Imperi romà
| Imperi Romà
Imperivm Romanvm | ||||
| ||||
| Capital: | Roma | |||
| Ciutat més poblada: | ||||
| Forma de Govern: | Monarquia | |||
| President: | Al | |||
| Llengües: | Llatí, Grec | |||
| Ubicació: | ||||
| Altitut: | ||||
| Superfície: | 6,000,000 km2 | |||
| Població: | 88,000,000 | |||
| Densitat: | ||||
| Gentilici: | Romà/Romana | |||
| Moneda: | Denari, Sesterci, Sòlit bizantí | |||
| Prefix Telefònic: | {{{Prefix Telefònic}}} | |||
| Us Horari: | ||||
| Domini de Internet: | ||||
| Membre de: | ||||
L'imperi romà començà en l'any 27 a. C., a l'otorgar-se-li a Octavi el títul d'August. El Senat li va concedir el caràcter d'Imperator a perpetuïtat, pare de la pàtria i primer dels senadors (Prínceps Senatus). Fon considerat fill del César divinisat, i se li otorgà poder consular a perpetuïtat. Baix el manteniment de les formes republicanes, se va avançant paulatinament a un sistema de poder monàrquic i militariste.
Tenia potestat censora, que li permetia confeccionar la llista dels senadors, i contava en la autoritats, per la qual auxiliava a tots els demés funcionaris. Aixina dirigia la política exterior, dictava normes, dites constitucions imperials, acunyava moneda i proponia candidats per a les magistratures (que van desapareixent, a mida que les seues funcions van anar eixercint-se per nous funcionaris designats per l'emperador).
Els Comicis pràcticament desaparegueren, adquirint el Senat, potestat llegislativa, ademés de triar als magistrats. La seua funció se va vore reduïda a consagrar, per aclamació, a l'Emperador i als magistrats, en un caràcter de mer formalisme. Ad este periodo se li coneix en el nom d'Alt Imperi, succeint-se en acabant d'August, quatre dinasties d'emperadors: la dels Julius-Claudius, conformada per els successors d'August, la dels Flavis, la dels Antonins i la dels Severs. Tots governaren en un poder casi absolut, basat fonamentalment en l'eixèrcit. Les fronteres de l'imperi s'anaren expandint, anexionant-se, Mauritània, en el nort d' Àfrica en el any 37, Anglaterra en l'any 84 i Dàcia en l'any 105. Durant el govern d'August, se posà fi a les guerres civils, i començà a viure's en orde, seguritat i prosperitat, en gran floriment artístic i cultural, coneixent-se esta etapa com de la "pax romana".
La màxima extensió de l'Imperi fon conseguida en Trajà, qui va véncer als parts i conquistà en el any 117, Armènia i la Mesopotàmia. Les distintes províncies incorporades a la dominació romana se varen dividir en senatorials i imperials. Les primeres, estaven baix l'administració del senat, sent les ya pacificades. Les segones, estaven baix el control de l'Emperador, que designava als seus governants. Allí se trobaven les llegions. A l'estar dividida la potestat provincial entre el Príncep i el Senat, s'ha parlat d'una diarquia (en grec: dos poders sobirans). En tot i això, al ser l'Emperador el que otorgava la funció senatorial, el controlava.
La ciutat més important de l'imperi, era Roma, sa capital. En ella es manifestava una gran opulència, a on els membres de l'orde senatorial i els rics cavallers habitaven en els domus, residències molt luxoses, encara que la majoria de la població vivia molt modestament, en els insulae, cases d'inquilinat de fins quatre pisos, insegures i incómodes. En la mort d'Alexandre, en l'any 235, termina la dinastia dels Svers, i l' imperi es va sumergir en l' narquia. El govern en molts casos, estigué a càrrec de caps militars, que governaven poc de temps, succeint-se gran cantitat de governants que de seguida eren derrocats, per atre cap militar més poderós. El Baix Imperi, o Dominat, dit aixina, perque al front del poder se trobava un Dominus (amo i senyor), un rei en característiques de divinitat, escomença en Dioclecià, que governà entre els anys 284 i 305, establint el sistema de la tetrarquia i pacificant el territori. L'imperi fon dividit en una zona occidental, baix el seu govern, i en atra oriental, a càrrec de Maximí, abdós en el títul de Augusts, pero triant un César, cada u, configurant-se quatre poders imperials.
