Antirresonancia

En fonètica acústica s'entén per antirresonancia (o zero) aquell fenomen  que consistix en la cancelació d'una freqüència per la superposició de dos ones idèntiques pero de signe contrari. Una d'elles choca en un obstàcul en el tracto vocal o un canvi de mig en el tracto vocal i, en rebotar, canvia el seu signe i convergix en una atra que prové directament de la font de sò.

Fenomen

Les antirresonancias sempre van en parella de les resonàncies (en parells de pol i zero, pròxims l'u a l'atre). Per a que la superposició entre les ones es produïxca, tenen que tindre una freqüència  pareguda, en un desfasament propenc als 180°. En fonètica acústica,  és casi impossible que es produïxca un choc d'ones en freqüències iguals.

En les parelles de pols i zeros la freqüència de la antirresonancia és sempre la més baixa de les dos. En rebotar, l'ona manté la mateixa freqüència i amplitut. Lo que canvia és el signe o polaridad, de positiu a negatiu. Per a que es produïxca la antirresonancia, les ones que es troben deuen tindre signes oposts.

Un aspecte característic de la antirresonancia, que es  atribuïx al choc d'ones, és la cancelació del sò: no hi ha resultat acústic, per tant, no té reflex en l'espectre.

Antiformantes

Els antiformantes són la representació en l'espectre d'eixes zones de mínima amplitut com a conseqüència de la antirresonancia, que impedix que les partícules es desplacen lo suficient. La seua observació sol ser més clara en un cort espectral que en un espectrograma.

En l'espectre, els formantes apareixen com a picos d'energia i els antiformantes com a valls pronunciades. Estos últims poden aparéixer com una banda blanca, si no hi ha formantes prop de la antirresonancia, pero si la freqüència de la antirresonancia té la mateixa freqüència que un formante, el resultat és que el pico del formante simplement queda debilitat. Com a conseqüència de l'efecte del filtre, estos components frecuenciales que choquen fan que l'amplitut de les ones que es van emetent disminuïxca.

Sons en els que es produïxen antirresonancias

Les antirresonancias més característiques es donen en les consonante nassals i laterals. En la seua producció hi ha una ramificació del tracto vocal: en una cavitat en un extrem obert i en una atra en un extrem tancat. Depenent de les característiques del tracto i del punt d'articulació, la llongitut d'eixa branca tancada canvia: quant major el recorregut, més baixa serà la freqüència de la antirresonancia, i viceversa.

Nassals

En els sons nassals, l'ona provinent de la font de sò es bifurca cap a la cavitat nassal, com a extrem obert del tracto, i cap a la cavitat oral, a on hi ha un obstàcul. En trobar l'obstàcul l'ona retorna (en canvi de signe) i cancela a les noves que són emeses per la font de sò.

Està discutit que en la nassal uvular i en la velar es donen antirresonancias, perque en elles la freqüència de la antirresonancia és tan alta que no es percep, i és pel curt recorregut que fa l'ona que choca.

Les antirresonancias poden ser pistes per a averiguar el punt d'articulació de les nassals, perque les seues freqüències depenen de la llongitut de la cavitat oral. Si es coneix la llongitut, es pot esperar els hercios (Hz) als que estaran les freqüències de les antirresonancias.

Per un atre costat, és difícil fer prediccions de les freqüències de les antirresonancias que es produïxen en els sens nassals, perque depén del volum d'estos i de les obertures o orificis nassals, que poden variar inclús en una mateixa persona a causa de molt diversos factors i a lo llarc d'un mateix dia.

Laterals

L'anàlisis de les antirresonancias en consonante laterals és similar al de les nassals. En les laterals l'obstàcul és la llengua, que es coloca en la part central de la cavitat oral. El seu posicionament fa que el sò es bifurque pels laterals, pero hi ha una chicoteta massa d'aire que permaneix en la part superior de la llengua. Esta part de la llengua funciona igual que la cavitat oral en les nassals. Pot haver antirresonancias que es produïxquen per l'asimetria de les obertures laterals de la llengua.

Com en les nassals, les antirresonancias provoquen la reducció de l'amplitut dels formantes, pero una diferència és que hi ha més distància entre formantes en les laterals.

Antirresonancias en atres sons

Per una atra part, podem trobar també zeros en atres sons per la configuració del tracto vocal, per eixemple: en sons retroflejos, i en alguns sons postalveolares (per la cavitat sublingual, com en les fricativas sibilants  [ʃ] i [s],) o per acoplament en les vies subglóticas en sons en els que la glotis funciona com a cavitat oberta.

Algunes fricativas, la font de les quals de sò se situa en mig de la cavitat oral, tenen antirresonancias. La part atrassera funciona com la cavitat tancada, perque cap a ella també s'emet sò. Les fricativas en les que es donen zeros són: les  sibilants, en les labiodentals ([f] i [v]) i en la fricativa velar sorda ([x]).