Anar al contingut

Megatherium

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 12:50 8 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul sobre el mamífer)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Megatherium (Megatherium)

Megatherium (en grec, "gran béstia") és un gènero extint de mamífers placentarios del orde Pilosa, coneguts vulgarmente com megaterios. Varen ser pereosos terrestres de gran tamany, parents dels actuals pereosos, que varen habitar en Amèrica del Sur des de començos del Pleistoceno fins a fa 8000 anys, ya en el Holoceno.[1]

En térmens de tamany, solament va ser sobrepassat per alguns grups de mamífers terrestres, com els majors proboscídeos i perissodàctils com Paraceratherium.

Descobriment

El primer espècimen fòssil de Megatherium, el futur holotip, va ser descobert en 1787 per fra Manuel Torres durant la realisació d'obres en la ribera del riu Luján, en lo que hui és la Província de Buenos Aires. El fòssil es va enviar a l'any següent al Real Gabinet d'Història Natural de Madrit, antecessor de l'actual Museu Nacional de Ciències Naturals, en el que es conserva. Posteriorment va ser ensamblado en 1788 per un empleat del gabinet, Juan Bautista Bru, qui ademés va dibuixar l'esquelet i alguns ossos individuals.[2] Es tractava del primer montage esquelètic d'un animal prehistòric. Els dibuixos de Bru varen ser gravats per Manuel Navarro i publicats en José Garriga, Descripció de l'esquelet d'un quadrúpedo molt corpulento i rar que es conserva en el Real Gabinet d'Història natural de Madrit, Madrit, Viuda de Joaquín Ibarra, 1796. Basant-se en les ilustracions de Bru, el anatomista comparatiu Georges Cuvier va determinar les relacions i la possible apariència del Megatherium. Cuvier va publicar en 1796 el seu primer artícul sobre l'animal (una transcripció d'una conferència realisada en la Acadèmia Francesa de Ciències), i un segon en 1804; este últim seria republicado en el seu llibre Recherches sur els ossemens fossiles de quadrupèdes ("Investigacions sobre les osamentas fòssils de cuadrúpedos", en francés).[3] En el seu artícul de 1796, Cuvier li va assignar al fòssil el nom científic de Megatherium americanum.[4]

Cuvier va determinar que el Megatherium era un pereós, i encara que en principi va creure que este usava les seues grans garres per a trepar als arbres, tal i com els pereosos moderns, després va canviar de semblar i va recolzar un estil de vida subterràneu, usant les seues garres per a cavar túnels.[3]

Els fòssils de Megatherium i d'atres membres de la megafauna americana varen ser populars durant finals de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i principis de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

fins al descobriment dels dinosauris algunes décades més vesprada. Des del seu primer descobriment s'han trobat numerosos fòssils adicionals de Megatherium en diferents zones d'Amèrica del Sur, en Argentina, Bolívia, Brasil, Chile, Paraguay, Perú i Uruguay.[1]

Descripció

Megatherium va ser un dels majors mamífers terrestres coneguts, pesava més de 3 tonelladas[5] i media més de 6 metros de llongitut del cap a la coa.[6][7] És el major dels pereosos terrestres coneguts, en un tamany equiparable al dels elefants actuals. Este gènero és conegut principalment a partir de la seua espècie més gran, M. americanum. Les espècies de Megatherium varen ser membres de l'abundant megafauna del Pleistoceno, grans mamífers que varen viure durant aquella época.

Megatherium tenia un esquelet robust en una gran cintura pèlvica i una ampla i musculosa coa. El seu enorme tamany li permetia alimentar-se a altures a les que no tenien accés atres herbívors contemporàneus. Elevant-se sobre les seues poderoses pates atrasseres i usant la seua coa per a formar un trípode, Megatherium podia soportar el seu enorme pes corporal mentres usava les seues garres curves dels seus llarcs braçs per a acostar-se les branques dels arbres. Este pereós, de la mateixa manera que els actuals orsos formiguers, caminava sobre els costats dels seus peus i mans, degut a que les seues garras evitaven que poguera posar les palmes i plantes dels mateixos sobre el sol. Encara que era principalment cuadrúpedo, els seus chafades fosilizadas mostren que tenia certa capacitat de realisar una marcha bípeda. Els anàlisis biomecánicos també sugerixen que tenien adaptacions per al bipedalismo.[8]


