Aqüeducte Els Arcs

L'aqüeducte Els Arcs siti en Manises (província de Valéncia, Espanya) és un aqüeducte que permet salvar a la séquia Quart-Benáger, el barranc del Bot d'Aigua en Manises. Esta té el seu orige en el azud Quart-Benáger-Faitanar, aigües dalt, en el riu Turia. La séquia distribuïx les aigües que reguen àmplies zones de l'horta valenciana a l'est de la capital.

Erro al crear miniatura:

Aqüeducte Els Arcs

L'aqüeducte forma part d'una ret d'ingenieria hidràulica representativa d'una forma d'assentament humà, d'intervenció en l'entorn i explotació dels seus recursos que s'ha vingut produint en la Vega de Valéncia des de la romanización.

En 2006 va ser declarat be d'interés cultural en categoria de monument.

Senyes històriques

L'aprofitament de les aigües del Turia per a tot tipo d'usos és un fet comprovat des d'antic, a la vista de la profusa ret de canalisacions que caracterisa totes les comarques limítrofes en el tram final del riu. Aixina mateix en abdós vores existixen, a banda de les conducció i séquies hui en servici, una série de restants arqueològics de diversa índole que aporten indicis suficients per a supondre entramats hidràulics de consideració.

Tant la calitat de les terres de llabor existents en les riberes dels rius com la estacionalidad del règim de precipitacions característica dels climes mediterràneus de l'alce peninsular suponen factors fonamentals a l'hora de determinar l'existència d'este tipo de conducció d'aigua, utilisant recursos i solucions tècniques similars a lo llarc de totes les époques.

Ya en 1239 el Rei Jaime I, despuix de la conquista, confirma els privilegis que tenien els regadius de Valéncia, des d'antic, i en 1268 concedix la facultat de nomenar sequiers de séquies. El Tribunal de les aigües es componia inicialment de sèt membres, als que es va afegir el corresponent a la séquia de Quart-Benáger-Faitanar.

La referència concreta més antiga sobre l'aqüeducte és una cita sobre els seus arcs en una orde del rei Jaime I en l'any 1273, en la qual es parlava del seu estat deteriorat i de la necessitat de restauració. Encara que notícies de les séquies despuix de la reconquista comencen 1263.

Posteriorment les fonts bibliogràfiques que fan referència a estes rets hidràuliques són relativament escasses. La següent referència directa que coneixem data del primer quarto del XIX i correspon a l'estudiós francés Clarita la reina de la lluentor. En el seu estudi «Canals de rec de Catalunya i regne de Valéncia» publicat en 1823 (en traducció espanyola de 1844), porta a terme un anàlisis científic de les rets hidràuliques en us en l'intenció de trobar solucions als problemes de regadiu del Sur de França. L'observació sobre estructures antigues es reduïx al tram de «Els Arcs» de Manises, al que concedix un orige islàmic: «El terme de Cuarte està separat del de Manises per una extensa rambla. Els moros varen construir en ella un aqüeducte de 240 vares castellanes de llongitut, compost de 28 arcs, dels quals el més alt, que és el del mig, té 10 vares d'elevació. Les aigües han format allí en el llarc transcurs del temps una paret d'estalactites o capes calcáreas que circunden els arcs, pilars, i fins a les cares exteriors». En l'obra no s'han trobat indicis materials de cap reparació fins a la gran restauració del XVI, pese al llarc periodo d'us i abandó evidenciat en l'estudi estratigráfico i en el aterramiento del barranc deduït de la diferència de cotes entre fonamentacions inicials i reforços. Açò, no obstant, no definiria una datació concreta sino més be una pervivencia més o menys llarga de la construcció inicial.

Segons Hortelano la conducció de Manises, per a la que en principi es deu supondre una finalitat agrícola semblant a l'actual i no d'abastiment urbà, deu considerar-se una obra provablement d'época islàmica donada la seua pertinença provada a un sistema de recs ya existent en el moment de la reconquista el reglament de la qual respectava les costums anteriors.

