Avro Canada VZ-9 Avrocar
El Avro Canada VZ-9-AV, comunament cridat Avrocar, va ser una aeronau canadenca VTOL desenrollada per Avro Canada, com a part d'un proyecte secret nortamericà militar realisat en els primers anys de la Guerra Freda.[1] El Avrocar pretenia aprofitar l'efecte Coandă per a proporcionar la sustentació i l'espente d'un sol "turborrotor", expulsant els gasos d'escape per la vora de l'aeronau en forma de disc.

Dissenyat originalment com un avió de caça capaç d'alcançar altes velocitats i altituts, el proyecte va ser repetidament reduït i la Força Aérea dels Estats Units ho va abandonar finalment. El desenroll va ser repres/représ pel Eixèrcit dels Estats Units per a un requeriment d'una aeronau de combat tàctic, una espècie d'helicòpter d'altes prestacions.[2] En les proves de vol, el Avrocar va demostrar no haver resolt els problemes d'espente i estabilitat que ho llimitaven a una envolvent de vol degradada de baixes prestacions; posteriorment, el proyecte va ser cancelat en setembre de 1961.
Durant l'història del programa, es va fer referència al proyecte per mig d'una série de noms diferents. Avro denominava els treballs com a Proyecte I, sent coneguts els vehículs individuals com Spade i Omega. El Proyecte Y-2 va ser més tart patrocinat per la Força Aérea dels Estats Units, que ho va denominar com WS-606A, Proyecte 1794 i Proyecte Silver Bug (Bicho d'Argent). Quan l'Eixèrcit nortamericà es va unir als treballs, va prendre la seua denominació final "Avrocar", i la designació VZ-9, com a part dels proyectes VTOL de l'Eixèrcit nortamericans de la série VZ.
Història operacional
Proves inicials
El primer Avrocar va eixir de la fàbrica de Avro Malton en maig de 1959. Del 9 de juny al 7 d'octubre del mateix any es va provar en una plataforma estàtica de vol fix. Desafortunadament, es va trobar que el gas calent de l'escape es mesclava de nou en les prens en vol fix, reduint l'espente del motor. Ademés, el ventilador generava elevació solament en una chicoteta àrea de la seua superfície, lo que reduïa l'espente general disponible. Els conductes també varen demostrar tindre majors pèrdues de lo esperat, i una série de modificacions no varen ser capaces de resoldre este problema en gran mida. Estos problemes varen reduir l'elevació màxima a majors altituts de l'efecte de terra a 1430 kg, menys que el pes buit de l'aeronau a 1944 kg (4985 lliures). Açò significava que l'avió seria incapaç de surar fòra de l'efecte terra. Despuix d'estes proves, el vehícul va ser enviat a NASA Ames per a una prova de túnel de vent.
El segon eixemplar va ser terminat agost de 1959. El 29 de setembre, el primer intent de vol es va realisar en el Avrocar nugat al sol. En acabant de que el vehícul desapegara, es va iniciar una oscilació incontrolable de balancege i cabotege que va forçar cada una de les tres rodes en el sol a la seua volta. El pilot, W. D. "Spud" Potocki, va tallar immediatament els motors. Es varen realisar canvis en el sistema d'estabilitat per a proporcionar més autoritat de control, mentres que es varen investigar noves cordoneres per a millorar la capacitat de controlar este tipo de problemes. A mida que les proves varen continuar, va quedar clar que el problema era inherent al disseny, i els ingeniers varen escomençar a referir-se a l'efecte com "hubcapping", cridat aixina perque s'assemblava a un tapacubos girant en el sol.
Les investigacions sobre l'efecte varen revelar lo que estava causant el problema. Mentres que en efecte terra, l'aire d'alta pressió baix de la nau era atrapat, omplint l'àrea sancera i proporcionant aixina una base estable, quan l'aparat s'elevava, l'aire es formava en una sola columna estreta, descrita per Frost com "tronc d'arbre". A altituts intermiges, la nau transitaria momentàneament d'un règim a un atre, durant el qual un costat del vehícul tindria sustentació, mentres la mateixa desapareixia baix l'atre. Açò duya a un fort moviment d'impuls cap al costat no sustentat. Tan pronte com açò ocorria, eixe costat s'acostaria al sol i restabliria l'aire de sustentació, mentres que l'atre costat s'elevaria per damunt d'este llímit. Este procés es repetiria, en l'aire rodant de costat a costat. Es varen realisar modificacions per a tractar de resoldre el problema. Finalment es varen perforar una série de 52 forats en el fondo del vehícul, ubicats radialment a tres peus del centre. Estaven destinats a proporcionar un espente central per a estabilisar el matalaf de terra.