Alguns experts creuen que el seu mandíbula pugues haver estajat una llarga llengua, la qual haguera usat per a dur-se els fulls a la seua boca, de manera similar als pereóss arborícolas actuals. No obstant, uns atres han sugerit que alguns dels elements de la cavitat oral de Megatherium' estaven fusionats: un epihial i estilohial rígidamente articulat, l'aparat se situa més anteriorment, la qual cosa junt en l'allargada i molt empinada sínfisis mandibular, indiquen un múscul geniohiodeo relativament curt i per lo tant una llimitada capacitat d'extensió de la llengua.[9] Les seues mandíbules estaven ben adaptades per al fort moviment de la masticació per a consumir la vegetació dura. Megatherium posseïa el hocico més estret de tots els pereosos terrestres del Pleistoceno. Açò ha dut als paleobiólogos a creure que era molt selectiu en menjar. Tindria l'habilitat de trobar i triar qué fulls i ramitas podria menjar. Megatherium tenia un llarc i estret llavi prensil que era capaç d'agarrar i tallar els fulls i branques, aixina com atres tipos de vegetació.[10]

Característiques

Un eixemplar adult superava els 6 metros de llongitut des del cap fins a la coa i alcançava casi dos metros des del sol fins al llom. Presentava ossos més robusts que els de un elefant, un cos molt voluminós i un cap relativament menut, carent de dents i claus, salve per quatre molarés a cada costat d'abdós maxilars. Estes dents, de creiximent continu, carien d'esmalt i tenien una forma prismàtica. En ells trituraba branques, fulls, fruts i flors; ademés, utilisava les ungles per a escarbar la terra en busca de raïls i tubèrculs.

El seu enorme cos estava cobert per un espés pelaje el color del qual variava segons l'edat i el sexe. Estava proveït de pates curtes, peus molt grans, robustes garres encorvadas i una coa el diàmetro de la qual alcançava els 50 cm en la seua base. Per lo que es deduïx del seu tamany i dels seus hàbits solitaris, no era arborícola i s'alimentava mantenint-se sobre les seues pates atrasseres. Encara que solia desplaçar-se de manera cuadrúpeda recolzant-se en els nuguets.[4]

Descobriment i primeres investigacions

En 1787 es realisaven obres a la vora del riu Luján, en lo que hui és la Província de Buenos Aires, quan el dominico fra Manuel de Torres va descobrir entre els #sediment els primers ossos del esquelet d'un animal desconegut. Este es trobava casi complet i en bon estat de conservació. A finals d'abril Torres va comunicar al virrey Nicolás del Camp que havia conseguit reunir l'esquelet casi complet, del que prèviament li havia fet aplegar dos molar, i li solicitava l'enviament d'un dibuixant per a que fera el pla dels ossos. Es va ocupar d'això José Custodie de Sáa i Faría. El virrey, conegut per les seues idees ilustrades, va prendre medides per a que els ossos anaren desecados i convenientment protegits varen ser remesos a Espanya en maig de 1788, embalados en sèt grans caixes que varen aplegar a finals de setembre al Real Gabinet d'Història Natural de Madrit junt en les descripcions de Torres i els dibuixos de Sáa i Faría. Allí, el naturaliste i disecador del Real Gabinet Juan Bautista Bru es va encarregar de l'estudi i montage de les peces, que tenia llest a finals d'eixe mateix any.[11] William Carmichael, encarregat de negocis dels Estats Units en Madrit, va enviar el 29 de giner de 1789 una carta a Thomas Jefferson, embaixador en París, en una descripció del que resultava ser aixina el primer fòssil montat d'un mamífer, pel que el futur president s'havia interessat, acompanyant la seua descripció d'un dibuix dels que posteriorment serien gravats per Manuel Navarro.[12] No obstant, per rencillas entre Bru i el subdirector del Real Gabinet, l'estudi realisat per Bru en els gravats de Navarro va vore retardada la seua impressió, alvançant-se la publicació de l'informe que el Institut de France havia encarregat a Georges Cuvier, editat en 1796 en el títul Notice sur li squelette d'unix tres grand Quadrupède inconnue jusqu'a present, trouvé a Paraguay, et dépoosé au Gabinet d'Histoire Naturelle de Madrit.[13]

El lloc de la troballa és cridat actualment Barrancas de Mont Bell, Fanal Monte Bell, o simplement Les Roques.[14]

