Anar al contingut

4′33″

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:John Cage (1988).jpg
Foto del compositor John Cage

4′33″ (pronunciat quatre, trentatrés en espanyol, i en anglés four thirty-three o four minutes, thirty-three seconds)[1] és una obra musical en tres moviments del compositor nortamericà de vanguarda John Cage en 1952.[2][3] La peça pot ser interpretada per qualsevol instrument o conjunt d'instruments. En la partitura, en una única paraula, «Tacet», s'indica a l'intérpret que ha de guardar silenci i no tocar el seu instrument durant quatre minuts i trentatrés segons. Encara que comunament es considera que es tracta de «quatre minuts i trentatrés segons de silenci»,[4][5] alguns teòrics de les vanguardes musicals consideren que el material sonor de l'obra ho componen els sorolls que escolta l'espectador durant eixe temps.[6] En el pas dels anys 4′33″ s'ha convertit en l'obra més famosa i controvertida de John Cage.[2]

Història de la composició

[editar | editar còdic]

Antecedents i influències

[editar | editar còdic]

El silenci va jugar un rol fonamental en multitut de treballs de Cage anteriors a 4′33″. El Dueto per a Dos Flautes (1934), compost quan Cage tenia 22 anys, obri en silenci, i igualment el silenci va ser un important element estructural en algunes de les seues Sonates i Interludios (1946–48), Music of Changes (1951) i Dos Pastorals (1951). El Concert per a piano preparat i orquesta (1951) tanca en un silenci estés, i Esperant (1952), una peça de piano compost sol mesos abans de 4′33″, ho formen llarcs silencis enquadrant un patró senzill i curt d'ostinat.

La primera volta que Cage va mencionar l'idea d'una peça composta completament de silenci va ser durant una classe en 1947 (o 1948) en l'Universitat de Vassar, A Composer's Confessions. En eixa época, no obstant, Cage sentia que eixe tipo de peça seria «incomprensible en el context occidental», i era contrari a escriure-la. El pintor Alfred Leslie recorda a Cage presentant «una charrada d'un minut de silenci» front a una finestra cap a finals dels anys 1940 en visitar Studio 35 en l'Universitat de Nova York.[7]


En 1951, Cage va visitar la cámara anecoica de l'Universitat d'Harvard. Cage va entrar en la cambra esperant escoltar silenci, pero més vesprada va escriure: «sentia dos sons, un d'alt i un atre baix. Quan li'ls vaig descriure a l'ingenier a càrrec, em va informar que l'alt era el meu sistema nerviós, i el baix la meua sanc en circulació». La realisació, tal i com la va vore, de l'impossibilitat del silenci li va dur a la composició de 4′33″,[8] despuix d'assistir eixe mateix any a una exposició de Robert Rauschenberg en el Black Mountain College, a on la contemplació d'uns llenços completament blancs li va fer pensar que la música estava quedant-se arrere d'atres arts visuals i, segons va relatar més vesprada, li va proporcionar l'inspiració immediata per a l'obra.[9]

Precursors

[editar | editar còdic]

Se sol insertar l'obra de Cage de modo ampli en el context rupturista que va tindre lloc en diferents disciplines artístiques al començ de el XX, tant en pintura com en lliteratura i música.[10] En l'àmbit musical, ademés, Cage no va ser el primer compositor en concebre una peça formada solament de silenci. Atres eixemples anteriors o posteriors inclouen els següents:

