Arqueologia del paisage

Archiu:Petroglyphs within the Archaeological Landscape of Tamgaly-115300.jpg

Petroglifos en el paisage arqueològic de Tamgaly.

La arqueología del paisaje o arqueología espacial és un paradigma arqueològic (açò és, un conjunt de conceptes teòrics, metodologia i procediments analítics) que se centra en analisar, a través de la cultura material, la dimensió espacial dels grups humans i les diferents activitats que varen practicar. Açò és, en explorar cóm els sers humans s'han anat relacionant en l'espai geogràfic a lo llarc del temps, apropiant-se d'ell, transformant-ho en el seu treball i dotant-ho de diferents significats culturals.

L'arqueologia del paisage engloba un conjunt variat d'aproximacions al registre arqueològic, que tenen en comú el priorisar la dimensió espacial de l'acció humana. El paisage pot cobrir tres rols en este tipo de treballs:

• ser un context que permet dotar de més i millor sentit als restants materials (per eixemple, a través dels anàlisis de patrons d'assentament);
• ser un objectiu del treball: reconstruir l'apariència i les formes del paisage en un moment del passat (per eixemple, a través de l'anàlisis paleoambiental);
• ser l'objecte essencial del treball: considerar que el paisage actual és en sí mateixa una part del registre arqueològic, la forma més visible d'objecte que han produït els grups humans del passat (i els presents).

Orige

L'orige últim de la major part de les propostes i conceptes que han donat lloc a les diferents formes d'Arqueologia del Paisage està en la geografia. A finals de el XIX, geógrafos com Ratzel, Hettner, Slütter o Vidal de la Blache varen reivindicar, encara que des de postulats diferents i fins a oposts, el paper central de l'interacció entre els grups humans i els seus entorns, donant orige a les primeres escoles de la Geografia Regional.

Dos desenrolls assentats sobre algunes d'estes idees van a tindre, a partir de mediats de el XX, incidència directa en el camp de l'antropologia primer, i de l'arqueologia despuix. Per un costat, l'incorporació de les propostes de Vidal de la Blache a l'armassó teòric de l'escola francesa de Annales. Per un atre costat, el desenroll de l'anomenada Geografia Cultural, sent especialment destacable la figura de Carl O. Sauer (Escola de Berkeley) en Estats Units.

La primera d'eixes trayectòries es va a desenrollar principalment en l'àmbit de l'Europa mediterrànea, especialment en França. Es tracta d'una arqueologia dels paisages orientada sobretot al reconeiximent de les formes dels espais agraris antics i a la reconstrucció dels processos socials que varen propiciar la seua formació. Esta tradició arqueològica es basa en el reconeiximent i documentació detallades de les formes actualment visibles en el paisage, donant un ampli pes a l'us de fonts d'informació com la fotografia aérea (el desenroll de la qual en arqueologia es vincula en gran mida en este tipo d'aproximacions). Complementant a sovint esta informació en el recurs a fonts documentals (com a catastres històrics), s'han desenrollat multitut de treballs que han permés reconstruir les formes dels espais agraris passats (sobretot d'époques històriques, com la romana o la medieval, per a les que existix documentació escrita rellevant), i els processos productius i socials que varen donar lloc a ells.

Per la seua banda, sobre els plantejaments de la segona de les trayectòries, la de la Geografia Cultural, es van a desenrollar les primeres propostes relatives a la rellevància de la dimensió espacial per a la comprensió del registre arqueològic dins d'àmbits principalment anglosaxons. A partir de mediats dels anys 60 de el XX, en el desenroll de la New Archaeology, és quan realment escomençaran a difondre's en amplitut i èxit les primeres escoles de l'arqueologia espacial, molt relacionades en corrents com l'ecologia cultural.

L'arqueologia procesual dels anys 70 va posar un gran pes en el desenroll metodològic. L'adopció de metodologia (com l'anàlisis locacional o el site catchment analysis) i tècniques preses més o menys directament de la geografia va supondre un notable canvi en l'investigació arqueològica. Conceptes com a espai, entorn o mig ambient es convertixen en centrals en arqueologia des d'este moment, i l'us de tècniques analítiques hui ben esteses i conegudes (isócronas, polígons de Thiessen, anàlisis del veí més pròxim...) és una característica aportació d'este moment. Tots estos desenrolls, auto-definits com a Arqueologia Espacial, s'orienten a l'anàlisis de les relacions entre els grups humans i els seus entorns en clau àmpliament adaptativa i econòmica.

