Anar al contingut

Sylvilagus insonus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El conill de Omiltemi o conill de Omilteme (Sylvilagus insonus) és una espècie de mamífer lagomorfo de la família Leporidae endèmic de la Serra Mare del Sur, en l'estat mexicà de Guerrero. És un conill gran, nocturn, en pelaje de to rojós a negre, orelles llargues i coa curta. El seu distribució es llimita als boscs núvols, en altituts de fins a 11,499 peus (3505 metros).

Identificat per primera volta en 1904 per Edward William Nelson en Omiltemi (parc ecològic ubicat a 15 quilómetros de la ciutat de Chilpancingo) en el nom científic de Lepus insonus, l'animal seria poc despuix reclasificado com a membre del gènero Sylvilagus, coloquialmente denominats "conills de coa de cotó". Es relaciona estretament en el conill matorralero (Sylvilagus audubonii) i en el conill mexicà de mont (Sylvilagus cunicularius), en qui ademés compartix hàbitat.

El conill de Omiltemi es considera una de les espècies de mamífer més amenaçades del món, i solament se li coneix per uns pocs eixemplars. Anteriorment catalogat per la UICN (i autoritats mexicanes) com críticament amenaçat, hui per hui se li assigna l'estatus d'espècie en senyes insuficients. Des de principis de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i fins a la década de 1990, no es varen registrar albiraments confirmats de Sylvilagus insonus. Per a 1998 es va reportar el descobriment de 2 individus, i seria ya en la década de 2020 que s'informaria de l'existència de varis més per mig de l'utilisació de cambres trampa. L'espècie es troba en perill a conseqüència de la caça furtiva i de la destrucció del seu hàbitat. Es desconeixen molts aspectes de la seua història natural.

Taxonomia i sistemàtica

[editar | editar còdic]

Sylvilagus insonus seria descrit per Edward William Nelson en 1904 primerament com una nova espècie de Lepus, "Lepus insonus". La descripció es va realisar a partir de 2 eixemplars colectados en l'ajuda d'Edward Alphonso Goldman. L'espècimen tipo va ser una femella arreplegada en Omiltemi, Guerrero, conservada en el Museu Nacional d'Història Natural. Se li va detallar com "[una espècie] obscura, de pelaje gros en coa menuda i curta", i se li va senyalar ademés com "òbviament pertanyent al mateix grup de [Lepus] gabbi and L. truei", encara que tenia orelles el doble de grans que les d'abdós espècies.[1] Tant Lepus gabbi com Lepus truei s'identifiquen ara com subespecies de tapetí centroamericano (Sylvilagus gabbi), un conill de coa de cotó d'àmplia distribució i taxonomia complicada.[2] En juny de 1904, un més en acabant de que Nelson fera pública la seua descripció de Lepus insonus, Marcus Ward Lió Jr. va publicar la seua obra Classification of the Hares and their Allies, que va donar claritat a la catalogació dels gèneros de conills i llebres. Nelson va fer referència a este treball en el seu escrit The Rabbits of North America de 1909,[3] en el que va classificar al conill de Omiltemi finalment dins del gènero Sylvilagus.[4]


No hi ha evidencia fòssil de Sylvilagus insonus, i fins fa poc solament se li coneixia de la seua localitat tipo en l'estat de Guerrero[5] (hui se sap que concorre també en àrees aledaño).[6] El anàlisis filogenético de les relacions entre S. insonus i atres espècies del gènero Sylvilagus va tirar evidència de que el conill de Omiltemi es troba vinculat cercanamente en el conill montés mexicà (Sylvilagus cunicularius) i en el conill del desert (Sylvilagus audubonii).[7] La primera espècie és simpátrica en S. insonus.[8] Exàmens previs sugerien una relació entre el conill de Omiltemi i el tapetí (Sylvilagus brasiliensis), i se li va ubicar a aquell de diverses maneres en els subgéneros Tapeti i Sylvilagus,[9] no obstant estudis morfològics troben que el tapetí està més estretament vinculat en el conill de coa de cotó de Diu (Sylvilagus dicei) que en S. insonus.