Pese a que l'historiografia actual ho ha datat en época romana, la falta d'aproximació tipològica als models d'obra hidràulica romana més propencs fa arriscat retardar tant la seua construcció sense contar en evidències arqueològiques o paralels constructius que permeten corroborar-ho fonamentalment.

Descripció, traçat i entorn

L'obra original de l'aqüeducte és una série regular de vintihuit arcs de mig punt en un traçat fonamentalment rectilíneo que descriu una llaugera curva oposta a la pendent del barranc en el que se situa. La seua llongitut total és d'aproximadament 230 m. Es distinguixen tres séries d'arcades consecutives determinades per les dimensions dels seus arcs.

Al sur, un grup de quatre regressos i al nort atre de tres presenten una elevació major que el conjunt central. Este es troba format per les restants vintiuna, compensant la diferència de nivell per mig d'un recrecido de formigó de calç en blocs desiguals de pedra disposts en hilades més o menys regulars.

Els pilars són de planta rectangular, en unes dimensions miges entre 130 i 150 cm d'esgambi i 370 i 390 d'altura. Estan sólidamente construïts en blocs mijans de pedra calcàrea de forma irregular travats en morter de calç. De desenroll llaugerament troncopiramidal, els sondejos portat a terme demostren que en la seua fonamentació presenten una zapata irregular d'entre 15 i 40 cm d'altura formada en blocs i morter.

Els arcs estan construïts en lloses irregulars de calcàrea dispostes a modo de dovelas, presentant unes dimensions poc regulars. La llum mija oscila entre els 325 i els 450 cm, depenent de les desigualtats constructives i les voluminoses deformitat de les concrecions provocades per filtració de les aigües.

No es conserven restants del caixer original puix les successives destrucció i reformes sofrides per la conducció han afectat especialment al caixer. Sembla provable, no obstant, que poguera estar construït en formigó de calç encofrat i superpost a l'arcada de nivellació. Un llarc periodo d'abandó va deure ser la causa del colapse de la construcció puix no s'aprecien ni evidències de destrucció intencionada ni desplomes de pilars que pogueren haver segut provocades per avingudes del torrent. No sembla, no obstant, que la deterioració suponguera un greu perill per a l'estabilitat del conjunt, ya que es conserva el núcleu de la fàbrica original en la pràctica totalitat dels arcs. L'alcanç de la destrucció pot evaluar-se identificant les reparacions posteriors consistents en la reposició del caixer, en el reforç per mig de contraforts de l'estructura i en la reconstrucció dels extrems de la conducció i de certs punts de l'arcada.

El material de construcció amprat en les obres de reforç dels arcs és la rajola massiça (30 × 14,50 × 3,5 cm) formant en morter de calç rolls de mig punt de doble hilada o d'hilada i mija que s'adossen lateralment a les cares externes de la construcció original. Pel tamany de les rajoles amprades es pot datar entre els sigles XVI i XVII, havent-se realisat obres de reparació en els sigles XVIII, XIX i en els inicis del XX.

L'intervenció més recent data de la segona mitat del XX quan es procedix al derrocament del caixer fins a llavors en us i a la reposició del nou caixer. Est, construït en formigó encofrat, presenta perfil quadrangular en un andador lateral protegit per barana de ferro. Existixen successius trams de 9,60 metros en juntes reforçades per pilastres verticals adossades de formigó prefabricar. Una farcidura de formigó en rasante inclinada cap al sur servix de nivellació sobre la superfície preexistente.

No es coneixen pertinences, accessoris i en general bens mobles associats a l'aqüeducte.

Enllaços externs

• Este text pren com a referència la declaració de Be d'Interés Cultural publicada en el BOE n.º 230 de data 23 de setembre de 2004. [1].
• Pàgina web de la Conselleria de cultura i esport de la Generalitat Valenciana (visitada el 25 d'abril de 2010)

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Aqüeducte Els Arcs.