Anar al contingut

Ancalites

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El terme ancalites s'usa per a nomenar a una tribu celta que habitava en l'àrea de la vall del Támesis i les seues afores. Hi ha poca evidència de la seua existència més allà dels escrits de Juli Cèsar com De Bell Gallico (La Guerra de les Galias).[1] Existix certa evidència de que els Ancalites varen habitar les afores d'Henley-on-Thames, Oxfordshire, encara que açò no pot ser realment comprovat.

Nom

El nom dels ancalites provablement es referix al tipo d'escut protector preferit per la gent del surest en particular, especialment notable potser en els emissaris d'esta tribu. Ancali es referix a un escut chicotet i redó.

Invasió i rendició

Juli Cèsar va portar a terme la seua segona invasió a Bretanya en el 54 a. C. en el pretext d'oferir ajuda al seu aliat, el rei Mandubracio dels trinovantes, en acabant de que el rei Casivelono ho deponguera, i encara que va ser considerada com un èxit, l'armada romana només va aplegar a l'actual Londres, i realment no va impondre la seua autoritat. El rei Casivelono, dels catuvellaunos, va eixercir la major oposició a l'ocupació romana, organisant incursions de guerrilla i batalles obertes. Açò va dividir la vall del Támesis en dos, com ho registra Juli Cèsar.

Cinc emissaris varen arribar al camp romà en propostes de pau, encara que no està clar si els romans varen apreciar diferència entre la pau i la rendició. Els romans varen demanar rehens, puix açò asseguraria la fidelitat de les tribus, pero segons els registres els ancalites no varen entregar cap.

Juli Cèsar registra a les atres tribus com cenimagnos (posteriorment identificades en els Icenos), els segoncíacos (identificades en una tribu galesa), els casos (es creu que varen ser rebels que formaven part dels catuvelonos), els qui es dien originalment "Casos") i els bíbrocos (que encara no han pogut ser identificats).

Referències