Havent tingut contacte en els restants d'un gliptodonte enviat a Europa, Charles Darwin va decidir visitar el jaciment de Punta Alta en setembre de 1832, passant també per Mont Bell. En una de les seues obres (Geological Observations on South America de 1846), Darwin va realisar una detallada descripció del perfil de la barranca que va trobar en Punta Alta, que en aquell llavors tenia uns 6 metros d'altura i s'estenia una miqueta més d'un quilómetro a lo llarc de la costa del Mar Argentina. D'ella va extraure un gran número d'ossos fosilizados de mamífers jagantes i moltes conchillas. Entre els restants de mamífers s'incloïen alguns fòssils d'eixemplars ya coneguts pels investigadors de l'época, com els de el "megaterio", el gliptodonte i el mastodont, junt en atres desconeguts fins a eixe moment, com el toxodón i el milodonte. En el seu honor, des de 1990 funciona en Punta Alta el Museu de Ciències Naturals "Charles Darwin".[15]

Inspirat per Darwin, el paleontòlec argentí Florentino Ameghino i el seu germà Carlos varen visitar la zona en 1887, publicant després (en 1890), els seus descobriments baix el nom de "Exploració geològica en la Patagonia". Dels seus viages sorgiria la teoria de que el home modern va sorgir en Sudamérica (actualment rebujada) i que varen ser els indígenes els qui varen extinguir, en una caça excessiva, l'antiga megafauna.

Espècies

S'han descrit nou espècies del gènero Megatherium:[16]

En tant, i pese a ser freqüentment confosos, segons la classificació de Richard Owen existix una clara diferència entre els membres del gènero Megatherium i aquells del gènero Mylodon, que varen habitar el sur de Chile i Argentina fins a fa aproximadament 10 000 anys.

Evolució

Els pereosos terrestres, com els demés xenartros, varen evolucionar en aïllament durant el Paleógeno. En el periodo Plioceno, es va formar el istme de Panamà, #lo que va causar el Gran Intercanvi Biòtic Americà i la consegüent extinció d'una important proporció de la megafauna originària de Sudamérica. No obstant, els pereosos terrestres es varen adaptar en èxit a les noves condicions biològiques, conseguint colonisar ademés Amèrica del Nort, a on varen florir fins al final del Pleistoceno.[17] En el sur, els pereosos jagants varen viure fins a fa uns 10 000 anys.

Este gènero apareix per primera volta en el registre paleontológico en el Plioceno de Bolívia, en la forma de Megatherium altiplanicum,[18] sent molt similar al pereós terrestre del Mioceno Promegatherium, el tamany del qual era similar al d'un rinoceront, i que provablement és un antecessor directe d'este gènero. Les espècies de megaterios es varen tornar majors en el temps, sent Megatherium americanum la de major tamany, alcançant les dimensions d'un elefant africà. El subgénero i espècie Megatherium (Pseudomegatherium) tarijense va ser una espècie de tamany mig, la qual va ser considerada com a sinònim de M. americanum, encara que ha segut revalidada en atres anàlisis. Va habitar en Bolívia en la conca de Tarija i en Perú en la zona de Yantac.[19]

Hàbitat

Megatherium va habitar en ambients de boscs i praderias de les àrees lleument boscoses de Sudamérica[20] d'a on era una espècie endèmica. Megatherium estava adaptat a hàbitats de clima templat, àrit o semiárido.[21] El gènero cercanamente relacionat Eremotherium (que ha segut classificat en el passat com a part del gènero Megatherium) va viure en ambients de tipo tropical més al nort, i va invadir les zones càlides i templades de Norteamérica com a part del Gran Intercanvi Biòtic Americà.

Paleobiología

Este gran pereós terrestre va poder haver vixcut en grups, pero també va poder haver vixcut de manera solitària en cavernas. Provablement seria un ramoneador en les zones obertes, encara que alternaria en una atra vegetació més dura. Ya que no tindria enemics naturals, provablement este pereós seria un animal diürn.

La dieta d'estos animals consistiria de fulls de plantes tals com les yuccas, agaves i pasturas. Mentres s'alimentava de la vegetació terrestre podria sostindre's en les seues pates atrasseres, i aixina alcançar la vegetació més alta. També podria tractar de desenterrar raïls usant les grans garres de les seues pates. Megatherium usava les seues dents simples per a triturar la vegetació abans d'engolir-la, un procés al que ajudarien els seus sumament desenrollats músculs masseters. L'estòmec del pereós era capaç de digerir el menjar fibrosa i asprosa. És provable que passara un bon temps descansant, per a ajudar a la seua digestió.

Un anàlisis morfo-funcional[5] indica que M. americanum estava adaptat per a una forta mossegada vertical. Les dents són hipsodontos i bilofodontos, i la secció sagital de cada cresta dental o lofo és triangular en una vora esmolada. Açò sugerix que les dents eren usades per a tallar, més que per a moldre, i que el menjar dur i fibrosa no seria el component principal de la seua dieta.


