispania

Atres grups d'emigrants varen navegar encara més al sur i es varen establir en les costes septentrionals de la Península ibèrica, a on varen aplegar a fundar un bisbat, el de Britonia (en l'actualitat, Santa María de Bretoña, en Pastoriza) i un monasteri, el de Màxim (Basílica de Sant Martín de Mondoñedo, situat en la circumscripció de Foz). Esta sèu va ser mencionada per primera volta per les actes del primer concilie de Braga, celebrat en 561, a on se cita la presència d'un bisbe denominat Maliosus, i pels documents del Concilie de Braga (572), a on apareix el mateix bisbe, el nom del qual es transcribe esta volta com Maeloc o Mahiloc. Segons pareix dit bisbat s'estructurava seguint el model de les iglésies cèltiques de les illes britàniques^{cita requerida} i Bretoña, tenint en el seu cim a un bisbe que era al mateix temps abad.

Segons el Parroquial Suevo, document administratiu redactat provablement en ocasió del Concilie de Lugo (569), l'àrea d'assentament dels bretones s'estenia pels territoris del Monasteri Màxim i per l'àrea de les Astúries. La cita lliteral és la següent:

Ad sedem Britonorum ecclesias que sut intro Britones una cum monasteri Maximi et que in Asturiis sunt.

Pels restants constructius i sepulcrales trobats pertanyents als sigles VI i VII en la Basílica de Sant Martín de Mondoñedo molts estudiosos opinen que el monasteri Màxim va poder haver-se ubicat allí, coincidint en l'época d'esplendor del monasteri. Si be és cert que uns atres opinen que es va poder haver situat en l'antiga iglésia parroquial de Santa María de Bretoña, principalment per la semblança llingüística. Segons pareix, l'estructura eclesial dels bretones peninsulars s'assemblava a l'existent en les illes britàniques i en Bretanya: en un bisbe en el cim, que a la seua volta era abad i cap del monasteri.^{cita requerida}

En Galícia la zona de major poblament sembla haver segut la costa nort i en general la zona anomenada «mindoniense» que deuria estendre's según resulta de el Parrochiale des de la comarca de Cavarcos (Barreiros), Sevios (Pol) i Carioca (Rivera Sacra) pertanyent a la sèu Lucense fins al territori dels pésicos pertanyent a la diòcesis Asturiciense conforme resulta del propi Parrochiale. En Astúries ademés és provable que l'àrea de poblament se situara en la seua zona oriental, principalment en l'àrea situada entre els rius Nalón i Sagella, i això por cuanto (la terra dels pésicos) situada al sur de la cordillera, açò és els pésicos cismontanos (actual Laciana), pertanyia a la diòcesis de Astorga, i no a la de Britonia. Hi ha numerosos topònims en Astúries relacionats en la presència britónica, entre els que es poden mencionar El Bretón (Avilés), la Font els Bretones, la plaja de Bretones en Vidiago (Llanes) o el poble del mateix nom en Belonciu (Paelontium), Piloña.

La sèu episcopal britoniense

Artícul principal → Diòcesis de Britonia.

La sèu de Britonia va seguir estant representada en els múltiples concilios que es varen celebrar entre els sigles VI i VIII en Toledo. Concretament existix una designació a la sèu britoniense en els concilios II Bracarense, i concilios IV, VII i VIII de Toledo. El Pare Flórez identifica ademés esta sèu britona en la laniobrense, en trobar-se present per esta sèu el bisbe Ermerico en el Tercer Concilie de Toledo de 589 i no reaparéixer sino fins a cent anys despuix. Tal identificació planteja numeroses incògnites i particularment la de si es tractaven de dos térmens distints per a una mateixa sèu com sostenia el Pare Flórez, o si es tractaria de sèus distintes dins d'un mateix territori. Alguns autors han identificat terminológicament esta Laniobria en la vall del Bría, aixina Reigosa Pedrosa opina que és raonable pensar que la paraula Lanobria estiga composta de Lan que en la llengua celta significa terra i de la paraula Bría que podria ser el riu Bria, que recorre la vall de Mondoñedo i desemboca en Foz. D'ahí també es defenga que ací en les terres banyades pel riu Bría es trobava el monasteri de Màxim, que conforme al conegut documente del rei Sija hauria de trobar-se entre els rius Eo i Masma

D'esta manera els bisbes coneguts d'esta sèu Britonia- Laniobria serien els següents:

1. . Any 572 - MAILOC - Concilie II Bracarense. Episcopus Britoniense
2. . Any 589 – ERMERICO - Concilie III de Toledo. Episcopus Laniobrense
3. . Any 633 - METOPIO - Concilie IV de Toledo. Episcopus Britoniense
4. . Any 653 - SONNA - Concilie VII de Toledo. Episcopus Britoniense
5. . Any 675 - BELA - Concilie VIII de Toledo. Episcopus Britoniense
6. . Any 683 – BRANDILA- Concilie XIII de Toledo. Episcopus Laniobrense.
7. . Any 693 – SUNIAGISIDO – Concilie XVI de Toledo. Episcopus Laniobrense.

Disgregació de la sèu britoniense

Durant el IX, Sant Martín de Mondoñedo, sofrix l'abandó per les incursions normandas lo que propicia que el bisbat de Dumio es trasllade allí, en l'abad Sabarico al cap i el beneplàcit del rei Alfonso III. En l'any 1112, finalment, la sèu diocesana es du a Mondoñedo.

Resulta difícil discernir fins a quin punt els bretones de la península ibèrica varen conservar la seua llengua i la seua identitat ètnica en el pas del temps. En este sentit, cal resenyar que la sèu de Britonia va quedar extinta en el VIII. No obstant, encara en l'any 1233 un document menciona una hereteu sítia en el concejo de Castro de Rei (Galícia) que pertanyia «a aquells hòmens cridats bretones o biortos, i les dònes dels quals es dien chavellas».

Cultura i tradicions

En aquelles parts del noroest hispà dominades pels britones es va implantar una forma de cristianisme cèltic que les seues característiques eren similars al practicat en atres països de l'arc atlàntic com Irlanda o Bretanya.

Tal i com s'ha descrit anteriorment, la comunitat cristiana s'organisava entorn a l'abad d'un monasteri (en este cas, el monasteri Màxim) que era al mateix temps bisbe. Este esquema va ser implantat per Sant Patricio durant el procés de evangelizaació d'Irlanda i en posterioritat es va estendre al restant de les illes britàniques i inclús a les comunitats de misionero irlandesos que s'havien assentat en Germania.

En el pla estrictament ritual, les comunitats cèltiques celebraven la Pasqua en dates distintes a les senyalades per Roma i els seus monges tenien una tonsura diferent a la de les órdens religioses d'atres parts de la Cristiandad, com la benedictina: A este respecto, en l'any 598 l'IV Concilie de Toledo va condenar la pràctica d'este tipo de tonsura, que llavors tan usual era en la província de Gallaecia.

Vore també: Cristianisme celta

Bibliografia

• Britonia.org. The Britonian Studies Internet Resource.