Abadia de Sant Miguel de Cuixá

Erro al crear miniatura:

Abadia de Sant Miguel de Cuixá

La abadia de Sant Miguel de Cuixá (en francés: abbaye de Saint-Michel de Cuxa);

• és una abadia benedictina situada al peu del Canigó en la comuna de Codalet, en els Pirineus Orientals en el surest de França. En els abad Garin i Oliva es va convertir en un dels centres culturals més importants de la Catalunya feudal.

Fundació i apogeu de l'abadia

Erro al crear miniatura:

Capiteles del claustre de Sant Miguel de Cuixá.

Erro al crear miniatura:

Detalle d'un atre capitel.

L'abadia de Cuixá deu el seu orige a l'abadia de Sant Andrés d'Eixalada, fundada cap al 840 i situada en lo més alt de la vall del Têt.

En l'autumne de 878, una forta riuada del riu va destruir el monasteri (situat prop del llit del riu) obligant als monges a refugiar-se en les afores. La comunitat va ser transferida a Cuixá, a un chicotet cenobio dedicat a Sant Germán i propietat del pare Protasi (Protasius). En crear-se el nou monasteri Protasio va ser nomenat abad del mateix en 879.

En juny del 879, Protasi i Miró el Vell varen firmar l'acta de la fundació del nou monasteri, ampliant Cuixá el seu patrimoni en l'aportat pel monasteri de la Eixalada.

En el seu nou emplaçament l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya-Conflent, que estava baix el domini de la família de Wifredo el Velloso (Wifredus), Comte de Barcelona en el 870. En els anys 940 una nova iglésia, dedicada a Sant Miguel, va ser construïda per iniciativa del comte Seniofred. En el 956 es reconstruïx l'edifici per a fer-ho més suntuoso i el seu altar major és consagrat el 30 de setembre de 974 pel abadiato Garin (Warinus), monge procedent de Cluny i lloc al front de cinc abadies meridionals. Esta iglésia és un dels exponents més importants del prerrománico.

Garin, implicat en la gran política de l'época, va provocar el retir, a Cuixá, del Duce de Venècia, Pedro Orseolo, que va abdicar en 978 i va morir en l'abadia en olor de santitat en 987.

En 1008, Oliva, l'últim fill de Seniofred, és elegit abad de Ripoll i de Cuixá, i en 1017 serà nomenat bisbe de Vic. Durant el seu abadiato es va transformar totalment l'abadia, es varen construir davant de l'iglésia les dos capelles superpostes: la Trinitat i la cripta del Pesebre, en forma d'anell i un pilar en el centre, abdós es comunicaven en Sant Miguel per mig d'un deambulatorio. Es varen afegir tres àbsits al santuari, la cripta, l'atri i dos campanars lombardos. Oliba va ser un home de gran prestigi. Va viajar a Roma i va proclamar la Treua de Deu (Trêve de Dieu) en la diòcesis d'Elna en 1026. Va morir en Cuixá en 1046.

A principis d'el XII es reconstruïx el claustre en 63 columnes de marbre i capiteles esculpidos. Els motius dels mateixos són vegetals, animals i escenes heròiques. Aixina mateix es construïx una tribuna en marbre dins de l'iglésia. Estes obres es deuen a l'abad Gregorio, que va ser elegit arquebisbe de Tarragona en 1136.

Els periodos següents de l'Edat Mija no són boyantes per a Cuixá. No es renoven els edificis de l'abadia. No obstant, la riquea de l'abadia és evident, en un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgel.

Cuixá en l'época moderna

A partir d'el XVI els monges ya no viuen monacalmente: els nous monges preferixen eixercir diversos oficis que els rendixen beneficis econòmics (l'enfermer, el celador, el sacristán major, etc.) i disponen, cada u d'ells, d'una habitació particular. L'iglésia és transformada afegint-li capelles laterals, en detriment de les existents en la nau, que es construïxen de rajola. La vivenda del sacristán major s'edifica en la capella de la Trinitat, que estava en condicions ruïnoses (a punt de derrocar-se) en el XV, segons alguns indicis arqueològics.