Després de vint anys de govern o a causa de sa mort, els Augusts foren reemplaçats pels Césars, que al mateix temps, trien els seus Césars. Per a evitar les disputes entre els poders polítics i militars, posà en la conducció dels eixèrcits, que duplicaren sos membres, a militars, independents del govern civil de les províncies. Aumentà la burocràcia i centralisà. Acreixentà, al subdividir-les, el número de províncies, totes dependents del Dominus, agrupades en diòcesis governades per vicaris.
Durant el seu govern se va perseguir als cristians feroçment, disponent-se per edicte l'obligació del cult imperial. Temples i llibres foren destruïts i el cristians varen patir la presó i tortures. En l'any 311, Galerio, dictà l'Edicte de tolerància, i en any 313, se promulgà l'Edicte de Milà que proclamava la neutralitat de l'estat en matèria religiosa.
En Constantí es dividix l'Imperi, per al seu millor govern, en quatre prefectures: Orient, Iliria, Itàlia i les Gàlies. Est emperador va seguir l'avanç cap a la Roma cristiana convocant al Concili de Nicea, primer concili ecumènic. En el any 395, Teodosi I, dividix l'Imperi entre els seus dos fills: Honori, a qui li va correspondre l'imperi d'Occident, en capital en Roma i Arcadi, a qui li va correspondre el d'Orient, en capital en Costantinoble. La crisis va sobrevindre a arrel de l'aument dels gastos originats en un estat burocràtic i militarisat i la presó dels pobles bàrbars per ingressar a les fronteres imperials, els que foren en molts casos admesos per a tasques rurals i prestar servicis militars. En el any 476, l'Imperi d'Occident, caigué en poder dels pobles bàrbars. El d'Orient, més sòlit econòmicament, va subsistir fins 1453, en que Costantinoble caigué en poder dels turcs otomans.
Economia
L'economia de l'Imperi Romà era la pròpia d'un imperi esclaviste: els esclaus treballaven òbviament de forma gratuïta, lo qual produïa una enorme riquea. Les diferents ciutats i províncies estaven conectades per una ret de comunicacions, vies i ports, que fomentaven el comerç notablement.
Encara que la vida es centrava en les ciutats, la majoria dels habitants vivien en el camp, a on cultivaven la terra i cuidaven el ganado. Els cultius més importants eren el blat, la vinya i les oliveres, també arbres frutals, hortalices, llegums i lli. Els romans milloraren les tècniques agrícoles introduint l' aladre romà, molins més eficaços, com el gra, el prensat d'oli, tècniques de regadiu i l'us de fem..
Societat
La població romana estàva constituïda per dos grans blocs humans: hòmens lliures i esclaus. Els hòmens lliures podien ser ciutadans (cives) o estrangers (peregrini). Ad estos últims se'ls permet residir en Roma, pero carixen de drets polítics. Els ciutadans posseïxen les civites o ciutadania, dels quals els seus elements son:
- Drets polítics:
- Ius suffragii: dret de sufragi actiu, es dir, dret a emetre el seu vot en qüestions relatives a l'Estat.
- Ous honorum: dret de ser triat per a ocupar càrrecs públics.
- Ius provocationis ad populum: dret a apelar, davant l'assamblea del poble, contra la sentència de galtades o mort dictada per un magistrat.
- Drets civils:
- Ius connubii: dret a contraure matrimoni vàlit segon les lleis romanes.
- Ius commercii: dret a la propietat i al comerç-
- Ius (legis) actionis: posibilitat de fer valdre els seus drets front a la llei.
Estos drets poden adquirir-se per naiximent, per manumissió, per llei o per concessió especial de l'Estat; aixina mateix, poden pedre's total o parcialment.
Els ciutadans es dividien, en un principi, en patricis i plebeus. Els patricis eren els descendents dels primitius romans, i constituïxen l'aristocràcia de la sanc. Els plebeus formen la majoria de la població en Roma, i procedixen sobre tot dels pobles somesos i de la immigració; esta massa està separada dels patricis per carir del ius connubii, pero va conquistant poc a poc, després de llargues i tenaces lluites, l'igualtat de drets cívics, sobre tot degut a la necessitat de la seua cooperació en el terreny militar.
Després de l'expulsió dels reis (509 a. C.), escomencen les lluites socials entre patricis i plebeus, en l'exigència d'estos del reconeiximent dels seus drets polítics i civils. A partir del 302 a. C. la plebe conseguix l'accés a totes les magistratures.
