Anar al contingut

Bixbyíta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La bixbyíta és la forma mineral del òxit de manganeso (III), Mn3+2O3. Descoberta en 1897 en cavitats de riolita, va ser descrita per primera volta pels mineralogistas nortamericanes S .L. Penfield i H. W. Foote, i el seu nom honra al venedor i prospector de minerals d'Estats Units Maynard Bixby, autor d'un catàlec de minerals d'Utah, que va ser qui els va proporcionar les mostres; estes procedien de Maynard's Claim (Pismire Knolls), a unes 35 milles al suroest de Simpson, cordillera de Thomas (comtat de Juab, Utah).[1]

Atres noms que rep este mineral són sitaparita i manganbixbyíta.[2]

Propietats

[editar | editar còdic]

La bixbyíta és un mineral negre opac de lluentor metàlica. Té una durea entre 6 i 6,5 en l'escala de Mohs i una densitat de 4,95 g/cm³. Cristaliza en el sistema cúbic, classe diploidal (m3 (2/m Plantilla:Overline)).[2][3]

Encara que anteriorment la bixbyíta era considerat un òxit múltiple de manganeso i ferro de composició (Mn3+,Fe3+)2O3, actualment l'IMA classifica este mineral com a òxit de manganeso únicament,[4] sent considerada la presència de ferro una impurea. No obstant, en algunes mostres d'este mineral (com en les procedents de la localitat tipo) el contingut de ferro i manganeso és comparable. En molta menor proporció pot també aparéixer com a impurea alumini.[5]

Morfologia i formació

[editar | editar còdic]
Bixbyíta procedent dels camps de manganeso del Kalahari (Kuruman, Suràfrica)

La bixbyíta forma gavetes, rarament modificats per {112} o {111}, habitualment estriados, el tamany de les quals és de fins a 6 cm. També pot presentar-se en hàbit massiu.[5]

Sol trobar-se en l'interior de cavitats i fissures de roques riolitas. També pot aparéixer en jaciments de minerals de manganeso que han sofrit metamorfisme, pneumatolítico o hidrotermal. Un mineral que es troba típicament associat a este és la braunita (en menas de manganeso). Atres minerals associats són topacio, spessartina, berilo, cuarzo, sanidina, pseudobrookita i hematita.[5]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. American Journal of Science.(4)
    105-108.doi:10.2475/ajs.s4-4.20.105..
  2. 2,0 2,1 Bixbyite (Mindat.org)
  3. Bixbyite mineral data (Webmineral.com)
  4. «The new IMA list of minerals». Archivat des d'el original, el 11 de juny de 2018. Consultat el 1 de juny de 2018.
  5. 5,0 5,1 5,2 Bixbyite (Mineral Data Publishing)