Jean François Revel
| Jean François Revel | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Francesa | ||
| Ocupació: | Filòsof, periodiste i escritor. | ||
| Naiximent: | 19 de giner de 1924 | ||
| Lloc de naiximent: | Marsella, França | ||
| Defunció: | 30 d'abril de 2006 | ||
| Lloc de defunció: | Kremlin-Bicêtre, Val de Marne, França | ||
Jean François Revel (Marsella, França, 19 de giner de 1924 - † Kremlin-Bicêtre, Val de Marne, França, 30 d'abril de 2006) fon un filòsof, escritor, periodiste, gastrònom i membre de l'Acadèmia francesa.
Biografia[editar | editar còdic]
Naixcut en el sí d'una pròspera família de classe mija originària del Franc Comtat. Va donar classes de filosofia en Argèlia, en l'Institut Francés de Ciutat de Mèxic i en la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Florència durant la década de 1950. Va iniciar la seua carrera lliterària i periodística en l'any 1957. Militant socialiste fins a l'any 1970, escomençaria a abandonar eixa ideologia a partir del seu primer ensaig polític, Ni Marx ni Jésus, que va obtindre un gran èxit.
En l'any 1976, va publicar La Tentation totalitaire, un any despuix La Nouvelle Censure. Va realisar un acostament a la dreta nortamericana i es va unir en giner de 1982 a un coloqui del "Comité per al Món Lliure", a on es varen llançar virulents atacs contra les Nacions Unides.
Fon redactor cap de les pàgines lliteràries de France-Observateur, director i membre del consell d'administració de L'Express entre els anys 1978 i 1981, croniste de Le Point, Europe 1 i Radio Télévision Luxembourg. Treballà com a conseller lliterari en les editorials Juilliard i Éditions Robert Laffont. Fon autor de numeroses obres, entre les que destaquen El coneiximent inútil, Ni Marx ni Jesús, La tentació totalitària, Un festí en paraules, La renaixença democràtica, El monge i el filòsof i La gran mascarada.
Fon elegit el 19 de juny de 1997 com a membre de l'Acadèmia Francesa en el número 24, cadira 10. El mateix any, va publicar les seues memòries baix el títul Le Voleur dans la maison vide, aixina com Le Moine et le Philosophe, un diàlec en el seu fill Matthieu Ricard, monge budiste tibetà, llibre del que es varen imprimir 350.000 còpies en França i que ha segut traduït a 21 idiomes. Ademés de Matthieu Ricard, Jean François Revel té atres dos fills, Nicolas Revel i Ève Ricard.
Durant els seus últims anys de vida fon colaborador habitual del semanari Le Point. Va fallir el 30 d'abril de l'any 2006 en el Centre Hospitalari Universitari de Kremlin-Bicêtre, Val de Marne, prop de París.
Ideologia[editar | editar còdic]
Revel es va proclamar ateu i defensor del lliberalisme democràtic, l'únic sistema que en la seua opinió funciona adequadament. Fon un dels majors polemistes del panorama filosòfic-periodístic francés de fins del sigle XX i principis del sigle XXI. De jove havia participat activament en la Resistència de la França ocupada contra el nazisme i més tart, despuix d'una etapa com a militant socialiste, va acabar criticant feroçment al marxisme i al sistema socialiste soviètic.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
A lo llarc de la seua carrera va obtindre el Premi Konrad Adenauer (1986), el Premi Chateaubriand (1988) i el Premi Jean Jacques Rousseau (1989), entre uns atres. En Espanya fon nomenat cavaller gran creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica.
En l'any 1986 l'Universitat Francisco Marroquín, una universitat privada de Guatemala fundada per a promoure la filosofia del lliberalisme, li va otorgar un doctorat honoris causa pel "seu compromís en la llibertat individual".
Obra[editar | editar còdic]
Els seus llibres principals:
- Pourquoi des philosophes ? (1957)
- 'Pour l'Italie (1958)
- Sur Proust (1960)
- La Cabale des dévots (1962)
- Contrecensures (1966)
- Ni Marx ni Jésus (1970)
- La Tentation totalitaire (1976)
- La Nouvelle Censure (1977)
- La Grâce de l'État (1981)
- Comment les démocraties finissent (1983)
- Le Rejet de l'État (1984)
- Une anthologie de la poésie française (1984)
- Le Terrorisme contre la démocratie (1987)
- La Connaissance inutile (1988)
- L'Absolutisme inefficace, ou Contre le présidentialisme à la française (1992)
- Le Regain démocratique (1992)
- Histoire de la philosophie occidentale, de Thalès à Kant (1994)
- Le Moine et le philosophe (diálogo con su hijo Matthieu Ricard) (1997)
- Le Voleur dans la maison vide. Mémoires (1997)
- Fin du siècle des ombres (1999)
- La grande parade. Essai sur la survie de l'utopie socialiste (2000)
- L'obsession anti-américaine (2002)
Traduccions[editar | editar còdic]
Relació dels llibres traduïts al castellà:
- Los italianos al desnudo. Ed.Siglo Veinte. Buenos Aires (1965)
- Las ideas de nuestro tiempo. Ed. Emecé. Buenos Aires (1973)
- La tentación totalitaria. Plaza & Janes (1976)
- El Estado megalómano. Planeta (1981)
- Cómo terminan las democracias. Planeta (1985)
- El conocimiento inútil. Espasa-Calpe (1993)
- El monje y el filósofo. Urano (1998)
- La gran mascarada. Ensayo sobre la supervivencia de la utopía socialista. Taurus (2000)
- Un festín en palabras. Historia de la sensibilidad gastronómica,de la antigüedad a nuestros días. Tusquets (1980)
- Diario de fin de siglo. Ediciones B (2002)
- La obsesión antiamericana. Dinámica, causas e incongruencias. Urano (2003).