A l'equiparar-se políticament patricis i plebeus, l'antiga noblea de sanc pert gradualment la seua importància i deixa pas a la noblea dels càrrecs públics (ordo senatorius -orde senatorial-) i a la noblea dels diners (ordo equester - classe dels cavallers -). L'ordo senatorius o nobilitas (accés al Senat), creat per August com a categoria jurídica tancada i caràcter hereditari, està constituït tant per patricis com per plebeus, dels quals els seus antepassats havien eixercit una magistratura del corsus honorum (cuestor, edil, pretor o cònsul). El plebeu que conseguia arribar a edil curul es convertia en homo novus, i fundava la nobilitas de sa família. Esta classe senatorial denominava als seus membres optimates i boni cives, i representa la primera classe de la societat.
L'ordo equester integrà una rica burguesia dedicada a les activitats econòmiques i judicials. Com els senadors no podien dedicar-se al comerç´ ni als negocis, els cavallers es dedicaren al comerç a gran escala, al cobro d'imposts públics, a contractistes d'obres públiques, etc.
Atra categoria dins dels hòmens lliures la constituïen els dits clients. Es tractava de ciutadans lliures que voluntàriament es posaven baix la protecció d'una persona rica (patronus -patró-). En els primers temps, la clientela havia supost la relació íntima i casi sagrada entre patró i client, pero es va convertir durant l'imperi en una relació de lloguer: el client passà a ser una figura decorativa, mal pagada i pijor tractada, en el sèquit de son senyor. En el sigle II d. C. hi han uns 150.000 clients en Roma, procedents dels proletaris.
La immensa majoria de la població de Roma pot ser englobada baix el nom de tercer estat (plebeus pobres), i en ella predominava en molt, sense dubte algú, el proletariat, del qual la seua existència girava en torn al lema panem et circenses. Pero al costat d'esta pobrea, hi havia entre les gents d'humil condició quins fruïen de benestar i riquea.
Els esclaus eren a soles coses, no sers humans. El poder dels seus amos sobre ells era illimitat, podent inclús donar-los mort, si be en l'época de la república sa situació se fa més humana. L'esclau carix de bens personals i no pot contraure matrimoni llegal; podien triar una companyera d'esclavitut per a celebrar en ella un matrimoni entre esclaus (contubernium). Els esclaus treballaren en obres públiques, mines, pedreres, explotacions rurals, etc. Al costat dels serviprivati estaven també els servi publici, propietat del estat, que estaven empleats en els servicis públics, com personal de bomber, aigües, remers, ajudants de retors i magistrats, etc.
Els esclaus podien recuperar sa llibertat (manumissió), be com recompensa a una bona conducta be perque el propi esclau li la comprava al seu amo. L'esclau manumitit se denominava liberto, que goja de drets llimitats i continua devent al seu antic amo respecte i fidelitat.
Les activitats comercials, com també les artesanals, estaven en sa major part en mans dels esclaus i libertos, perque els hòmens lliures, encara que foren pobres, consideraven estes professions com indignes d'ells.
La situació de la dòna
En Roma, en els primers temps, el pater familias tenia un complet control sobre sa esposa i sa família, pero en general la llei romana concedia a la dòna més drets que la grega. No vivien recloses en casa i menjaven en els seus esposos, eren lliures per a abandonar la casa i visitar no soles botigues, sino també llocs públics com teatres i jujats. Moltes dònes romanes de classe elevada eren influents i prenien part activa en els assunts sobre els que es discutia en ses cases.
La dòna romana se casava generalment entre els tretze i els dèsset anys. Una vegada dins de sa casa, la dòna ocupava una posició prou independent, sobre tot en época imperial, quan es considerà a la dona com propietària dels bens que ella havia aportat al matrimoni. Aixina era llògic que les dònes empunyaren en freqüència els ramals de la casa, manant en elles més que el marit i inclús sobre ell.
La posició independent que la dòna ocupava en Roma baix l'Imperi portava aparellada una forta tentació que la espentejava a voltes a trencar les traves impostes al seu sexe. Encara que no arribarien a fer-se freqüents els casos de dònes que participaven en tornejos gimnàstics o que barallaren com gladiadors, si foren més freqüents els casos de dones interessades per la marcha dels assunts del món i que prenien part activa d'ells.
