Òrbita cementeri

La òrbita cementeri és una zona orbital per damunt de la geoestacionaria a on es coloquen alguns dels satèlits artificials al final de la seua vida operacional per a disminuir la provabilitat de colisions en atres satèlits operacionals i evitar que es genere fem espacial prop del cel terrestre.

Per als satèlits en òrbita geoestacionaria i en òrbita geosíncrona, la òrbita cementeri estaria uns pocs centenars de quilómetros sobre l'òrbita operacional. La transferència a la cementeri des de la geoestacionaria no obstant requerix una cantitat de combustible tal com la que necessitaria durant aproximadament tres mesos per al manteniment de la seua posició en estació. També es requerix un control fiable de l'orientació durant la maniobra de la transferència. Mentres que la majoria dels operadors basats en els satèlits intenten realisar tal maniobra en el final de la vida operacional la majoria no tenen èxit en fer-ho.

Esta òrbita s'utilisa puix l'increment de velocitat, delta-v, requerit per a realisar una maniobra per a reentrar en la Terra és massa alt. El desorbitar un satèlit geoestacionario requeriria una delta-v de prop d'1.500 m/s mentres que l'elevar-ho a la òrbita cementeri requeriria prop d'11 m/s, per lo que es requerix molt manco combustible a bordo del satèlit.

Altitut

Segons el Comité de coordinació del fem espacial Inter-Agències (IADC) l'altitut mínima del perigeo $\Delta H$ sobre l'òrbita geoestacionaria deu ser:

$\Delta H=235\text{ km}+\left(1000C_R\frac{A}{m}\right)\text{ km}$

a on $C_R$ és el coeficient de la pressió de radiació solar (típicament entre 1.2 i 1.5) i $\frac{A}{m}$ és la relació entre l'àrea exposta m² i la massa kg del satèlit. Este fòrmula inclou prop de 200 km per a permetre maniobres en l'òrbita geostacionaria sense interferències en la òrbita cementeri. Una atra tolerància de 35 quilómetros deu permetre's per als efectes de destorbament gravitacionals (sobretot solar i llunar). La partix restant de l'equació considera els efectes de la pressió solar de la radiació, que depén dels paràmetros físics del satèlit.

Recomanacions i inconvenients del seu us

En els Estats Units, es requerix que tots els satèlits geoestacionaris llançats despuix del 18 de març de 2002, es traslladen a la òrbita cementeri al final de la seua vida operacional. Les regulacions donades requerixen un alça, $\Delta H$, de 300 quilómetros.

El Comité Internacional de Coordinació d'Enrunes Espacials (IADC, per les seues sigles en anglés) recomana traslladar a la òrbita cementeri els aparats fòra d'us per a evitar colisions com la de 2009, quan un satèlit rus inactiu, el Cosmos 2251, de més de 861 quilos, va chocar contra un atre nortamericà de més de 500 quilos, l'Iridium 33, generant mils de rebujos en l'espai.

La solució per als satèlits que operen en les òrbites propenques al planeta (entre 800 i 1000 quilómetros) és ralentisar-los per a que caiguen i es cremen en l'atmòsfera. Pero en el cas dels aparats que es troben en les òrbites més lluntanes es gasta menys combustible per a elevar-los fins al cementeri que per a baixar-los a la Terra. No obstant menys de la mitat dels operadors conseguix traslladar els seus satèlits morts a la zona, segons estimacions de el IADC. Els que sí apleguen al cementeri poden aguantar fins a 200 anys abans de perdre altitut.

Existix consens entre els experts en que el cementeri no és una solució definitiva. Segons Armel Kerrest, vicepresident del Centre Europeu de Dret de l'Espai de l'Agència Europea de l'Espai (ESA).

És una mida que solament posterga el problema i no resulta efectiva del tot, ya que hi ha atres trossos, alguns del tamany d'una bala, que es mouen a una enorme velocitat i representen major risc per a les missions espacials

Si es continuen posicionant objectes indefinidament en esta òrbita, podria alcançar-se un punt en el que la provabilitat de colisió fòra alta, creant-se un nou camp de fem espacial que podria intersecar l'òrbita geoestacionaria i afectar als satèlits de telecomunicació.