Moixaranga
La moixaranga o ball de valencians, és el nom que rep un conjunt de danses i castells humans originaris del Regne de Valéncia i que se preserven en Algemesí (Ribera Alta).
La moixaranga és un element típic de l'etnologia valenciana que es compon d'una serie de balls i figures, que solen acabar en la formació de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en mes o manco variacions, s´ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la d'Algemesí, s´han conegut moixarangues en Peníscola, Forcall, Titagües, L'Alcúdia, Alzira, L'Olleria…
Actualment la mes coneguda es la que participa en les Processons de Nostra Senyora de la Salut, la Festa Major d'Algemesí (7 i 8 de setembre).
La moixaranga és el nom que rep en Algemesí, i que se diferencia dels castellers i del Danze de Tauste en el sentit de que en la moixaranga l'objectiu és més religiós, se fa una dansa, utilisa atre tipo de trages i són més baixes les torres. La moixaranga, al igual que els castellers i el danze de Tauste provenen de la moixiganga.
Les primeres cites historiques de les torres humanes valencianes fora del territori valencià, hem de saber que es troben compreses en el dit “ball de valencians” o “bayle de valencianos”, o també “dança valenciana” o “danza de valencianos”, expressions que s´alternen en unes atres denominacions descriptives com dança o ball “de la piramide” o “de la campana”.
Característiques de la Moixaranga
En l'actualitat els membres són tant hòmens com dones -encara que antigament sols eren aceptats els varons-, de tot tipo de professions, de número irregular -en l'actualitat ixen uns doscents pero antigament sols uns trenta-, dirigits per un mestre, que s'encarrega de la coordinació dels montages del ball, torres figures i els ensajos previs. Hòmens de força i habilitat, en temps passats carregadors i obrers de vila de profesió, nos percaten d'un cert caràcter gremial com a aglutinant del grup. La memòria colectiva té per mític els temps en el que Enric Cabrera fon mestre allà pels anys vint. Igualment és recordat Llorca el barber, entre els quaranta i els setanta. Hui el palmito professional dels seus components, és ample en correspondència en una societat diversificada.
L'indumentària consta d'una brusa cenyida i recta, bonadura per davant, pantalons llarcs, gorro orellut i espardenyes de sola prima. La tela és basta i fot a tires verticals roges i blaves sobre fondo de ralles blanques en disposició arlequinada, exceptuant el trage del mestre que porta cada peça d'un sol color. És la tela chabacanament coneguda com el colchó, i és clar que ans era de tires roges irregulars sobre fondo blanc, sense tant de color. Per molt que s'ha dit sobre esta, des de sempre, un tant extravagant vestimenta, pareix més be que el orige és per raó de les disponibilitats dels antics proveïdors del vestuari.
Exportació a Catalunya
Fon en el sigle XVIII quan els catalans varen adaptar el "Ball de valencians" i lo van assumir com propi començant en eixes anys, a fer les torres humanes ara nomenades "castellers", segon documenten diversos investigadors com Ricart Garcia Moya.
Teoria sobre l'orige de la representació
La moixaranga té un orige pagà. Algunes fonts expliquen l'orige com a tècnica naixcuda per la necessitat d´aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a gipar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este últim cas, es conseguiria lo mateix que des d'una “torre” o “torreta”, d´a on li vindria el nom generic de “torres” humanes.
L'especialisació en esta tècnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversio com a manifestacio ludica a traves dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.
Teories sobre l'orige del nom
El nom de Moixaranga es vocable inexistent en català, sent que ells parlen de “Moixiganga”, paraula que fan derivar de la “Mojiganga-Bojiganga” castellana, que al seu temps ve de, de “voxiga” o “vejiga”, es dir de “bufa”. La definició castellano-catalana, du implícita una connotació de “ridícul” i “extravagant” i s´ha de dubtar d´eixe orige, sent que la muixaranga, ni es ridícula, ni es extravagant. Per eixemple Joan Soler i Amigó, expón que la muixaranga valenciana “sembla tindre un caràcter guerrer”.[2]
Algunes fonts fan derivar la paraula “Moixaranga” de l´arap “moachain” que diuen que vol dir emmaixquerat. Esta etimologia tindria relació en el fet de que en part de la representacio, es troba present una intencio d´ocultar la cara. Aixina en Titagues i Olleria el participants se la cobrixen en calces, en Algemesi porten uns capirots en orelleres i en L´Alcudia i en Alzira se la mascaren. L'orige etimològic a partir de l´arap, portaría a un clar orige valencià del temps de la dominacio musulmana. Esta hipótesis vindria reforçada per l´existencia en el Marroc d´acrobates marroquins que realisen torres similars a les valencianes.