  • La Marcha Fúnebre per a les Exequias d'un Home Sort Alphonse Allais (1897), formada per nou compassos en blanc. Allais era propenc a Erik Satie, i donada la profunda admiració que Cage sentia per Satie, la possibilitat de que Cage s'inspirara en esta marcha és tentadora. No obstant, d'acort en el propi Cage, ell desconeixia esta composició en l'época en que va compondre 4'33" (encara que havia sentit parlar d'un llibret totalment en blanc de el XIX).
  • In futurum d'Erwin Schulhoff (1919), un moviment del Fünf Pittoresken per a piano.
  • En el llibre Cornelium d'Harold Acton (1928) un músic dirigix «interpretacions formades principalment de silenci».[11]
  • La Simfonia de Silenci-Monòton de Yves Klein (1949).
  • En el llibre GOG de Giovanni Papini publicat en 1931 podem trobar un passage que parla del tema. https://eteatro.wordpress.com/2009/06/13/el-silenci-de-giovanni-papini-del-llibre-gog/

Estrena i recepció

[editar | editar còdic]

Plantilla:Caixa de cita La presentació dels tres moviments de 4'33″ va ser oferida per David Tudor el 29 d'agost de 1952, en Woodstock, Nova York, com a part d'un recital de música contemporànea per a piano. L'audiència li va vore assentar-se el piano i, per a senyalar el començ de la peça, tancar la tapa del teclat. Una miqueta despuix, la va obrir llaugerament per a senyalar el final del primer moviment. Este procés va ser repetit per al segon i tercer moviment.[9]

La peça ha segut controvertida fins a l'actualitat, i es veu com un desafiu a la mateixa definició de música.


S'ha afirmat que l'obra 4'33" de John Cage representa el començ de la música noise (de l'anglés 'soroll'), en la mida que este tipo de música està creada a partir de sons incidentals o aleatoris que representen la tensió entre sons «desijables» (notes correctament tocades) i indesijables, els «sorolls».[12][10]

4′33″ No. 2

[editar | editar còdic]

En 1962, Cage va escriure 0'00", que en ocasions es coneix com 4'33" No. 2. La direcció originalment va estar formada solament per una frase: «En una situació en màxim amplificament, interprete una acció disciplinada». La primera interpretació va ser l'escritura per Cage d'esta frase.

La segona interpretació va afegir quatre nous elements qualitatius a la direcció: «L'intérpret deuria permetre qualsevol interrupció de l'acció, l'acció deuria carrejar una obligació per a en uns atres, la mateixa acció no deuria ser utilisada en més d'una interpretació, i no deuria ser l'interpretació d'una composició musical».


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «The Sounds of Silence: John Cage and 4′33″». Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2018. Consultat el 12 d'abril de 2011.
  2. ↑ 2,0 2,1 grovemusic.com James Pritchett, Laura Kuhn. "John Cage" [1] archivat en Wayback Machine. Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. L. Macy
  3. ↑ Richard Kostelanetz. Conversing with John Cage. Routledge, 2003. ISBN 0-415-93792-2
  4. ↑ William Fetterman. John Cage's Theatre Pieces: Notations and Performances, p. 69. Routledge, 1996. ISBN 3-7186-5643-4
  5. ↑ John H. Lienhard. Inventing Modern: Growing Up with X-Rays, Skyscrapers, and Tailfins, p. 254. Oxford University Press US, 2003. ISBN 0-19-518951-5
  6. ↑ Richard Kostelanetz. Conversing with John Cage, p. 69-70. Routledge, 2003. ISBN 0-415-93792-2
  7. ↑ Stein, Judith(2009).Art in America.(Giner 2009)
    92.
  8. ↑ «[2]», CBC.ca.
  9. ↑ 9,0 9,1 Ross, 2009, p. 457.
  10. ↑ 10,0 10,1 Planeta Modular (ed.): «John Cage – 4’33” (primera part)» (en castellà). Archivat des d'el original, el 28 d'agost de 2011. Consultat el 13 d'abril de 2011.
  11. ↑ Carpenter, Humphrey. 1990. The Brideshead Generation: Evelyn Waugh and His Friends, 153. Houghton Mifflin. ISBN 978-0-395-44142-8
  12. ↑ Paul Hegarty, Noise/Music: A History (2007) Continuum International Publishing Group
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=4′33″&oldid=832878»