Alfabet khojki

Khojki o khojiki (Plantilla:Lang-sd / खोजकी) és una escritura que s'utilisava, casi exclusivament, pel poble khoja en vàries parts del subcontinent indi, com la regió de Sind. El nom "khojki" es deriva de la paraula persa khoje, que significa "mestre" o "senyor". Es va amprar principalment per a registrar lliteratura religiosa ismailí, aixina com lliteratura d'algunes sectes secretes dels imamíes. És una de les dos escritures landa considerades sagrades, sent l'atra l'alfabet gurmujī, que està associat en el sijisme.

Erro al crear miniatura:

Alfabet khojki

Història

La tradició ismailí nizarí establix que el khojki va ser creat per el misionero Pir Sadardin (dona'i Pir Sadruddin). Ell va ser enviat pel Iman ismailí de l'época per a difondre la fe musulmana en el subcontinent indi. Ho va fer cantant i ensenyant ginans ("coneiximent") ismaelitas. Després els va escriure en khojki.

El khojki és un alfabet bráhmico derivat de la branca sindi de la família landa, que és una classe d'alfabets mercantils relacionats en el sharada. Es considera que és una versió refinada de l'escritura lohānākī ( escritura khudabadi) desenrollada com una escritura llitúrgica per a registrar la lliteratura ismaili. La tradició popular ismailí nizarí afirma que el khojki va ser inventat i propagat per Pir Sadruddin (Ṣadr al-Dīn), un misionero ismaili que treballa activament en la comunitat de Lohānākī. El khojki és una de les dos escritures Landa que es varen desenrollar en escritures llitúrgiques formals per a us de les comunitats religioses; l'atre és el gurmují, que es va desenrollar per a escriure la lliteratura sagrada de la tradició sij. El khojki a voltes rep el nom de 'sindhi' o 'khwajah sindhi'. L'escritura s'ha utilisat des de principis del XVI fins a principis del XX, i de fet les comunitats ismaelitas d'Índia, Pakistan i la diàspora (especialment en Àfrica oriental) la seguixen ensenyant i utilisant. Una forma tipogràfica afaptada a l'imprenta va ser composta en 1903 per Laljibhai Devraj en Bombay. L'escritura va sofrir reformes en la década de 1930 per a reflectir els canvis fonològics que varen ocórrer en l'idioma.

Caràcters

Tradicionalment, els diptongos s'escrivien com a combinació de vocals, alguns en vàries formes. Açò també ocorria en el virama. Existixen variants contextuals de combinacions de consonant-vocal per a algunes vocals, tal com es troba en l'alfabet modi. En el cas de les conjuncions, hi ha algunes conjuncions "inherents" que es troben en la majoria de les escritures índicas, com ksa, jna, tra i dra. La majoria de les consonant s'escriuen en virama, com en l'escritura saurashtra o en l'escritura tamil, pero algunes s'escriuen en una forma de consonant reduïda en la segona consonant del grup, típicament junt a ra i ya. La geminació s'indica en la shadda àrap, mentres que la nasalisació s'indica en un anusvara que recorda al devanagari per la seua posició pero al telugu, canarés o malabar per la seua forma. La nukta es compon de tres punts, similars als que modifiquen les lletres àraps en l'alfabet persa, i per això s'agrega a certes lletres per a formar sons àraps. A voltes es du a l'ambigüitat si s'afig la nukta sobre la mateixa lletra per a correspondre's en diferents lletres àraps, com en ja o com en sa. Sobre puntuació, es marquen els llímits de les paraules en dos punts, llímits de secció en una combinació de signes de dos punts i signes de doble danda, i en ocasions també puntuació llatina. Les abreviatures es marquen en un chicotet círcul al costat, com es troba en modi i en goykanadi. La numeració de versículs s'indica en una llínea superior, els dígits solen utilisar els numerals típics del nort de l'Índia. Existixen ademés algunes atres lletres i formes adicionals que es detallen en la proposta de codificació en Unicode.

En el pas del temps, alguns caràcters varen canviar el sò que representen, lo que dificulta la llectura de certs texts en valors fonològics històrics en comparació a aquells que usen els valors fonològics moderns coneguts per la majoria dels llectors de la lliteratura ismailí. Açò és particularment habitual en les consonant implosivas, aspirants i normals de ba, dona i ja, que mutaron la lletra implosiva a lletra fonológicament normal, la lletra normal com fonológicament aspirant, per lo que la lletra aspirant es va tornar innecessària. El implosivo de ja va escomençar a representar za.

Vore també

• Sindhi