Anar al contingut

Ñamandú

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Ñamandú —vocablo de la llengua guaraní que designa «el primer», «l'orige» o «el principi primordial»— és l'entitat cosmogónica suprema en el corpus teogónico de la mitologia guaraní. Se li concep com una entitat metafísica de caràcter transcendent, inmanente i immutable, investida dels atributs de l'invisibilitat, l'eternitat, l'omnipresencia i l'omnipotencia. Residix en la Morada Eterna (Yvága), àmbit supracósmico a on habiten els sers arquetípicos de la creació. En el sistema dual d'oposició ontològica propi d'esta tradició, la seua contrapartida antagónica és Añá, manifestació del principi del mal.

El acervo mitològic, transmés per via oral entre els mbyá guaraníes —especialment els assentats en la regió del Guairá, en l'actual Paraguay—, va ser recopilat, traduït i sistematisat des d'una perspectiva etnolingüística i antropològica per l'investigador paraguayà León Cadogan en la seua obra Ayvu rapyta, considerada un dels tractats fonamentals sobre la cosmovisión guaranítica.

Designació subsidiàries

[editar | editar còdic]

A la suprema entitat teogónica coneguda com Ñamandú —també venerada baix els apelatius de Ñanderuvusu, Ñanderurusu, Ñanderuguasu (açò és, «El nostre Pare Gran») i Ñanderu pa-patenonde (açò és, «El nostre gran pare últim-primer»)— se li tributen diverses nominacions reverenciales, totes elles emmarcades en una gramàtica de sacralitat filial, pròpia de la teonimia guaranítica.

Teogonía

[editar | editar còdic]

La génesis de Ñamandú no s'articula a través d'una creació exógena, sino per via de autogénesis, seguint la llògica estructural del regne vegetal, paradigma cosmogónico recurrent en la tradició mbyá. Aixina, la deidad es autoengendra des de les seues raïls —denominades «les divines plantes dels seus peus»—, erigint el seu corporalitat sacra per mig de l'expansió de les seues branques («braços en mans florides») i culminant en la coronació simbòlica de la seua copa («diadema de flors i plomes»), fins a elevar-se en forma d'arbre sagrat o axis mundi. En esta fase arquetípica, el seu cor comença a emanar una resplandor inextinguible, símbol de la seua potència generativa i consciència primera.[1]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Pierre Clastres. La Paraula Lluminosa – Mits i vores sagrades dels guaraníes. Edicions del Sol, 1993. Buenos Aires, Argentina.


Referències

[editar | editar còdic]