Balneari i jardins de Jabalcuz
El balneari i els jardins de Jabalcuz varen ser un complex de banys termals i jardins situats en el cerro de Jabalcuz, a uns 6 quilómetros de la ciutat de Jaén, Espanya.
La presència de banys termals en Jabalcuz es documenta des d'inicis de el XVII. En 1781 el consistori va decidir unir-los a la ciutat de Jaén per mig d'un camí carreter que supondria l'inici de diverses actuacions per part dels cabildos municipal i catedralicio. El deán Martínez de Mazas, principal impulsor de l'urbanisació de la zona, ordenaria la construcció d'una placeta en cases per als banyistes i una ermita dedicada als Sants Cosme i Damián. L'época de màxim esplendor econòmic del balneari comprén des de les últimes décades de el XIX fins a la primera mitat de el XX. En 1925 l'arquitecte Antonio Flórez Urdapilleta, autor de la residència d'estudiants de Madrit, redacta per al llavors propietari, el ministre José del Prat i Palau, un colossal proyecte de reforma i ampliació, en la construcció de diversos immobles en la pretensió de ennoblecer i modernisar el parage, el qual només s'aplegaria a eixecutar en part. Els jardins, íntimament lligats al balneari, varen ser dissenyats pel proyectista de la Rosaleda del Retir, Cecilio Rodríguez Cuevas, i inaugurats junt al cassino-restaurant, factura de l'arquitecte Alberto López de Asiaín, en 1926.
El balneari i jardins de Jabalcuz posseïxen uns amplis valors arquitectònics i artístics, intervenint en ells autors d'acadèmic prestigi, als que han d'afegir-se els valors socials, paisagístics i botànics que encara permaneixen en un parage l'àmplia trayectòria del qual temporal està plenament vinculada a el història de la ciutat de Jaén, constituint com a espai públic periurbano una fita en el seu urbanisme.
Senyes històriques
[editar | editar còdic]Segons l'investigadora María Teresa López Arandia, les primeres notícies de les aigües termals de Jabalcuz es remonten a un acta capitular datada el 13 de juliol de 1594, en la que el cabildo municipal solicita siga estudiat el proyecte per a la construcció d'uns banys. En 1600 es redacta una nova acta en la que s'assignen importants partides econòmiques per a la compra de terrenys, que des d'eixe any i fins a 1870 seran de propietat municipal.
No obstant, el història del desenroll urbà de la zona com a lloc d'espargiment de la ciutat de Jaén s'inicia en 1781 quan l'Ajuntament construïx un ampli camine carreter que unix la ciutat al parage des del pont de Santa Ana (en l'actual glorieta de Lola Torres), baix la direcció del cavaller vintiquatre Fernando María del Prat. Dit camí, que corresponia en una antiga cañada real, transitava des del bot d'aigua denominat ull de bou seguint la riera del Balneari per Valparaíso. Dins de la mateixa iniciativa, l'administració local ampliaria els antics banys en un edifici independent per a dònes, quedant el primitiu, que els texts citen com de mampostería de bona fàbrica i coberta abovedada, per als hòmens.
El cabildo catedralicio, favorit pel Deán Martínez de Mazas, convé en la construcció d'este camí per a eixecutar un important proyecte en la pretensió de ennoblecer i rentar l'activitat balnearia de Jabalcuz. Una extensa hereteu de propietat eclesiàstica, que fora adquirida en 1653 pel canonge Francisco Jerez, es convertix en el principal escenari de les actuacions, la citada en els texts com Casería de Jerez, topònim que persistix en l'actualitat. Aixina, alça un renc de sis cases equipades per als banyistes més pudientes junt a una ermita dedicada als Sants Cosme i Damián. Els edificis, oferint frontera a una placeta, formaven una estructura en esquadra orientada cap als banys, situats en una cota superior. Per la seua banda, Fernando María del Prat propon la compra de part del hereteu eclesiàstica per a alçar un alberc pròxim als banys.
