Abadia de Saint-Pierre-sur-Dives
L'abadia de Saint-Pierre-sur-Dives (en francés: abbaye de Saint-Pierre-sur-Dives) va ser una antiga abadia benedictina francesa, d'orige migeval, fundada a la vora del riu Dives en el XI en lo que hui és la chicoteta localitat de Saint-Pierre-sur-Dives (a penes 3.500 hab- en 2014, hui en el departament de Calvados, Normandia). En 1790, en l'época de la Revolució francesa, va concloure la vida monástica, els bens varen ser liquidats i l'iglésia passe a eixercitar les funcions d'una iglésia parroquial. Es conserven l'iglésia abacial i part de les edificacions conventuals. D'estil romànic i gòtic primitiu, és un dels conjunts més complets d'arquitectura monástica en Normandia. L'iglésia abacial va ser objecte d'una classificació en el títul dels monuments històrics per la llista de 1862, aixina com d'atres classificacions posteriors (1904, 1978 i 2006).
Història
La fundació
L'abadia de Saint-Pierre-sur-Dives és a voltes cridada La nostra Senyora del Epinay i en llatí S. Petri supra Divum o B. Maria supra Divum. En el llogaret d'Épinay, primer nom de la vila, ya existia una iglésia baix el patrocini de sant Pedro, que havia segut saquejada pels vikingos.
L'abadia va ser fundada per la comtesa Lanceline d'Harcourt (1003-1069), esposa de Guillermo I, comte d'Eu (985-1058), germà del duc de Normandia Ricardo II. Va instalar cap a 1046 una comunitat de monges benedictinas en un castell que tenien allí, ademés de dotar-la econòmicament. Poc despuix (entre el 1049 i 1058) les va transferir no llunt d'allí, a Saint-Désir, prop de Lisieux, i va instalar una atra comunitat de monges benedictinos arribada de l'abadia de Sainte-Trinité du Mont (Ruan, Sena Marítim) baix la direcció d'Ainard, el primer abad. Lanceline va professar allí i va morir en l'abadia en 1058. Els seus restants varen ser enterrats en l'iglésia de l'abadia; i encara descansen allí.
La primera iglésia va ser consagrada l'1 de maig de 1067, en presència del nou rei d'Anglaterra, Guillermo el Conquistador, duc de Normandia i nebot de la comtesa que havia posat l'establiment baix la seua alta protecció. Es va cremar en 1106. Va ser reconstruïda, i casi terminada, baix el abaciato d'abad Haimon a finals de la primera mitat del XII.
De l'edifici original d'Haimon, solament queda la torre Saint-Michel.
En 1280, un acort en el rei Felipe l'Atrevit va otorgar la mitat de l'alta i de la baixa justícia de Saint-Pierre a l'abadia que es va convertir en comtat.[1]
Es varen portar a terme treballs durant el XIII perque l'abadia s'estava desenrollant. Els monges varen fer construir una sala en Saint-Pierre-sur-Dives per a establir fires i mercats. A sovint es varen enfrontar als senyors de Tancarville que tenien el mercat de Mézidon i competien en ells. Ya en 1191, per mig d'un acort subscrit en Henri de Nonant, senyor d'Écots, l'abadia es trobava associada en la gestió de la fira de Saint-Georges-en-Auge i percebia una part dels ingressos.
Els mercats varen ser objecte de procediments durant atres cinquanta anys. En 1337, davant el bailli de Rouen, l'abad Jean finalment va aplegar a un acort en Jean d'Orlévy, senyor de Tancarville. L'integritat d'este acort es conserva en forma d'una còpia recopilada el 23 de novembre de 1616 d'un original en poder dels religiosos de Sainte-Barbe.[2]
En 1470, l'abadia va ser posada en règim d'encomana i l'abad Guillaume II Guérin va ser el seu primer abad comenadatario.[1]
En 1487, el rei Carlos III[3] va emetre una carta a favor de l'abadia contra les persones que desijaren establir curtidurías en el riu de Vie.
En el XVI, l'iglésia, en molt mal estat, va ser completament reconstruïda per l'abad Jacques de Silly. L'abadia posseïa moltes terres i molins, administrava diezmos i rebia donacions de propietaris i nobles de la regió. Es conserva un archiu que menciona un clamor d'haro llançat en 1527 per Jacques de Silly, abat de Saint-Pierre-sur-Dives, contra els religiosos del priorat de Sainte-Barbe-en-Auge que desafiaven els drets sobre el mercat i la fira de Mezidon celebrada per la seua comunitat. L'abadia va deure invocar l'acort de 1337 per a justificar els seus drets d'ingressos.
En 1562, baix el abaciato de la moradura Carlos I de Borbón, l'abadia va ser saquejada i parcialment destruïda pels protestants.[1]
En 1642, els religiosos de Saint-Pierre-sur-Dives varen obtindre del rei el dret de celebrar en el seu burc quatre noves fires. Dos d'elles estaven massa prop de les fires que se celebraven «d'ancienneté» en Falaise, l'abad Alexander de Breauté va ser conminado a posar-se d'acort en els burguesos i els habitants de la vila concurrent, de modo que les seues dates es modifiquen significativament. Per lo tant, durant varis sigles, les diverses abadies de la regió (inclosa la de celle de Troarn)), els burguesos de les viles concernido i els senyors locals varen tindre a sovint que negociar les dates dels mercats per a protegir els seus interessos.