Característiques

[editar | editar còdic]

Sylvilagus insonus és un conill gran (llongitut de cap i cos de 15.7 a 17.3 polzades; 398 a 440 milímetros), en orelles llargues (2.4–3.0 polzades; 60-76 milímetros), pates atrasseres de llongitut mija (3.5–4.1 polzades; 89-104 milímetros) i coa curta (1.6-1.8 polzades; 40 a 45 milímetros).[10] Al voltant del nas i la zona orbital (ulls) el seu pelaje és gris opac. La superfície externa i convexa de les orelles és de color marró-negre obscur; el negre es concentra en la vora i les puntes de les orelles. L'esquena de l'animal és rufo (un color rojós-marró) mesclat en negre, mentres que els flancs mostren una coloració grisa-negruzca. Les pates atrasseres són blanques en la part superior i marró obscur en l'inferior. El costat dorsal de la coa presenta un color negre rojós, mentres que el ventral un to davant obscur o groguenc.[11]

Anatomia

[editar | editar còdic]

L'anatomia de Sylvilagus insonus s'ha descrit en especial atenció al cràneu. Est és gran, d'aproximadament 3.1 polzades (78 milímetros) de llarc i 1.3 polzades (32 milímetros) de profunditat, en un gran paladar i una caixa craneal ampla (part atrassera i superior del cràneu; neurocràneu). El procés supraorbitario (estructura òssea que es proyecta sobre els ulls, o arc superciliar) és pla, està unit a la caixa craneal i té dos extensions (anterior i posterior). L'extensió anterior es troba unida al cràneu, mentres que la superior, prima, pot estar lliure de la caixa craneal o unida en un clavill entre el procés i aquella. L'escut supraoccipital (estructura òssea sobre el occipucio) té forma quadrada. Les bullas timpàniques (estructures òssees que tanquen l'oït mig i intern, sinònimes pero mides distintamente de les bullas auditives[12]) són menudes i medixen menys de 0.48 polzades (12.3 milímetros). Les bullas auditives són de tamany mijà, en una llongitut menor a 0.38 polzades (9.6 milímetros). L'ample del basioccipital és angost: no reglota les 0.35 polzades (9 milímetros), empero, és ampli a través dels conductes carótidos. Els canals infraorbitals són molt estrets, medint no més de 0.72 polzades (18.3 milímetros), lo mateix les estructures nassals, que conten en una llongitut inferior a 1.26 polzades (32.1 milímetros).


La boca consta d'una mandíbula l'altura de la qual és menor a 1.43 polzades (36.3 milímetros), en una profunditat de les branques no major a 0.44 polzades (11.3 milímetros). El foramen incisiu i el diastema són curts. Els premaxilares presenten extensions en la cara dorsal. L'espècie posseïx grans rencs de dents maxilars i mandibulars. De la mateixa manera que atres lepóridos, Sylvilagus insonus és heterodonte: en un total de 28 dents, dispon d'incisius, premolars i molar, no obstant carix de caninos. El seu fòrmula dental és Plantilla:DentalFormula.[13] La llongitut del primer incisiu superior per lo general no supera les 0.3 polzades (7,5 milímetros).

