Thylacosmilidae
Els tilacosmílidos (Thylacosmilidae) són una família extinta de mamífers metaterios depredadorés, emparentats en els marsupials, que varen habitar en Amèrica del Sur entre els periodos Mioceno i Plioceno. Com atres mamífers depredadors suramericans que varen viure prèviament al Gran Intercanvi Biòtic Americà, estos animals varen pertànyer a l'orde Sparassodonta, que va ocupar el caseta ecològica de molts mamífers euterios de l'orde Carnivora en atres continents. Provablement la seua característica més notòria siguen els seus claus allargats, aplanados lateralment, que constituïx una notòria convergència evolutiva en atres mamífers dents de sabre com Barbourofelis i Smilodon.[1]
Història
[editar | editar còdic]La família dels tilacosmílidos va ser nomenada originalment per Riggs en 1933, per a acomodar al gènero tipo de la família trobat en Argentina, Thylacosmilus, si be en principi sol era una subfamília dels Borhyaenidae (denominada Thylacosmilinae), parents seus en formes similars a les dels cánidos, baixe el supòsit de que este animal seria un membre tardà i especialisat del mateix. En els anys la seua classificació va canviar a família, acomodant-se en ella vàries espècies i gèneros fragmentarios descoberts en estrats del Mioceno i el Plioceno relacionats en Thylacosmilus com Achlysictis, Notosmilus i Hyaenodonops, pero el consens actual és que tots pertanyen a un sol gènero monotípico: Thylacosmilus atrox.[1]
Solament fins a 1997 es va reconéixer un nou gènero i espècie de tilacosmílido, a partir de materials del Mioceno trobats en Colòmbia: Anachlysictis gracilis. Este animal, menor que Thylacosmilus i menys especialisat, va ser la primera indicació de que els orígens de la família es remontaven a abans de finals del Mioceno. De fet, les traces dels seus molar indiquen una relació propenca en esparasodontes basals com Hondadelphys[2][3] També es varen donar a conéixer materials adicionals d'un carnívor esparasodonte de Colòmbia, que té apariència d'un tilacosmílido, pero prou menys especialisat, i restants en Uruguay i la Patagonia argentina, de principis del Plioceno, assignats de manera tentativa a la família.[1] En 2010 Forasiepi i Carlini varen donar a conéixer un atre nou gènero i espècie: Patagosmilus goini, també provinent d'Argentina de mitan del Mioceno, en característiques intermiges entre Anachlysictis i Thylacosmilus.[1]
Les relacions d'esta família en atres esparasodontes han segut matèria de controvèrsia. Una hipòtesis és que són parents dels proborhiénidos, i en 2020 es va propondre, en la descripció del gènero Eomakhaira del Oligoceno, que este tàxon seria un víncul entre abdós grups, retornant l'estatus de subfamília als tilacosmílidos.[4] En canvi, un estudi posterior de 2025 va descartar que Eomakhaira estiguera relacionat en els tilacosmílidos, proponent en canvi afinitats en alguns tàxons de esparasodontes més primitius com el recent descrit Dimartinia, en un nou clado al que se li va denominar Thylacosmiliformes.[5]
Característiques
[editar | editar còdic]La família és tal volta de les més conegudes entre els mamífers esparasodontes, per la seua especialisació dental i craneal, que és superficialment similar a la dels felinos "dents de sabre", citats en freqüència com un eixemple d'evolució convergent entre els mamífers placentarios i els metaterios. No obstant, també posseïen vàries diferències en els atres mamífers de dents de sabre, i que permeten diagnosticar la família: els seus claus eren de creiximent continu, presentaven menor especialisació en el número i tamany dels molar carnasialés i posseïen grans flancs òsseus en el seu mandíbula inferior, per a resguardar els claus superiors.
En Thylacosmilus, l'últim i més especialisat membre conegut, els incisius estan molt reduïts o absents i els claus inferiors són poc desenrollats, similars en forma a tachuelas; en els atres gèneros es desconeix cóm eren estos elements. Una atra tendència evolutiva #present en la família és la progressiva reducció del múscul masseter i el temporal, #lo que resultava en mossegades relativament dèbils, pero compensades per l'aument en el tamany dels músculs del coll que s'encarregarien de fer baixar el cap i travessar els llarcs claus en els seus assuts.[6] Els fòssils dels membres davanters de Thylacosmilus, els únics reportats per a este grup, indiquen que no eren animals corredors, i que estaven en canvi adaptats per a eixercir força a fi de poder sometre als seus assuts, ajudant-se en el seu polze semioponible.[7]
Un estudi de 2020 va propondre que no hi ha una analogia directa entre els tilacosmílidos i els euterios en dents de sabre, especulant que més que usar els seus claus per a apunyalar els assuts, els usarien en canvi per a obrir cadàvers. La carència d'incisius i d'molar per a esclafar sugeririen una dieta basada en entranyes, i l'os del maxilar en irrigación sanguínea indiquen la presència d'algun tipo d'estructura extensa de teixit bla.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Analía M. Forasiepi & Alfredo A. Carlini (2010). A new thylacosmilid (Mammalia, Metatheria, Sparassodonta) from the Miocene of Patagonia, Argentina. Zootaxa 2552: 55–68
- ↑ Goin, F.J. (1997) New clues for understanding Neogene marsupial radiations. In: Kay, R.F., Madden, R.H., Cifelli, R.L. & Flynn, J. (Eds.), A History of the Neotropical Fauna -Vertebrate Paleobiology of the Miocene in Colòmbia. Smithsonian Institution Press, Washington, pp. 185–204.
- ↑ Goin, F.J. 2003. Early marsupial radiations in South America. En: M. Jones, C. Dickman i M. Archer (eds.), Predators with Pouches, The Biology of Carnivorous Marsupials, CSIRO Publishing, Austràlia, pp. 30-42.
- ↑ “Eomakhaira molossus, A New Saber-Toothed Sparassodont (Metatheria: Thylacosmilinae) from the Early Oligocene (?Tinguirirican) Cachapoal Locality, Andean Main Range, Chile” . American Museum Novitates (3957): 1–75. doi:. ISSN 0003-0082.
- ↑ “A small extinct biter: New South American metatherian predator (Sparassodonta) from the Clapix Miocene of Argentina” . Journal of South American Earth Sciences. doi:. ISSN 0895-9811.
- ↑ Christine Argot (2004): Evolution of South American mammalian predators (Borhyaenoidea): anatomical and palaeobiological implications. Zoological Journal of the Linnean Society, 2004, 140, 487–521.
- ↑ Christine Argot (2004): Functional-adaptive features and palaeobiologic implications of the postcranial skeleton of the clapix Miocene sabretooth borhyaenoid Thylacosmilus atrox (Metatheria), Alcheringa: An Australasian Journal of Palaeontology, 28:1, 229-266.
- ↑ “An eye for a tooth: Thylacosmilus was not a marsupial "saber-tooth predator"” (2020). PeerJ 8: i9346. doi:. PMID 32617190.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikispecies té un artícul sobre Thylacosmilidae.
- Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Thylacosmilidae.