Cultura Romana
Les majors contribucions que Roma ha fet a la cultura han segut el dret i el llatí, orige de moltes llengües modernes, i de moltes paraules en llengües no romàniques. Durant la república, i després de la conquista de Grècia, la cultura romana patix una profunda transformació, caracterisada per l'introducció de la civilisació helenística, no la grega clàssica, en la mentalitat romana. Entre les classes acomodades l'educació està en mans dels grecs.
Aixina, entren en Roma les últimes tendències de la filosofia grega, com els estoics de la mà de Paneci i Posidini. Historiadors grecs com Polibi, Estrabí i Plini. Els majors filòsofs romans serien Ciceró, Horaci, Séneca, Epicteto i Marc aureli. En Aleixandria destaquen Plotí i Ammoni Saccas. I ya en el sigle III Aleixandre de Afrodisisa, Simplici, Ammoni, Joan de Filòpon, etc. Tots ells comentaristes dels grans filòsofs grecs.
Destacaren matemàtics com, Papo, Teó de Hipatia en Aleixandria, Nicòmac de Gerasa, Boeci i Diofant en Roma; meges com Heròfil i Erasistrato en Aleixandria, Asclepiades, Aulo Corneli i Galé en Roma; i geógrafs com Pomponi Mela i Claudi Tolomeu, el més influent en l'antiguetat.
Art Romà
L'art romà, a l'igual que la seua arquitectura i ingenieria, se va estendre, com el seu imperi, a lo llarc i ample del perímetro del Mar Mediterràneu, sent u dels principals exponents de la alvançada civilisació romana.
L'art romà afona les seues arrels en diverses influències, especialment del món etrusc i del grec. En la lliteratura tingueren gran importància les lletres gregues. Es va traduir molt del grec. Pero destacaren Andrònic, Nervi, César, Plaut, Terenci, Eni, Virgili, Lucreci, etc.
La forta organisació i personalitat de l'Imperi Romà exigix un art i una arquitectura que unix el caràcter funcional en el propagandístic. D'esta forma naix un art molt centralisat i unitari que abarca tot l'imperi, no a soles Roma, sino, la major part o menor mida, a totes les seues províncies.
No cap dubte de que l'art romà és la manifestació artística més significativa de l'història del món occidental, ya que la seua influència mai s'ha deixat de percebre a lo llarc dels molts sigles des de la seua desaparició en tota Europa. No ha hagut moment històric (a lo millor el gòtic és l'art i arquitectura més alluntat del cànon romà) que no haja patit en major o menor mida la seua influència.
Els romans penetraren en la Península Ibèrica en el 218 a. C. i sobre tot, a partir de la mitat del sigle II a. C. començaren a crear-se assentaments estables. No tardà en generar-se una pronta i intensa romanisació que durà més de cinc sigles i que ha deixat en la nostra terra rests arqueològics de primer orde.
L'Art Romà té sa principal manifestació en l'arquitectura, tant religiosa, com civil. Pero atres manifestacions de primer orde son la seua magnífica escultura i en menor mida la pintura.
El mosaic és atra de les arts més brillants del món romà. Les viles tardorromanes tingueren freqüentment ses terres cobertes per fermosos mosaics en figures geomètriques, escenes de caça, mitològiques, etc.
Arquitectura Romana
El món grec fon fonamental per al desenroll de l'art romà junt a les aportacions de la cultura etrusca. En tot i això, també tingué una indiscutible personalitat, manifestada principalment en l' arquitectura.
Posteriorment l'art romà va repercutir enormement en els cultures occidentals, sent la base cultural d'Occident fins als nostres dies.
L'art en Roma se posà al servici de noves necessitats. Açò explica el naiximent de noves manifestacions i també l'aparició d'un art en gran centralisació i unitarisme, no a soles en Roma sino també en el restant de l'Imperi.
Les principals característiques que aporta l'art romà com novetat son:
- Preocupació, en la arquitectura, pel joc de masses que ve pels elements usats en la construcció.
- Arquitectura molt més colossal.
- Com element arquitectònic bàsic, se van a utilisar l'arc, la revolta o volta, i per tant, la cúpula.
- Se va a crear el retracte en la escultura.
- Roma fon la creadora del relleu històric, cininuu i narratiu.
Les principals característiques de l'arquitectura romana són:
- És una arquitectura caracterisada per la monumentalitat, no a soles per l'espai que ocupa sino també pel seu significat.
