Ars dictandi
El ars dictandi, també conegut com ars dictaminis o ars dictaminum, del llatí dictara, 'dictar' (que en l'Edat Mija, va passar a 'compondre'), va caracterisar la capacitat d'escriure epístolas (epistolografía) durant tota l'época migeval. Este art d'escriure cartas a sovint es creua en l'art de la retòrica.
Història de l'escritura de cartes
Teoria grecorromana
Eixemples primerencs de la teoria de l'escritura d'epístoles poden trobar-se en Ars rhetorica de Cayo Juliol Víctor i Variae epistolae de Casiodoro.[1] Atres eixemples poden trobar-se en Typoi epistolikoi de Pseudo-Demetrio, Epistolimaioi kharacteres de Pseudo-Libanio, Peri hermeneias de Demetrio de Falero, el tractat de Filóstrato de Lemnos i la Epístola 51 de Gregorio Nacianceno.[2]
Edat Mija llatina
Durant esta época migeval, es donava per assentat que estos escrits es compondrien en llatí i segons models ben elaborats. Les arts de la composició es varen convertir aixina en un subcampo de la retòrica.
Esta activitat estava generalment encomanada al dictator, persona culta que escrivia cartes per encàrrec oficial, generalment redactades en cancellerias papals i llaics. Per a facilitar les tasques del dictator es varen elaborar models ficticis d'epístoles, segons el grau d'importància dels destinataris, en els que es conseguia la màxima elegància estilística gràcies també al cursus.
Posteriorment, es varen elaborar també consells teòrics relatius a l'ornament retòric i la composició armoniosa de les seccions, ya que l'epístola era considerada una oratòria i per tant obligada a respectar les seues regles, consistent en seccions seqüencials a insertar, començant per la salutatio, continuant en el exordium i la narratio i finalisant en la conclusio.[3]
Entre les figures importants en el desenroll primerenc de l'escritura d'epístoles i la composició de documents en llatí es troben Alberico de Montecassino (Dictaminum radii, Breviarium), el seu crític Adalberto de Samaria (Praecepta dictaminum, c. 1120), Hugo de Bolonya (Rationes dictandi prosaice, c. 1120), Aurea gemma, anònim (c. 1119), Rationes dictandi, anònim (1135), Precepta prosaici dictaminis secundum Tullium, anònim (c. 1140), Introductiones prosaici dictaminis de Bernardo de Romaña (1145), Ad plenam scientiam dictaminum, anònim (c. 1140).[1] Lorenzo d'Aquileia (Practica sive usus dictaminis, c. 1300) és un eixemple molt posterior del gènero.[1]
El canceller Alberto vaig donar Morra (futur papa Gregorio VIII) va formalisar les regles del ars dictandi, en el manual Forma dictandi. En el pas del temps, entorn al XI, el ars dictandi es va convertir en el model de qualsevol dictat, inclosa també la lliteratura d'invenció, tant escrita en llatí com en llenguage vulgar.
Adalberto de Samaria va ser el primer magister de ars dictandi de l'Universitat de Bolonya que pot identificar-se en certa certea.[4]
Les convencions de les cartes inclouen alguna forma de direcció (per eixemple, 'Venerable mestre'); salutació ('Et salude ben'); notificació (“Que li plaga saber”); exposició (“la llana va ser embarcada”); disposició (“i vullc els meus diners”); i despedida ('Que Deu et guarde be, a lo manco fins que pague la meua factura'). Els secretaris i escrigues varen escriure les cartes basant-se en eixes regles.
Europa moderna primerenca
L'escritura de cartes del Renaixença, inspirada pel redescubrimiento de les cartes de Cicerón, va ampliar l'alcanç de l'ensenyança de l'escritura de cartes.[5]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Murphy, James Jerome (1974). Rhetoric in the Middle Ages: a history of rhetorical theory from Saint Augustine to the Renaissance, Berkeley: University of Califòrnia Press. OCLC 1176978. ISBN 0-520-02439-7.
- ↑ Poster, Carol (2007). "A Conversation Halved: Epistolary Theory in Greco-Roman Antiquity," in Letter-writing manuals and instruction from antiquity to the present: historical and bibliographic studies, Columbia, S. C.: University of South Carolina Press. OCLC 72353920. ISBN 978-1-57003-651-4.
- ↑ "Li muse", d'Agostini, Novara, 1964, vol. I, p. 396-397.
- ↑ «Adalberto vaig donar Samaria». Dizionario Biografico Treccani.
- ↑ Burton, Gideon (2007). "From Ars dictaminis to Ars conscribendis epistolis: Renaissance Letter-Writing Manuals in the Context of Humanism," in Letter-writing manuals and instruction from antiquity to the present: historical and bibliographic studies., Columbia, S. C.: University of South Carolina Press. OCLC 72353920. ISBN 978-1-57003-651-4.
Bibliografia
- Camargo, M. (1991), Ars dictaminis, Ars dictandi (Typologie dones Sources du Moyen Age Occidental 60), Turnhout.
- Janet Luehring and Richard Utz: "Letter Writing in the Clapix Middle Ages. An Introductory Bibliography of Critical Studies." En: Carol Poster and Richard Utz, eds., The Clapix Medieval Epistle. Evanston, IL: Northwestern UP, 1996. p. 191–221.
- Florian Hartman, Benoît Grèvin: "Ars dictaminis: Handbuch der mittelalterlichen Briefstillehre". Hiersemann, 2019, p. 720.
Enllaços externs
- Llínea de temps del ars dictandi. Ars dictandi. Vergleich von Arts o./o. Briefsammlungen (Auswahl 13. Jh. - provis.) (alemà)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ars dictandi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.