Espècies similars

[editar | editar còdic]

El conill de Omiltemi es diferencia d'atres espècies de Nort i Centroamérica per les seues característiques esquelètiques i externes. En comparació al tapetí (Sylvilagus brasiliensis) i el conill de Diu (Sylvilagus dicei), presenta un cràneu més gran, pòmuls més amples, un rostre més profunt, obertures externes més amples per a les artèries carótidas i extensions dorsals dels premaxilares. S. insonus posseïx també un procés basioccipital i postdental més estret. Aixina mateix conta en una coa més llarga que mostra dos tonalitats (rufo i negre) en lloc d'una sola (marró), pates atrasseres blanques i marrons en lloc de sol marrons, i orelles més llargues. Les característiques esquelètiques-externes també són útils per a distinguir al conill de Omiltemi de S. cunicularius (en qui recorde's, té hàbitat en comú): el primer és més menut por cuanto respecta a la llongitut dels seus incisius superiors, la llongitut del cràneu, la llongitut nassal, l'ample del basioccipital, la llongitut de la bulla auditiva, la profunditat de les bullas-escut, la profunditat del cràneu, l'esgambi dels canals infraorbitals, l'altura de la mandíbula i la profunditat de la branca de la mandíbula. El conill de Omiltemi ademés exhibix una coloració roja negruzca en l'esquena, mentres que el conill mexicà del mont presenta un color grisáceo.

Distribució geogràfica i hàbitat

[editar | editar còdic]

Sylvilagus insonus és una espècie autòctona de Mèxic,[14] trobant-se únicament en la Serra Mare del Sur, en l'estat de Guerrero. La seua localitat tipo, el Parc Ecològic Estatal Omiltemi, s'ubica en el cim boscós d'una serranía semiaislada. L'animal es troba en entorns situats a 6,998-11,499 peus (2,133-3,505 metros) d'altitut. Rodejant la zona boscosa es troba la localitat de Omiltemi, a 7651 peus (2332 metros) sobre el nivell de la mar (en el municipi de Chilpancingo dels Bravo). La zona de distribució del conill de Omiltemi es restringix a una superfície no major a 193 milles quadrades (500 quilómetros quadrats).

Sylvilagus insonus habita en el cim d'una serra de pronunciada pendent en numerosos barrancs coberts de densos boscs núvols. Són comuns en la zona els arbres del gènero Pinus, Quercus i Alnus.

Comportament i ecologia

[editar | editar còdic]

El conill de Omiltemi compartix hàbitat en atres 37 espècies de mamífers, entre els que s'inclou el també conill de coa de cotó S. cunicularius. En els densos boscs núvols, l'animal viu entre la maleza, a on construïx camins i caus baixe roques i atres objectes. És una espècie precipuamente nocturna. L'únic depredador que se li coneix és el ser humà (caçadors), si ben el seu entorn és freqüentat per predadores com el jaguar i el puma.[15] Se sap poc sobre la seua ecologia i hàbits reproductius.

Estat de conservació

[editar | editar còdic]

L'Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN), en la seua Llista Roja d'Espècies Amenaçades, classifica al conill de Omiltemi com "espècie en senyes insuficients", havent-ho catalogat en les seues evaluacions de 1996 i 2008 com "en perill crític" i "en perill", respectivament (inclús com a espècie extinta en l'evaluació de 1990). El govern mexicà actualment ho considera com "En Perill d'Extinció".[16] Les principals amenaces per a la supervivència de l'espècie són la caça furtiva i la destrucció de l'hàbitat causada per la deforestación. Sylvilagus insonus no seria reportat per la ciència durant gran part de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

. En 1998 va ser informada la captura de dos eixemplars, #lo que va confirmar que l'espècie encara subsistia. En 2019, un equip d'experts va començar a buscar evidències de l'animal, rebent varis #espècimen de caçadors locals, i descobrint eixemplars adicionals durant el periodo 2020-2022 en l'àrea guerrerense de la Serra Mare del Sur (això com a part d'un esforç major orientat al descobriment d'espècies sense observacions documentades en a lo manco 10 anys, l'iniciativa “The Search for Lost Species”).[17] De 10 zones estudiades per mig de cambres trampa, en sèt es va constatar la presència del conill de Omiltemi.[18] Abans de l'expedició, el conill de Omiltemi es coneixia únicament a partir de 5 #espècimen de museu, i no més de 10 registres en total.