En estes modificacions completes i aparentment funcionant, el primer vol completament lliure va ocórrer el 12 de novembre de 1959. Esta prova va demostrar que el sistema de control de la filtre era inacceptable. Els alerones varen ser dissenyats per a dirigir l'aire cap a fòra, sobre la part superior o inferior de l'aleta anular; cap a fòra el fondo solament durant el vol estacionari, pero sobre la tapa i la part inferior durant el vol horisontal. L'idea era que quan es colocava la solapa per a proporcionar control, l'elevador es baixaria d'un costat i s'elevaria en l'atre. L'elevació va ser de fet baixava en un costat, pero per desgràcia la sustentació no millorava en l'atre, per lo que cada entrada de control es traduïa en una pèrdua d'altitut. Despuix de cinc vols, les proves es varen detindre temporalment el 5 de decembre de 1959, moment en el que el Avrocar havia registrat 18,5 hores de temps de proves en total.
Tornada
Un disseny completament nou va ser instalat durant l'hivern. Els alerones originals varen ser desmontats i reemplaçats per un sol anell per baix de l'aleta anular. L'anell es va desplaçar en relació en l'art baix l'entrada de control, "sagellant" el buit en un costat mentres s'obri en l'atre. Les proves varen continuar en giner de 1960 i varen semblar funcionar molt millor. No obstant, mentres que el nou sistema de control va millorar les qualitats d'oscilació, la nau es va tornar inestable a velocitats superiors als 30 nucs (56 km/h). El primer Avrocar en Ames va ser modificat de forma similar i, en abril de 1960, va ser provat en el seu túnel de vent de 12 m × 24 m. El problema va quedar clar; l'anell bloquejava tant l'espente total del motor que l'energia total es reduïa enormement. A mida que la nau accelerava, el fluix d'aire en la part inferior reduïa la recirculació, reduint l'elevació pel fluix d'aire sobre la superfície superior. Açò va ser alguna cosa inesperat; la recirculació s'ha considerat una "cosa mala" per la pèrdua d'espente del motor, i els seus efectes positius sobre l'elevació no semblen haver segut apreciats. Al final, per a mantindre l'elevació a velocitats més altes, la nau va tindre que ser llançada al final de la seua capacitat de control.
Avro estava convençuda de que el concepte era encara viable, i va propondre un nou programa per a la reelaboració principal del sistema de propulsió i control. En lloc de l'única aleta anular triangular i els alerones, o el control posterior de l'anell, el nou sistema incloïa dos sistemes de control separats per al vol horisontal i cap a arrere, combinats en una sola filtre. Per al vol horisontal, es va obrir una série de "portes de transició" en les filtre, bloquejant-les i tornant a dirigir el fluix cap a avall baix l'avió. El control durant este règim es proporcionava movent la part exterior de la solapa per a "enfocar" el fluix. A velocitats més altes, les portes estaven tancades, permetent que l'aire fluïra des de la vora de l'aeronau, a on es trobaven una série de senzills controls de tipo aleta. El nou sistema de control cobria els 3/4 atrassers de la circumferència exterior de l'aeronau; la secció davantera oferia els controls que suraven solament.
Les modificacions es varen completar en el model d'Ames i les proves es varen recomençar en abril de 1961. El nou disseny va demostrar un control molt millor en sustentació i l'elevació va ser considerablement millorada. El vehícul ara podia viajar fins a 100 nucs (190 km/h), una gran millora sobre els 30 nucs (56 km/h) alcançats prèviament. No obstant, es va mantindre inestable en el màxim, i va exhibir un ajust fort del nas per a dalt. Els ingeniers de la NASA varen intentar modificar açò en una coa en T, pero açò va demostrar assentar-se dins del fluix d'aire del turborrotor i no va ajudar. L'equip de Frost va considerar dos nous dissenys, un en una coa vertical gran i un atre en un ala en verticals montats en punta ("winglets"). Abdós dissenys varen usar dos motors General Electric J85 de 2700 lbf (12 kN) i varen aumentar el diàmetro del turborrotor de cinc a sis peus.
El 9 de juny de 1961, una segona evaluació de vol del Avrocar de la USAF/NASA va ser conduïda en el segon prototip similarment modificat en la facilitat de Avro. Durant estes proves, el vehícul va alcançar una velocitat màxima de 20 nucs (37 km/h) i va mostrar la capacitat de travessar una sanga de sis peus d'ample i 18 polzades (460 mm) de profunditat. El vol per damunt de l'altitut crítica va resultar perillós, si no casi impossible, per l'inestabilitat inherent. L'informe de les proves en vol va identificar ademés una série de problemes de control.
El programa va ser cancelat definitivament en decembre de 1961.
Especificacions (VZ-9AV)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Avro Canada VZ-9 Avrocar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.