En 1666, l'abad Georges Dunot va unir l'abadia a la congregació de Sant Mauro.[1]
Els edificis conventuals aixina com el quadro del claustre es varen reconstruir en estil clàssic, des de 1667. Les obres duraren fins al XVIII.
En el XVIII, el claustre va tornar a ser parcialment demolit.
Revolució Francesa al XXI
En el moment de la Revolució, la venda de l'abadia va causar la fragmentació dels edificis conventuals i la seua transformació en apartaments.
En 1987 es va obrir, en els edificis conventuals, el museu de tècniques de fabricació de formage, incloent una biblioteca i un centre de documentació, sales d'exposicions temporals, sales de conferències i sales de proyecció. La sala capitular, restaurada, alberga exposicions.
En els últims anys, la ciutat va procedir a la compra gradual dels edificis conventuals, compartits entre varis propietaris des de la Revolució. Part ya ha segut renovada i alberga la biblioteca i l'oficina de turisme.[4] L'exposició de tècniques de formage, abadia i claustre està oberta de 9:30 a. m. a migdia i de 2:30 p. m. a 6:00 p. m. L'iglésia no pot ser visitada durant els servicis religiosos.
Llista dones abat
Temporal
Lesceline, la fundadora de l'abadia, donó el burc i la campiña de Saint-Pierre des del Dives fins al riu Vie, en els diezmos, els boscs, les planures, els molins, lo propenc, les praderies, els hòmens, les tasques i els ingressos que se li atribuïen. L'abadia era un comtat en alta i baixa justícia.
L'abadia tenia algunes terres en Tréport, Berville, Norrey i Fresney, les iglésies de Silly, Aunou-li-Faucon, Bonneval, li Pin i Saint-Loyer.[1]
En la diòcesis de Lisieux, l'abadia contava en els patrocinis de les iglésies de Saint-Georges-en-Auge, Saint-Michel-de-Livet, Vieux-Pont, Boissey, Mittois, Notre-Dona'm-de-Fresnay, la Gravelle, Sainte-Marguerite-de-Viette, Saint-Aubin-sur-Algot, Neuville-sur-Touques,[5] en la diòcesis de Sées, els patrocinis de les iglésies de Neuvy-en-Houlme, Fresnay-li-Buffard, Pons, Hiéville, Carel, Morières, Fel.[6]
En les cartes que es conserven, hi ha diezmos en Morières, Moulin de Morteaux, lloguers en Castillon, Sainte-Marguerite-de-Viette, Saint-Georges-en-Auge, Saint-Pierre-sur-Dives, Boissey, terres en Morières, Berville, Boissey, cases en Berville, Saint-Pierre-sur-Dives, patrocini de Morteaux, regalías en Castillon, Vieux-Pont, Sainte-Margueritte-de-Viette, Berville i una donació a Grisy.[3]
L'abadia tenia una de les granges més grans de la regió, el Ronceux en Berville, 43.3 hectàrees, llogades per 290 lliures en 1699.[7]
Vore també
Notes
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 L. P. Hommey: Histoire ecclésiastique et civile du diocèse de Séez, volum: 2, pag.: 365-370.
- ↑ Arch. dép. Calvados, fonds de l'abbaye de Saint-Pierre-sur-Dives, H.7366.
- ↑ 3,0 3,1 Mémoires de la société dones antiquaires de Normandie, 1834, tom: 7, part: 1, cartulario de Saint-Pierre-sur-Dives, pag.: 251 i següents, carta n.º 79, Atles
- ↑ Information sur li site de la commune
- ↑ A. Longnon, Pouillé de la province de Rouen, diocèse de Lisieux, pages: 245, 263.
- ↑ A. Longnon, Pouillé de la province de Rouen, diocèse de Sées, pages: 227, 230, 232, 233.
- ↑ S. Bricon: Contrats agraires en pays d'Auge, Annals de Normandie, volume: 51, n.º 4, pag.: 323.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abbaye de Saint-Pierre-sur-Dives» de Wikipedia en francés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional., que arreplega la següent bibliografia:
- Arcisse de Caumont Arcisse de Caumont (1867). Statistique monumentale du Calvados, Cauen: Hardel, pp. 534 a 563.
- Michel Degroult, L’Abbatiale de Saint-Pierre-sur-Dives, syndicat d’initiative de Saint-Pierre-sur-Dives, Saint-Pierre-sur-Dives, 1974.
- Roger Gouley, Histoire de l’abbaye de Saint-Pierre-sur-Dives, Imprimerie Varin, Saint-Pierre-sur-Dives, 1989.
- J. M. Hurel, Li cicérone de Saint Pierre, Recherches historiques sur Saint-Pierre-sur-Dives
- Louis Du Bois, Histoire de Lisieux et de sò arrondissement
- Neustria Pia
- Gallia Christiana, Province de Rouen, t. 11, p. 728
- Extrait dones chartes et autres actes normands et anglo-normands, Léchaudé d'Anisy, vol. 1, p. 251
- Histoire générale ecclésiastique et civile du diocèze de Séez, L. P. Hommey, Abbés de Saint-Pierre-sur-Dives, vol. 2, p. 362
- Saint-Pierre-sur-Dives, I. Gautier--Desvaux, Congrès archéologique de France, 1974, p. 198-214