A partir dels 80, i en relació en el desenroll del conjunt d'aproximacions conegudes com post-procesuales, el concepte d'espai, tal i com era empleat, és criticat pel seu caràcter determinista, modern i racional, no necessàriament aplicable a formacions socials diferents de l'occident contemporàneu. En el seu lloc, autors procedents essencialment de l'àmbit britànic recuperen el concepte de paisage, definit no com un entorn exterior i alié als grups humans, sino com una construcció social i cultural, com alguna cosa que és construït, manejat, apropiat i ordenat material i conceptualment. En llínea en les tendències que varen sorgir també en atres disciplines socials i humanes, com la geografia, i que pretenien una superació del paradigma neopositivista, sobre les idees d'adaptació o explotació de l'espai s'incorporen ara unes atres com les de percepció o experiència.

Tendències i direccions

Dins de l'actual Arqueologia del Paisage té cabuda una certa varietat d'aproximacions, que posen l'émfasis en conceptes relativament dispars, pero que tenen en comú el situar en l'espai geogràfic el context de treball més adequat per a una comprensió més global i completa del registre arqueològic. Com a Arqueologia del Paisage es definixen treballs que van des de l'anàlisis de patrons d'assentament fins a aproximacions estrictament fenomenológicas, passant per les diferents formes de l'ecologia cultural, l'anàlisis regional, els estudis paleoambientales o l'arqueologia agrària. Pese a que sembla existir un cert consens en considerar que la forma més característica d'Arqueologia del Paisage és aquella derivada de les propostes post-procesuales i centrada entorn a l'anàlisis de les dimensions simbòliques de l'espai, lo cert és que existix una àmplia varietat de perspectives relatives al paisage en arqueologia.

En els últims anys, les trayectòries de desenroll més destacables que es perceben són tres. Per un costat, l'important desenroll de les anomenades tecnologies geoespaciales (sistemes d'informació geogràfica, teledetección, etc) ha vingut a revolucionar tots els àmbits d'investigació en els que l'espai geogràfic és un element clau. L'arqueologia no ha quedat al marge, i cada volta resulta més freqüent trobar eixemples i desenrolls nous relacionats en l'aplicació de tècniques i ferramentes procedents d'este àmbit. Les seues aplicacions són molt variades, i encara que moltes d'elles tenen més que vore en l'àmbit de la gestió patrimonial (detecció d'elements arqueològics, documentació detallada, diagnosis d'estats de conservació, anàlisis i predicció d'impactes...), no està sent menor la seua importància en els processos d'anàlisis i investigació. De fet, alguns autors comencen a parlar del desenroll d'una arqueologia digital del paisage.

En segon lloc, els desenrolls relacionats en l'anàlisis i la reconstrucció paleoambiental han supost recentment un atre important bot qualitatiu. Açò és aixina no solament pel desenroll de noves tècniques analítiques, sino principalment pel plantejament de perspectives noves relacionades en l'estudi de l'interacció entre grups humans i ambient, com són tot el conjunt de problemàtiques vinculades als conceptes de chafada ecològica i de canvi global. L'Arqueologia del Paisage ha vingut aportant un coneiximent important per a valorar, en perspectives de llarga duració, l'alcanç de problemes plenament actuals com el del canvi climàtic o la preservació de la biodiversitat.

Finalment, i en relació en lo anterior, el paisage, a través de la categoria dels Paisages Culturals, s'ha convertit en un referent per a la gestió i ordenació dels usos del territori, com queda clarament de manifest en el fet de que haja començat a ser una figura reconeguda normativament o inclús jurídicament (per eixemple, en la Convenció Europea del Paisage). El paisage, com a concepte integrador, precisa per a la seua caracterisació del concurs de diferents disciplines (la geografia, la sociologia, l'antropologia, el història, el història de l'art, el ambientalisme). L'arqueologia ha vingut a jugar en este punt el paper fonamental de reconéixer el seu sentit històric, la seua qualitat de producte social largament produït i recreat.

Notes sobre metodologia, tècniques i procediments d'us freqüent

Esta metodologia és pròpia i original en el plantejament teòric, sent en els procediments analítics de caràcter multidisciplinar, en recurs a rutines i processos diversos, molts d'ells compartits també per atres formes d'arqueologia: Etnografia, Geografia Humana i Locacional, Sistemes d'Informació Geogràfica (GIS), Teledetección, Geoarqueología, Geomorfología, Ecologia, Arqueologia Espacial, Geoestadística i Estadística Multivariante i Inferencial.