Sylvilagus insonus és considerat una de les espècies de mamífers majorment amenaçades, i encara que se sap habita un àrea protegida, encara es troba en risc. Les autoritats locals i la Comissió Nacional d'Àrees Naturals Protegides encara no han implementat accions de conservació, en tanto en cuanto requerixen estudis adicionals sobre la biologia de l'animal per a elaborar propostes útils. Els esforços per a conéixer a l'espècie més a fondo s'han vist obstaculisats pel terreny accidentat de la Serra Mare del Sur i els problemes socials en la regió.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Proceedings of the Biological Society of Washington.17
    103-110.
  2. ↑ Rodes, Luis A. (2018). «Sylvilagus gabbi (J. Allen, 1877) Gabb's cottontail», Smith, Andrew T. et al. (ed.). Lagomorphs: Pikas, Rabbits, and Hares of the World (en anglés), Baltimore: Johns Hopkins University Press, pp. 140-142. doi:10.1353/book.57193. ISBN 978-1-4214-2341-8.
  3. ↑ North American Fauna.United States Department of Agriculture.29(29)
    37-38.doi:10.3996/nafa.29.0001.
  4. ↑ North American Fauna.United States Department of Agriculture.29(29)
    257-259, 264.doi:10.3996/nafa.29.0001.
  5. ↑ Mammalian Species.(568)
    1-4.doi:10.2307/3504381.
  6. ↑ Astrid Arellano. . Consultat el 9 d'abril de 2025.
  7. ↑ Lorenzo; Cervantes, {{{nom2}}}; Vargas, Julieta; Farrera-Mur, {{{nom4}}} (2018). «Sylvilagus insonus (Nelson, 1904) Omiltemi rabbit», Smith, Andrew T. et al. (ed.). Lagomorphs: Pikas, Rabbits, and Hares of the World (en anglés), Johns Hopkins University Press, pp. 144-145. doi:10.1353/book.57193. ISBN 978-1-4214-2341-8.
  8. ↑ Journal of Mammalogy.62(3)
    539-556.doi:10.2307/1380401.
  9. ↑ Hoffman, Robert S.; Smith, {{{nom2}}} (2005). Mammal Species of the World: A Taxonomic and Geographic Reference, Tercera edició (en anglés), Johns Hopkins University Press, p. 210. OCLC 62265494. ISBN 978-0-8018-8221-0.
  10. ↑ Mammalian Biology.69(1)
    61-64.doi:10.1078/1616-5047-117.
  11. ↑ Álvarez-Catañeda (2024). Mammals of North America - Volume 2: Systematics and Taxonomy (en anglés), Cham: Springer Nature Switzerland, pp. 548-549. doi:10.1007/978-3-031-50825-7. ISBN 978-3-031-50824-0.
  12. ↑ Álvarez-Catañeda (2024). Mammals of North America - Volume 2: Systematics and Taxonomy (en anglés), Cham: Springer Nature Switzerland, p. 657. doi:10.1007/978-3-031-50825-7. ISBN 978-3-031-50824-0.
  13. ↑ Elbroch, Mark (2006). Animal Skulls: A Guide to North American Species. (en anglés), Mechanicsburg, PA: Stackpole Books, pp. 249-259. ISBN 978-0-8117-3309-0.
  14. ↑ Ceballos; Navarro D., {{{nom2}}} (1991). «Diversity and conservation of Mexican mammals», Latin American Mammalogy: History, Biodiversity and Conservation (en anglés), University of Oklahoma Press, pp. 167-198. ISBN 978-0-8061-2343-1.
  15. ↑ Biological Conservation.159
    80-87.ISSN 0006-3207.doi:10.1016/j.biocon.2012.11.007.
  16. ↑ . Consultat el 9 d'abril del 2025.
  17. ↑ . Consultat el 9 d'abril de 2025.
  18. ↑ . Consultat el 9 d'abril de 2025.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sylvilagus_insonus&oldid=500065»