Basílica Majorum
La basílica Majorum, també coneguda com «de Mcfida», és una basílica cristiana tunecina en ruïnes apartada del lloc arqueològic de Cartago.
El lloc, que ha donat lloc a moltes inscripcions cristianes, inclosa la dels màrtirs que menciona a les santes Perpètua i Felicitat, està ara abandonat pel pèssim estat de conservació dels restants i al seu alluntament dels demés vestigis de la ciutat.
Història
El lloc va ser usat com un cementeri pagà ya en el I. Allí es va trobar una inscripció que menciona la presència dels cossos dels màrtirs, els cossos dels quals sabem per un text de Victor de Vita que varen ser enterrats en dita basílica.[1] Agustín de Hipona va predicar varis sermones allí.[2]
Ademés, un text del mateix Victor de Vita nos diu que l'iglésia va ser requisada pels vàndals i destinada al cult arriano, sent l'edifici tornat al catolicisme en cert modo durant el periodo bizantí.
L'abandó d'este lloc es comprova a principis del sigle passat, per la contracció del teixit urbà en el seu entorn propenc.[3]
Història antiga
Els arqueòlecs han datat la construcció a principis del IV.[4] L'edifici trobat consistia en sèt naus i tretze trams; va sofrir algunes alteracions baix el domini bizantí.
Redescubrimiento del lloc
Va ser excavada entre 1906 i 1908 pel pare Alfred Louis Delattre, coberta i despuix destapat per al congrés eucarístico de 1930.[5]
Està en un estat de conservació molt pobra.[6] El descobriment de l'inscripció dels màrtirs va permetre identificar-la, segons un text de Victor de Vita, en la Basílica Majorum, lloc de depòsit dels sants màrtirs en 203.[2]
Descripció i restants
El complex era important: la pròpia basílica tenia un àbsit i tenia sèt naus. Un ciborio estava situat en el centre de la nau central, en un altar sobre una capella funerària que havia albergat als màrtirs.[2]
Cobert per les excavacions, ara solament té fustes de columnes i uns pocs murs supervivents poc impressionants. El pare Delattre ya havia constatat el seu mediocre estat, degut, segons ell, a la reutilisació de materials en les vivendes veïnes,[7] en particular per a La Marsa i Sidi Bou Saïd.[5]
L'edifici ya no pot ser estudiat segons Noël Duval.[5]
Solament queda la reconstrucció dels anys 1930, idèntica a un element del lloc, la Confessió dels màrtirs [2] en dos escales laterals.
Referències
- ↑ Ennabli, 1997, pp. 132-133.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Picard, 1951, p. 63.
- ↑ Ennabli, 1997, p. 135.
- ↑ Li Bohec, Yann (2005). Histoire de l'Afrique romaine (en francés), Pariu: Picard, p. 221.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Duval, Noël(1972).'Mélanges de l'École française de Rome. Antiquité.84,(84-2): 1116.(en francés)
- ↑ Ennabli, Abdelmajid; Slim, Hédi (1993). Carthage. Li site archéologique (en francés), Tunis: Cérès, p. 56.
- ↑ Ennabli, 1997, p. 133.
Bibliografia
- Ennabli, Liliane (1997). Carthage, unix métropole chrétienne du IVi à la fi du VIIi siècle (en francés), Pariu: CNRS, pp. 132-133.
- Picard, Colette (1951). Carthage (en francés), Pariu: Els Belles Lettres, p. 63.
Enllaços externs
- Duval, Noël(1972).Mélanges de l'École française de Rome. Antiquité.84(84-2): 1116-1119.Consultat el 29 de maig de 2020.(en francés)
- Este artícul conté una traducció total derivada de «Basilique Majorum» de Wikipedia en francés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.