Anàlisis schenkeriano
El anàlisis schenkeriano és un método de anàlisis musical basat en les teories de Heinrich Schenker (1868–1935). Les idees de Schenker partixen de l'observació fonamental de l'obra musical del periodo de la pràctica comuna. Elabora tot el seu sistema, a partir de la distinció entre lo que flama concorde gramatical i concorde significante.
Schenker estava convençut de la superioritat de música del periodo tonal (especialment la música de Johann Sebastian Bach, Carl Philipp Emanuel Bach, Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig Van Beethoven, Franz Schubert, Frédéric Chopin, i Johannes Brahms).[1] Açò ho va conduir a buscar la clau per a l'enteniment del contrapunt, disciplina que aquells mestres havien estudiat. Schenker va desenrollar este sistema d'anàlisis per a mostrar que la composició lliure (freier Satz) és una elaboració, una «prolongació», de la composició estricta (strenger Satz), és dir del contrapunt d'espècies, en particular de dos veus. Schenker va organisar la seua teoria jerárquicamente en nivells de prolongació (Auskomponierung), nivells de conducció de veus (Stimmführungsschichten), o transformacions (Verwandlungen).
Concorde significante i concorde gramatical
[editar | editar còdic]El concorde gramatical representa la descripció del concorde d'una forma aïllada, classificant-ho dins de la funció tonal com a element relacionat en eixe centre. El concorde gramatical és la columna vertebral de l'anàlisis harmònic usual, i es preocupa principalment del reconeiximent de l'estatus gramatical de cada concorde en una obra musical.
El concorde significante, no obstant, ya que revela la funció d'un concorde, va molt més allà de la descripció gramatical, en subrallar l'especial intenció arquitectònica d'un concorde dins d'una frase. Com a primer resultat d'esta distinció, Schenker va trobar que els papers que eixerciten els concordes en una secció o en una frase musical són molt diversos; inclús dos concordes gramaticalmente idèntics i que apareixen en la mateixa frase poden eixercitar funcions totalment diferents. D'açò es deduïx que els concordes classificats segons el seu estatus gramatical mai expliquen les seues funcions ni el modo en que es combinen per a crear un tot unificat.[2]
Estructura i prolongació
[editar | editar còdic]A partir de la distinció d'estos concordes, i de la seua insistència en que es prenguera en consideració el moviment i direcció del moviment melòdic, Schenker va desenrollar la distinció entre concordes d'estructura i concordes de prolongació. Açò es convertix en la columna vertebral de tot el seu plantejament. Per mig d'esta distinció, escoltem una obra no com una série de frases i seccions fragmentades i aïllades, sino com una estructura orgànica a través de les prolongacions de la qual es manté el principi d'unitat i varietat artística. Esta forma de comprensió del moviment musical representa la percepció instintiva de lo que realment s'entén per oït musical i Schenker denomina «oïment estructural» (Fernhören).[2]
L'estructura o armassó principal (Ursatz) representa el moviment principal cap a l'objectiu. La tensió d'una peça consistix en les expansions, modificacions, regressos i elaboració d'eixa direcció bàsica en forma de «prolongacions» (Auskomponierung), com les flama Schenker.[2]
Ursatz
[editar | editar còdic]Traduït generalment com a «estructura fonamental», és el nom donat per Schenker a l'estructura subjacent en la seua forma més simple, a partir de la qual s'origina el treball com un tot. Esta estructura fonamental es basa és un contrapunt sever a dos veus. D'acort en la teoria, estes llínees melòdiques fonamentals (Urlinie) partixen d'una nota de la tríade i acaba en la tònica, dins d'un context harmònic tonal (Bassbrechung) expressat pel baix. El disseny de l'harmonia està explicat segons Schenker, per la série d'harmònics, en a on la relació de quinta és la més fonamental i bàsica de totes, i, en menor mida, la relació de tercera major; dèbil perque apareix més lluntana de la fonamental.[2]
Concorde prolongat
[editar | editar còdic]Segons este anàlisis, els concordes poden ser d'orige harmònic o contrapuntístico. Quan el concorde té una importància estructural, tindrà la seua funció harmònica fonamental, mentres que si és generat per un entramat contrapuntístico, seran un concorde prolongat Estos concordes contrapuntísticos poden aparéixer entre els membres d'una progressió harmònica o dins d'una única harmonia o concorde, la funció de la qual és la de prolongar, elaborar eixes harmonia principals, com a concordes de pas. Concorde prolongat pot referir-se en conseqüència, tant a l'expansió d'una progressió entre dos concordes, com a l'expansió d'únic concorde.[2]
Notació
[editar | editar còdic]Les representacions gràfiques formen una part important dels anàlisis de Schenker, l'us de la notació musical per a representar les relacions musicals és una característica única del seu treball. Els gràfics de Schenker es basen en una notació «jeràrquica», a on el tamany de les notes, els seus valors rítmics i atres símbols indiquen la seua importància estructural. El mateix Schenker, en el pròlec dels seus Cinc anàlisis gràfics , va afirmar que «la presentació en forma gràfica s'ha desenrollat ara fins a un punt que fa innecessari un text explicatiu».[3]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Laskowski, Larry (1978). Heinrich Schenker. An Annotated Index to his Analyses of Musical Works, New York: Ed. Pendragon.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Salzer, Felix (Felix Salzer © 1952). Oïment estructural, Editorial Llabor, S.A. 1995. ISBN 84-335-6313.-0.
- ↑ Schenker, H. (1933). Mannes Music School (ed.). Fünf Urlinie-Tafeln, New York.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- "Schenkerian Notation in Theory and Practice", Music Analysis (1989)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Análisis schenkeriano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.