Atra teoria parla de que en euskera “Muxaranga” o “Muxaranka” vol dir precissament maixquera o emmaixquerat. [3]. Esta hipòtesis, en relació a la teoria vasco-iberista, que tants topònims i vocables valencians ha contribuït a aclarir, podria dur-nos a pensar que la moixaranga podria falcar les seues arraïls en temps dels ibers valencians
Moixarangues en el sigle d'Or valencià i següents
“…els primers documents escrits que parlen de la Moixaranga es troben al segle d’or del País Valencià (S.XV).”[4]
L´espectacularitat de la muixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representacio per tota Espanya. Tenim referencies textuals de la presencia de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobre tot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclus en el Pais Vasc a on diuen textualment
Y en en Sena (Hosca), fins a fa poc, uns ballarins pujaven als muscles d'uns atres fent una figura dita “torre” de la “Danza de Valencianos”.
Copia catalana
La costum catalana de fer torres humanes no es més que una copia d'un element etnoloògic naixcut en terres valencianes. Agustí Galbis expon lo següent:
Hui en dia, als catalans que han estudiat l´orige dels seus “castells”, reconeixen el seu orige valencià. Aixina, en el llibre “El Penedès casteller”, llegim
No obstant algúns excentrics com Joan Bofarull i Solé, volen donar-li orige italià per tal de no reconéixer la realitat i en el seu llibre L'orige dels castells mos oferix suposicions de lo mes varipintes.
En la mateixa llínea seguix Josep Bargalló Valls, llicenciat en filología catalana, que fon “Conseller d’Ensenyament” del Govern de la Generalitat de Catalunya, en el seu llibre “La colla Xiquets de Tarragona…” aplegà al ridicul de dir que: “En el cas de Valencians el nom del qual suggereix algun lligam amb el País Valencià, tot i que aquesta evidència no es pugui sustentar…”.
La tradició “castellera” catalana, es concentra en el triàngul Tarragona-Reus-Valls, ademés de Barcelona, a on s´ha fet correr la teoria que busca l´orige historic en uns gremis empobrits de Barcelona que no varen tindre mes remei, per a celebrar el Corpus, que substituir els bultos de les roques -que els catalans diuen “castells”-, per “castells” humans sobre carrosses en moviment.
Joan Bofarull nos parla de que en Barcelona “S´han localitzat tres notícies dels segles XVII i XVIII…”, pero que “…nosaltres interpretem que aquestes figures representen dos passeigs de gegantets fets per algun ball de valencians”. jagants i nanos que ixen en les festes catalanes que també podríen tindre un orige valencià.
Atres cites que nos donen noticia de la presencia de la muixaranga valenciana en Catalunya.
- En Tarragona, en unes actes municipals de l´any 1633 es parla d´uns valencians que ballen el “Ball de la piramide”.
- De 1687 es la cita que parla del “Ball de Balancians de Brafim. Gregori Rabada en nou compañs”.
- En 1692, els valencians representen la muixaranga de nou en Catalunya. A on roben la seguent refrencia. “Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas cruzadas y varias mudanzas formava una campana puestos sus danzantes de piés unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshacer otra vez la campana”.
- Les festes en motiu de la visita de Carles III a Tarragona l´any 1706 es tancaven en “un ball que dihuen de Valencians”.
- Un tal Llorca, alcalde de Vilafranca del Penedes des del 1782 al 1786, relaciona el nom de “castells” en el de “ball de valencians”, parlant-nos de la seua incorporacio a celebracions religioses, quan escriu: “…que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…”
- Per últim en la p 16 del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls” de Francesc Blasi i Vallespinosa llegim que “El notable músic i folklorista Francesc de P. Bové, en estudiar la indumentària dels castellers, opina que és més propia de les terres valencianes que del Camp de Tarragona”. Llegim que “no va ser fins 1857 que començà a aparèixer la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de Valencians”[6]
Música
L'himne de la moixaranga és tocat en dolçaines i tabalets, els instruments nacionals.[7]
Enllaços externs
Notes
- ↑ Artícul de Ricart Garcia Moya
- ↑ Joan Soler i Amigó. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Pág. 451
- ↑ (Julio de Urquijo. Anuario del Seminario de Filología Vasca. Pág 950 Vol. 28
- ↑ David Vidal i Sanmiguel. Revista nº 21 de “La bellota
- ↑ NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA MUIXARANGA
- ↑ Blog d'En Agustí Galbis
- ↑ web Moixaranga.es