En un inici va resultar molt exitosa i empleada en Arqueologia del Paisage la diferenciació operativa de l'espai en tres nivells proposta per David Clarke corresponents no tant a tres escales geogràfiques com a tres àmbits d'anàlisis de diferents dimensions de l'acció social:

• Microespacial: Arqueologia Intra site.
• Mesoespacial: Estratègies d'Emplaçament i relacions socioeconòmiques en el mig circumdant immediat.
• Macroespacial: Arqueologia del Territori.

Alguns procediments i tècniques de treball hui típics de moltes formes d'arqueologia tenen el seu orige en les primeres generacions de l'Arqueologia Espacial:

• Anàlisis paleoambiental, orientat a la reconstrucció del mig ambient antic.
• Procediments complexos de prospecció del territori, com la prospecció per mostreig, orientada a l'identificació de llocs arqueològics.
• Elaboració de mapes distribucionales i quantitatius.

Vore també

• Arqueologia aérea
• Anàlisis del paisage
• Anàlisis Geoestadístico, una forma d'anàlisis estadístic que ampra com una de les variables la localisació dels llocs en l'espai.
• Marques del terreny (cropmark)

Bibliografia

1. Ashmore, W. i Knapp, A.B. (eds.). 1999. Archaeologies of Landscape. Contemporary Perspectives. Cornwall: Blackwell.
   
2. Astorn, M. i Rowley, T. 1974. Landscape Archaeology. Londres: David & Charles.
   
3. Barrett, J. C. 1994. Fragments from Antiquity: An archaeology of social life in Britain, 2900-1200 BC. Oxford: Blackwell.
   
4. Cambi, F. i Terrenato, N. 1994. Introduzione all’archeologia dei paesaggi. Roma: Caracci.
   
5. Chouquer, G., Favory, F. i Poupet, P. 1991. Els paysages de l'antiquité: Terres et cadastres de l'Occident romain : IVe s. avant J.-C./IIIe s. après J.-C. Paris: Errance.
   
6. Criat Boado, F. 1999. Del terreny a l'espai: plantejaments i perspectives per a l'arqueologia del paisage. Col. CAPA, 6. Santiago: Laboratori de Arqueoloxía i Formes Culturais.
   
7. David, B. i Thomas, J. (eds.). 2008. Handbook of landscape archaeology. Walnut Creek: Left Coast Press.
   
8. Fairclough, G. i Rippon, S. (eds). 2002. Europe's cultural landscape: archaeologists and the management of change. Brusseles: EAC Secretariat.
   
9. García Sanjuán, L. 2005. Introducció al reconeiximent i anàlisis arqueològic del territori. Barcelona: Ariel.
   
10. Grau Mira, I. (ed.). 2006. L'aplicació dels SIG en l'arqueologia del paisage. Alacant: Universitat d'Alacant.
    
11. Johnson, M. 2007. Idees of Landscape. Oxford: Blackwell.
    
12. Kirchner, H. (ed.) 2010. Per una arqueologia agrària: perspectives d'investigació sobre espais de cultiu en les societats medievals hispàniques. Oxford: Archaeopress.
    
13. Layton, R. i Ucko, P. (eds). 1998. The Archaeology and Anthropology of Landscape: Shaping Your Landscape. Londres: Routledge.
    
14. Marcos Sáiz, F.J. 2006: La Serra de Atapuerca i la Vall del Arlanzón. Patrons d'Assentament prehistòrics. Ed. Dossoles. Burgos. ISBN 978-84-96606-28-9.
15. Marcos Sáiz, F.J. 2008. Nous alvanços en SIG i Anàlisis Geoespacial en la Prehistòria Recent de la Serra de Atapuerca, Burgos: Densitat del poblament i Megalitismo. Férvedes, 5: 217-226. Museu de Prehistòria de Vilalba. Lugo. ISSN 1134-6787.
16. Marcos Sáiz, F.J. i Díez Fernández-Lomana, J.C. 2008. Proposta i síntesis metodològica d'Arqueologia del Paisage: un disseny per a la Prehistòria Recent del Replanell Nort. Zephyrus (revista de Prehistòria i Arqueologia), LXI, Nº 1: 131-154. Publicacions de l'Universitat de Salamanca. ISSN 0514-7336.
    
17. Muir, R. 1999. Approaches to Landscape. Londres: Macmillan Press.
    
18. Orelles Saco del Valle, A. 1991. Arqueologia del Paisage: història, problemes i perspectives. Archiu Espanyol d'Arqueologia, 64 (163-164): 191-230.
    
19. Tilley, C. 1997. A Phenomenology of Landscape. Oxford: Berg.
    

1. VV.AA. 1998. Arqueologia del Paisage. Arqueologia Espacial, 19-20. Terol: Col. Univ. de Terol, Seminari d'Arqueologia i Etnologia Turolense.