Astronomia ultravioleta

La astronomia per rajos ultravioletas utilisa una radiació electromagnètica que les seues llongituts d'ona van aproximadament des dels 400 nm, el llímit de la llum violeta, fins als 15 nm, a on escomencen els rajos X. La radiació ultravioleta pot produir-se artificialment per mig de llànties d'arc; la d'orige natural prové principalment del Sol.

l'astronomia ultravioleta s'ha practicat des de començos de la década de 1960, en l'ajuda de detectors montats en satèlits artificials que proporcionen senyes sobre objectes estelars inaccessibles des de la superfície de la Terra. Un d'estos satèlits és l'Explorador Ultravioleta Internacional, llançat en 1978.

l'atmòsfera de la Terra impedix que la major part de la radiació ultravioleta que prové del espai exterior aplegue a la seua superfície. No obstant, La regió ultravioleta comença aproximadament en 400 nm, no en 410 nm pot alcançar la superfície terrestre a través de l'atmòsfera. La radiació ultravioleta en una llongitut d'ona entre 300 i 10 nm solament es pot detectar per mig d'instruments d'observació situats per damunt de l'atmòsfera de la Terra. Estos instruments d'observació inclouen telescopis i satèlits artificials en l'espai.

Un telescopi enviat a una altitut de 40 km, és dir, casi per damunt de la capa d'ozon de l'atmòsfera, pot observar la llum ultravioleta de fins a uns 200 nm. Per a observar llongituts d'ona menors de 200 nm, el dispositiu d'observació té que estar colocat per damunt de l'atmòsfera terrestre. Els telescopis situats en globos o menuts eixidas són de gran utilitat, pero el seu temps d'observació es veu llimitat a uns quants minuts en el cas d'una eixida i a algunes hores quan es tracta d'un globo. Des de 1968 la major part de les observacions del ultravioleta mig i lluntà s'han efectuat des de telescopis situats en l'òrbita de la Terra. (La regió ultravioleta entre 300 i 200 nm es coneix com el 'ultravioleta mig'. El 'ultravioleta lluntà' es troba entre 200 nm i aproximadament 91 nm). Alguns dels satèlits artificials llocs en òrbita per a detectar el ultravioleta són: l'Observatori Astronòmic en Òrbita, l'Observatori Astronòmic Copérnico, el Satèlit Europeu TD-1, el Satèlit Astronòmic dels Països Baixos, l'Observatori Astronòmic IUE, el telescopi espacial Hubble i, més recentment, l'Explorador de l'Evolució de Galàxies (GALEX).

l'Explorador Ultravioleta Extrem va explorar gran part de la regió ultravioleta des de 91 fins a 10 nm, cridada el ultravioleta extrem, zona difícil de detectar per la contínua absorció de fotons causada per l'ionisació dels àtoms d'hidrogen i heli interestelares.