El canvi decisiu ocorre a partir de 1846, quan el municipi, propietari del bany i edificis de la plaça principal, dota al balneari de direcció mèdica i ho adapta dos anys despuix al règim sanitari nacional. Devent ser reformades les seues instalacions, els nous proyectes varen ser plantejats segons el gust del romanticisme decimonónico. S'erigix també una residència per a mege i bañero en la plaça principal i, junt al camí al seu pas per la Casería de Jerez, un renc de cases per a banyistes i un nou bany que van a rebre la mateixa denominació que el històrica hereteu.
En 1870 se subasta públicament el balneari, que contava en dos edificis: el dels banys i el de la casa del mèdic-director i el bañero (posteriorment habilitat per a cassino). L'adjudicació va ser concedida a l'empresari Manuel Fernández Villalta. En 1884 es reforma i acondiciona en la seua totalitat l'edifici balneari, baix la direcció de l'arquitecte provincial Justino Flórez Crides. El nou edifici —que en bona mida correspon a l'actualment conservat— és de mampostería en planta en forma de U. Posseïx dos plantes més sobrat, la baixa destinada a banys i les superiors a fonda. Hui enfoscado en calç, originalment la seua frontera principal presentava la planta inferior en aplacat de pedra i la superior en rajola vist, en sellars reforçant els cantons. Per mig d'una passarela, conectava la planta primera de hospedería en un edifici pròxim, destinat a cassino i servici de correus i telégrafs, d'exclusiu funcionament en els mesos d'estiu. El balneari i fonda constituïxen l'immoble de major presència arquitectònica del conjunt, expressió de la seua centralidad, presidint la plaça i camí en el seu front. La nova image que oferix el conjunt permet que en l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, les seues aigües mineromedicinales reben la medalla d'argent.
Durant el XX Jabalcuz vares agarrar a la cancelació de varis proyectes, com la construcció d'un tramvia elèctric que ho uniria en Jaén, o el gran estudi de reforma en 1925 d'Antonio Flórez Urdapilleta —de clar estil centreeuropeu i que pretenia la proyecció internacional de Jabalcuz—, del com només aplegarien a materialisar-se els jardins de Jerez i un cassino-restaurant anex gràcies a la seua construcció anterior.
Els jardins, disseny de Cecilio Rodríguez Cuevas, es disponen en una pendent que partix de la carretera i la plaça a on s'ubiquen les denominades cases bessones (organisades en dos crujir paraleles de dos plantes en pati central) i banys de Jerez (no terapèutics i independents del balneari), immobles de mitan de el XIX que es reformen i integren com a lloc d'ingrés. Els jardins estan organisats en quatre terrats, major l'última, i a on es desenrolla la passejada central. Es conecten per mig d'una escala de trams variables i balaustrada coronada de macetones. De cada terrat partixen senderes, alguns recorreguts en pérgolas entoldadas de vegetació, que conduïxen a cenadores i bancs per a atraure el repòs. En la segona d'elles existix una alberca per a rec. L'accés a la passejada inferior es realisa per una escala de doble tram que abraça una gruta artificial de rocalla coberta de hedra, de la que sorgia un mant d'aigua.
La passejada inferior està ordenat entorn a una plaça central en una font circular també de rocalla coronada per una escultura del Espinario. A partir d'ella es desenrolla un laberíntico disseny de bardices que dirigixen a cenadores, parterres de flors i quioscs. En un lateral i en accés directe, el cassino-restaurant, factura de l'arquitecte Alberto López de Asiaín, faria també les voltes de teatre.
Per últim, als peus de la passejada, es conservaria i incorporaria un centenari bosc de pinada pertanyent a l'anterior quinta de camp (Casería de Jerez), al que s'accedia a través d'un escarpado sendera que dona pas a esta zona de major recolliment, que tanca una cascada en ampli estany.
Les décades de 1930 i 1940 poden considerar-se les de major esplendor del conjunt, especialment per a la societat burguesa de les províncies propenques. En el transcurs de la Guerra Civil, es va instalar en el parage una colónia refugie per a escolars i en decembre de 1937 es va habilitar una escola rural, anexa a una nova iglésia erigida despuix de la ruïna de l'ermita. Escola i iglésia varen ocupar l'espai de les antigues cases de Jabalcuz, contigües a l'edifici balneari.