Açò ve donat també per l'idea de la immortalitat de l'Imperi.
- És una arquitectura utilitària, pràctica, funcional. Per açò i també per la pròpia estructura del Estat, apareixen noves construccions, en un gran desenroll de l'arquitectura civil i militar: basíliques, termes, etc.
- És una arquitectura dinàmica., com conseqüència de l'us de alguns elements constructius com l' [arc]] i la revolta.
- Els materials utilisats són molt variats: pedra tallada en sellars regulars i disposta a dogal i tió, formigó, rajola, mampost, fusta... Quan el material era pobre se solia revestir en estucat, plaques de marbre o en ornamentació de mosaics o pintura.
- Se gasta l'orde toscà i també el jònic i el corinti. Encara que lo més significatiu fon l'us de l'elegant orde compost. També fon molt freqüent la superposició en órdens en edificis molt alts. Normalment en el pis d'avall se gastava l'orde toscà, en el mig el jònic i en el superior el corinti. Els capitells, en general, presenten motius en major llibertat que en Grècia i hi han alguns en figuració.
Apareixen les guirlandes i els bucranis com elements decoratius.
- També l'arquitectura romana utilisà la superposició del mateixa va de l'arc i el llindar.
Els temples romans
El temple romà es conformà en base a la tradició de dos mons: l'etrusc i el grec. Estaven atesos per retors adscrits que administraven el temple i tot lo concernint als ritos en els seus deus.
En l'Imperi Romà va existir una gran relació entre el món religiós i el polític, de manera que el Sum Pontífice serà el propi emperador.
Atres figures destacades en el temple foren les vestals, figures femenines dedicades als temples, especialment en aquells que estaven dedicats a deeses femenines.
El temple romà s'alça sobre un pòdium i per a accedir a la cella existia una escalinata en la part de davant. La cella se desenrollava en sentit llongitudinal i podia ser única o triple. En els temples s'utilisaven especialment els órdens compost i corinti. Els frontons solien ser llisos en inscripcions en la part de davant del entaulament.
Progressivament se'n anà imponent la revolta per a la coberta interior de la cella. També hi hagueren temples circulars, generalment dedicats a Vesta. En etapes tardanes se varen construir temples d'estructura més complicada, com temples dobles, de planta poligonal, etc.
Religió
La religió dels romans era politeista (adoraven a un gran número de deus). Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor ad ells es varen construir temples i se oferiren sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un deu i en tot l'Imperi se practicava el cult imperial.
També veneraven, en casa, als deus protectors de la llar i de la família; en cada casa hi havia un altar dedicat a eixos deus. Ademés, els romans eren molt supersticiosos, i, ans de pendre una decisió consultaven la voluntat dels deus, expressada per mig dels oràculs.
Festes Religioses
El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma front als cults i divinitats dels territoris conquistats. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues sobrevixqueren fins al final de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritos propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. A pesar d'això, se varen introduir noves festes que senyalaren la assimilació dels nous deus. Arribaren a incorporar-se'n tantes festes que els dies festius eren més numerosos que els laborals. Les més importants eren les festes lupercals, saturnals, equíria i dels jocs seculars.
Temps després, acabades les persecucions contra els cristians, el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'imperi, en l'emperador Constantí que tolerà les dos religions, ya que segons la llegenda, ans de una gran batalla va vore una creu en el cel, baix la qual una inscripció dia <<baix este símbol venceràs>>. A l'endemà gravà en els escuts de tots els seus soldats la creu i obtingué una gran victòria, si be assoles se batejà uns dies ans de sa mort. Algunes festivitats cristianes que se celebren actualment se basen en les festivitats que ya se celebraven en temps romans, soles que cristianisades per a fer-les compatibles en la nova religió. Inclús, en països de cultura cristiana, se mantenen algunes completament paganes com les carnestoltes.
Extensió de l'Imperi Romà
En esta image se mostra l'enorme extensió que va atényer l'Imperi Romà, el qual passà de ser un poble de pastors assentada a vores del riu Tíber, en Itàlia, a una enorme potència militar, colonial i política que dominà tota Europa, el nort d'Àfrica i part d''Àsia. L' Imperi deixà un gran llegat a la cultura occidental. Assunts com la organisació política, l'idioma, el Dret, la planificació urbana i les obres públiques, per nomenar alguns, son herència de Roma per al món actual.
Enllaços Externs
- The Roman Law Library (en anglés).