Antonio Miguel Chover Sánchez
| Antonio Miguel Chover Sánchez | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Milita i héroe valencià. | ||
| Naiximent: | 1 de decembre de 1778 | ||
| Lloc de naiximent: | Xàtiva, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 2 de maig de 1858 | ||
| Lloc de defunció: | ¿? | ||
Antonio Miguel Chover Sánchez (Xàtiva, 1 de decembre de 1778 - ¿? 2 de maig de 1858), fon un militar valencià, Comandant de Cavalleria en grau de tinent coronel.
Biografia[editar | editar còdic]
Fill d'Antonio Jover i de Josefa Sanchis. Els seus antepassats, per llínea paterna, eren oriunts de Galícia i en el llinage de Yover; els materns procedien de Granada i el seu llinage figura en alguns documents com Sanchiz o Sánchez (ell mateixa firmava com Sánchez). Encara que la seua data de naiximent també varia en alguns documents, la de l'1 de decembre de 1778 és la certificada per la seua partida de batisme, acte que tingué lloc —al sendemà, en el seu poble natal— en l'iglésia parroquial de Santa Tecla.
L'11 de giner de 1795 ingressà com a soldat en el Regiment de Cavalleria de Línea Alcántara, permaneixent en el seu esquadró en Extremadura. En 1797 fon destinat el Regiment a Andalusia, a on permaneixqué fins a setembre de 1800 en que retornà a Extremadura.
En l'any 1801 intervingué en la guerra contra Portugal, entre el 20 de maig i el 17 de juliol, actuant en vàries accions en el país veí. Tornà en juny de 1807, i ascendí a caporal 2.º el 4 de maig de 1808. En el més de juny d'eixe any, de la mateixa manera que tots els components dels regiments espanyols de guarnició en Lisboa, fon desarmat per l'eixèrcit francés, fet presoner i conduït a bordo d'uns pontons.
Als dos dies de trobar-se presoner, aprofitant l'obscuritat de la nit, es va tirar a la mar, burlant als sentineles i llanches canyoneres que custodiaven els pontons i, sense pèrdua de temps, tornà a Espanya i es presentà en Badajoz, sent recompensat per esta fugida i destinat al Regiment de Cavalleria dels Hússars de la Reina Donya María Luisa, fins que passà al recent creat de Caçadors de Cavalleria de la Granada de Llerena.
En pocs mesos ascendí a caporal 1.º (1 de juliol de 1808); se li concedí el grau de sargent 2.º, als 24 dies; i ascendí ad esta última ocupació el 15 d'agost del mateix any.
Durant 1809 participà en varis combats en Extremadura, prenent part —el 26 de juliol— en l'atac d'Alcabón (Toledo), en el que rebé dos ferides “mortals” (relatat en el seu full de servicis) i es distinguí, sent recompensat per la Junta central del regne i ascendit a alferes —el 12 d'agost— en antiguetat d'aquella data: 26 de juliol.
Fon a partir d'este moment quan començà l'aventura que li dugué a la fama. En els combats del matí del dit dia 26 de juliol fon fet presoner.
En esta situació donà mort a un oficial francés, auxiliar del general en cap, sofrint a continuació vintiuna ferides de bala i sabre i sent abandonat per mort.
Segons el seu full de servicis, permaneixqué dos dies entre els morts i subsistí quatre mesos presoner.
Segons el seu propi relat (en una instància a S. M. la reina Donya Isabel II), al trenc d'alba del dia següent, en mil treballs, va poder arribar a un poblet immediat i acovilar-se en una casa deshabitada, fins que la fortuna li deparà l'auxili d'una vella que, de quan en quan, li duya un curt aliment i lo necessari per a que cicatrisaren les seues ferides.
Ell mateixa nos seguix relatant que —una volta tancades les seues ferides, encara que no del tot— va mamprendre la marcha per montanyes i sengles extraviades fins a Sevilla, presentant-se al marqués de Palacios, inspector general de Cavalleria (de 4 de maig de 1809 a 13 de juliol de 1810), qui li manà tornar al seu Regiment.
El 27 d'octubre de 1810 se li concedí el grau de tinent. El 7 d'agost de l'any següent —1811— passà a agregat, per causa dels seus patiments, a la Caixa d'Invàlits de Xàtiva; i el 23 d'octubre se li concedí llicència per a contraure matrimoni en Vicenta Justa Martínez Picalqués.
A pesar de les numeroses ferides rebudes, les seqüeles de les quals li varen acompanyar tota la seua vida, no es va acabar ací la vida activa d'Antonio Chover. El 7 de febrer de 1817 passà destinat a l'Estat Major de la plaça de Valéncia, sent nomenat ajudant de la Ciutadella el 17 de setembre. Ascendí a capità d'Invàlits el 21 de setembre de 1820, i el 30 de març de 1821 fon destinat a l'Eixèrcit Realiste de Valéncia.
En l'any 1823 se li donà de baixa en la revista del més de juliol, “per haver-se absentat en fi de març, i ignorant el seu parador”. No obstant, el 21 d'octubre de 1825 se li concedí l'escut de distinció, establit per a recompensar a tots aquells que havien abraçat la causa del Sobirà.
El full de servicis que va presentar, del Regiment de Cavalleria 7.º Provisional o Valéncia (abans Llancers del General), acredita que es va incorporar a l'Eixèrcit Real el 21 de març de 1823 i prengué part —entre eixa data i el 7 d'octubre— en els dos llocs contra Valéncia i en l'entrada en dita plaça, en l'Eixèrcit aliat, i en diverses accions —en la província d'Alacant— en els voltants de dita capital, Elig, Santa Pola i Sant Vicent del Raspeig.
El 9 d'agost de 1824 se li concedí el grau de tinent coronel i l'1 d'octubre de 1825 es va vore obligat a retornar al Cos d'Invàlits, passant a la situació de retirat l'1 de juny de 1829.
Havent enviudat i trobant-se, com ell mateixa descriu, “agobiat dels seus mals i sense tindre qui li prestara consol o fera els medicaments necessaris per a calmar les incomoditats que li causaven les seues mal tancades ferides”, en 1846 solicità i obtingué permís per a casar-se en segones núpcies en Valentina Teresa Cuevas Cavaller, de dèsset anys d'edat.
L'1 de decembre de 1850 passà destinat al quarter d'Invàlits d'Atocha (Madrit), sent ascendit a comandant de Cavalleria en antiguetat de 13 de juliol de 1854, en atenció als rellevants i distinguits servicis que havia prestat en la seua dilatada carrera.
Antonio Chover fallí el 2 de maig de l'any 1858. Se desconeix el seu lloc de falliment.