Durant els anys 50 l'activitat es manté, enfocada casi exclusivament a banyistes de Jaén i província, que acodixen a menjar en els ventorrillos, i d'estiueig en les diferents cases de lloguer, atrets ademés per una convenient oferta cultural de cine, teatre i verbenes estivals. Fins al decés en 1972 de la marquesa de Blanco-Bell, Ana Josefa Mariscal i Tirat, resident en la casería del nostre Pare Jesús, es varen succeir alguns proyectes de reforma que, encara que escassos, varen allargar durant anys la vida del balneari. En 1982, els seus hereus, conscients de l'evident decliu, definitivament varen procedir a la seua venda a una empresa promotora. No obstant, jardins —encara a pesar del seu progressiu abandó— i vendes ampliarien la memòria del parage uns anys més, destacant la casería del Ventorrillo i la popular abacería de María "La Gorritosa".
Be d'interés cultural
[editar | editar còdic]Per mig de Decret 305/2009, de 14 de juliol, el Consell de Govern de la Junta d'Andalusia va acordar inscriure en el Catàlec General del Patrimoni Històric Andalús com be d'interés cultural, en la tipologia de lloc històric, el balneari i jardins de Jabalcuz.
En un comunicat, el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Jaén va indicar que a partir d'ara es farà saber als titulars de drets i simples posseïdors de bens, entre els que es troba el Consistori, que tenen el deure conservar-los, mantindre'ls i custodiar-los, de manera que es garantise la salvaguarda dels seus valors. Aixina mateix, deuran permetre la seua inspecció per les persones i òrguens competents de la Junta d'Andalusia aixina com el seu estudi pels investigadors. Per la seua banda, l'Ajuntament de la capital deu procedir a la suspensió de les corresponents llicències municipals de parcelació, edificació i derrocament de les zones afectades i les obres en caràcter inaplazable deuran contar en autorisació prèvia.[1][2]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bolletí Oficial de la Junta d'Andalusia. Núm. 144, 27 de juliol de 2009, pág. 74
- ↑ a-declarar-al-balneari-i-els-jardins-de-jabalcuz-en-jaen-be.html Cultura inicia el procediment per a declarar al balneari i els jardins de Jabalcuz en Jaén Be d'Interés Cultural Noticiascadadía, 23 d'abril de 2008. Accedit el 16 de juliol de 2008.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- BERGES ROLDÁN, L. i LÓPEZ PÉREZ, M. (1997): Caserías de Jaén. Arquitectura del olivar. Pp. 224-225. Estudi Tría. Jaén
- HIGUERAS MALDONADO, J. (Coord). (1985): Catàlec monumental de la ciutat de Jaén i el seu terme. Pp. 387-388. Institut d'Estudis Giennenses. Jaén
- LÓPEZ ARANDIA, M. T. (2005): Els banys de Jabalcuz: un paraís perdut. Ajuntament de Jaén. Jaén
- MADOZ, P. (1988): Diccionari geogràfic estadístic històric d'Espanya i les seues possessions d'ultramar. Pp. 166-168. Ed. Facsímil (1845-1850). Àmbit Edicions. Valladolit
- MARTÍNEZ DE MAZAS, J. (1978): Retrat al natural de la ciutat i terme de Jaén. Ed. Facsímil (1794). Pp. 408-416. Biblioteca de Història Hispànica. Edicions El Albir. Barcelona
- MONTEJO RÁEZ, A. (2006): Balneari i jardins de Jabalcuz. Junta d'Andalusia, Conselleria de Cultura, Delegació Provincial de Jaén (documentació tècnica sense publicar)
- RIERA I SANS, P. (1881-1887): Diccionari geogràfic, estadístic, històric, biogràfic, postal, municipal, militar, marítim i eclesiàstic d'Espanya i les seues possessions d'ultramar. 12 volums. Imprenta i llibreria religiosa i científica del hereu de D. Pablo Riera. Barcelona
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Balneario y jardines de Jabalcuz» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.