Andreu Alfaro
| Andreu Alfaro Hernández | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Escultura d'Andreu Alfaro | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escultor. | ||
| Naiximent: | 5 d'agost de 1929 | ||
| Lloc de naiximent: | Godella, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 13 de decembre de 2012 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Andreu Alfaro Hernández (Godella, 5 d'agost de 1929 - † Valéncia, 13 de decembre de 2012), fon un escultor valencià d'ideologia pancatalanista, calificat com un dels més rellevants del sigle XX.
Biografia[editar | editar còdic]
Andreu Alfaro naixqué en la població valenciana de Godella, en la comarca de L'Horta Nort, en l'any 1929, en el sí d'una família de classe mija. Entre els anys 1933 i 1939 inicià els seus estudis en el Colege Cossío, en el que s'estava portant a terme una iniciativa pedagògica impulsada pels seguidors de l'Institució Lliure d'Ensenyança, i en posterioritat en l'Institut Escola de Segona Ensenyança, a on també se seguien els mateixos principis educatius. La forta càrrega humanística i l'educació rebuda li varen dur a entendre que la vida, la societat i la cultura eren una sola cosa.
Durant la seua joventut buscà conectar en els círculs intelectuals valencians relacionats en les lletres i les arts. Conegué al pancatalaniste Joan Fuster, en qui acabà mantenint una forta amistat, o en Vicente Aguilera Cerni, qui li va introduir en les corrents artístiques del moment. Alfaro fon membre de l'entitat pancatalanista, Acció Cultural del País Valencià (ACPV).
Paralelament, el seu pare es dedicava al negoci de la carn i a molt pronta edat, Alfaro va començar a ajudar-li. Es va encarregar tant del treball en la pròpia carniceria, situada en el centre de Valéncia, com en el de la selecció de carns desplaçant-se fins als estables a on estava el ganado. Pero les seues inquietuts artístiques li varen dur, des de ben jove, a experimentar en el dibuix. Segons les seues pròpies paraules, la necessitat d'adinsar-se en l'escultura es va deure a la superació dels llímits del paper, buscant aplegar més allà.
En l'any 1954 es retroba en l'antiga afició pel dibuix durant un viage a Itàlia, plasmant en un quadern que duya en si paisages i monuments. Seria est el germen de lo que a la postre li duria a convertir-se en l'artiste que fon.
En l'any 1958, i junt en varis amics, es va desplaçar fins a Brusseles, a on s'estava celebrant l'Exposició General, i a on va entrar en contacte en l'obra de Constantin Brâncuși, la qual cosa fon determinant per a que decidira priorisar les seues creacions en el camp de l'escultura.
Relacionat en el Grup Parpalló (1957) i influït pels constructivistes, com Constantin Brâncuși, Antoine Pevsner i per Jorge Oteiza. Començà fent us de llandes i arams per a, poc a poc, anar profundisant en les possibles aplicacions i formes dels distints metals, fins al punt de dominar-los.
En la década de 1960 treballà en l'agència de publicitat anomenada Publipress junt en Vicent Ventura, el fotógraf Paco Jarque, el periodiste J. J. Pérez Benlloch o el realisador Rafa Gassent, entre uns atres. Varen treballar per a numeroses companyies, convertint-se en una de les primeres agències en Valéncia i actuant com a pedagoc de la comunicació. També, i despuix de deixar de costat la publicitat, es va adinsar en el disseny gràfic, a on va seguir, en paraules del crític d'art Daniel Giralt-Miracle, els esquemes de l'Escola suïssa, duent fins a les últimes conseqüències el rigor de la Bauhaus.
A finals de la década de 1960 va experimentar profusament en materials metàlics com l'acer i l'alumini. Les seues obres, expostes en la Bienal de Venècia de 1966 My Black Brother, varen conseguir un resò internacional.
En la década de 1970 es consolidaria com a artiste, participant novament en la Bienal de Venècia de 1976 i protagonisant una gran mostra en el Palau de Velázquez en el Parc del Retir de Madrit en 1979.
En l'any 1980 experimentà en l'aram i el marbre. El mateix any rebé el Premi d'Honor Jaume I i en l'any 1981 el Premi Nacional d'Arts Plàstiques. A mitan d'esta década, rebé la proposta de realisar una exposició en un palau d'estil barroc alemà situat en Bruhl, dissenyat per François de Cuvilliés i en el que es troba una escala obra de l'arquitecte Balthasar Neumann i frescs de Giambattista Tiepolo. L'objecte de la mateixa era el de commemorar els 700 anys d'existència de la localitat. Es celebrà una exposició batejada com Im Dialog mit dem Barock, i en ella portà a terme una interpretació pròpia de les formes barroques, imitant al ya citat Neumann, pero també ad atres artistes que pronte es varen convertir en referents per ad ell, com Gian Lorenzo Bernini o Francesco Borromini, creant una intencionada escenografia capaç d'unir dos temps.
Al començament de 1990, i despuix d'un viage a Egipte que per ad ell resultà revelador, decidí potenciar l'us de la pedra en les seues creacions, donades les propietats de durabilitat d'este material. En 1991 la Diputació de Valéncia li va concedir el Premi Alfons Roig d'Arts Plàstiques. Quatre anys despuix, seria convidat novament per a participar en la Bienal de Venècia, en este cas donant lloc a un duet junt en l'artiste Eduardo Arroyo que tingué lloc en el Pabelló d'Espanya.
El 17 de febrer de 2016, a títul pòstum, l'Universitat de Valéncia li entregà la Medalla d'honor. En el més de novembre d'eixe mateix any, la Generalitat Valenciana feu lo propi concedint-li el premi Julio González en el IVAM.
En l'any 2018 es celebrà en el centre cultural de la Fundació Bancaixa, en la ciutat de Valéncia, una retrospectiva de la seua obra que reuní 89 obres. Esta rebé el títul de Laboratori de formes escultòriques i fon comissariada pel crític Tomás Llorens Serra.
Existixen obres d'Andreu Alfaro en museus de tot lo món i en les vies públiques de moltes localitats, particularment en Espanya. Les seues obres més importants foren La rella (1961), La veu d'un poble (1964-1965), Monument a l'amor (1965-1967), Bon dia llibertat (1975) i Catalan power (1976).
El cantant valencià d'ideologia pancatalanista Raimon li dedicà una cançó en 1978, titulada Andreu, amic.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
- 1980.- Premi d'Honor Jaume I.
- 1981.- Premi Nacional d'Arts Plàstiques.
- 1991.- Premi Alfons Roig d'Arts Plàstiques, otorgat per la Diputació de Valéncia.
- 2016.- Medalla d'honor, a títul pòstum, de l'Universitat de Valéncia.
- 2016.- Premi Julio González, a títul pòstum, concedit en el IVAM per la Generalitat Valenciana.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Andreu Alfaro.