Per una atra part, s'ha sugerit que este pereós jagant pugues haver segut parcialment carnívor, si ben esta és una afirmació controvertida. Richard Fariña i Ernesto Blanco de la Universitat de la República en Montevideo han analisat un esquelet fosilizado de M. americanum i varen descobrir que el seu olecranon —la part del colze en l'os cúbito a la qual se subjecta el múscul tríceps— era molt curt. Esta adaptació és trobada en mamífers carnívors i optimisa la velocitat sobre la força del braç. Estos investigadors diuen que açò li haguera permés a M. americanum usar les seues garres com dagas. Ells sugerixen que per a afegir nutrients a la seua dieta, Megatherium pot haver furtat els assuts de depredadors contemporàneus com Smilodon. Basant-se en la força i la ventaja mecànica estimades de la seua bíceps, s'ha propost que Megatherium també va poder donar-li el regrés als gliptodóntidos adults (grans xenartros acorazar, emparentats en els armadillos) ya fòra per a devorar els seus cadàvers o inclús caçar-los activament.[22] No obstant, atres zoólogos han descrit esta proposta com "fantasia".[17] Els anàlisis d'isòtops de carbono han determinat que els valors isotòpics de Megatherium són similars als d'atres membres de la megafauna herbívora com els mamuts, gliptodontes i Macrauchenia, i notòriament diferents dels mamífers omnívoros i carnívors, #lo que sugerix que Megatherium era exclusivament herbívor.[23]

Extinció

En el sur, estos pereosos terrestres varen florir fins a fa 10 500 anys datats per radiocarbono. Varis autors han citat l'aparició de la població en expansió dels caçadors humans com una de les causes de la seua extinció.[24] Hi ha algunes datacions més tardanes de prop de 8000 i una de 7000 anys abans del present per a restants de Megatherium, pero la data més recent considerada com a creible és de prop de 10 000 anys abans del present.[25] L'us de models bioclimàtics indica que les àrees dels hàbitats adequats per a Megatherium es varen encollir i es varen tornar més fragmentats a mitan del Holoceno. Encara que açò per sí solament no haguera causat la seua extinció, ha segut citat com un possible factor que va contribuir a la seua desaparició.[26]


  • En el documental Walking with Beasts (Caminant entre les bésties) es mostra a un megaterio colpejant a un Tigre dents de sabre.
  • També és un dels animals en els que Chic Béstia es transforma en la série Els jóvens titanes.
  • És també un dels xenartros extints més coneguts popularment, en el sobrenom de «pereós jagant» o «megaterio».
  • En la popular série de películes Isse Age, el personage Sid, és un xenartro terrestre, com esta espècie,[27] a pesar de que les dimensions de Sid varen ser disminuïdes per a les películes.
  • En la franquícia japonesa de mònstruos digitals, Digimon, existix una criatura anomenada Ancient Megatheriumon[28]que està basat en este gènero d'animals extints.Plantilla:--

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 A. I. Zurita, A. A. Carlini, G. J. Scillato-Yané and I. P. Tonni. 2004. Mamífers extints del Cuaternario de la Província del Chaco (Argentina) i la seua relació en aquells de l'est de la regió pampeana i de Chile. Revista geològica de Chile 31(1):65-87
  2. ↑ Journal of the History of Biology.21(1)
    147–163.doi:10.1007/BF00125797.
  3. ↑ 3,0 3,1 (21 de maig de 2008) Mammalian Evolutionary Morphology: A Tribute to Frederick S. Szalay, Springer, pp. 37–50. OCLC 236490247. ISBN 978-1-4020-6997-0.
  4. ↑ 4,0 4,1 (1953) Enciclopèdia Ilustrada de la Llengua Castellana, quinta edició, Buenos Aires, Argentina: Editorial Sopena Argentina.
  5. ↑ 5,0 5,1 (2001).Acta Palaeontologica Polonica.46(2)
    173–192.Consultat el 22 de juliol de 2012.
  6. ↑ . BBC. Archivat des d'el original, el 24 de maig de 2012. Consultat el 22 de juliol de 2012.
  7. ↑ Haines; Chambers, {{{nom2}}} (2007). The Complete Guide to Prehistoric Life, Italy: Firefly Books Ltd., pp. 192–193. ISBN 1-55407-181-X.
  8. ↑ (1996).Lethaia.29
    87–96.doi:10.1111/j.1502-3931.1996.tb01842.x.
  9. ↑ Pérez, L.M., Toledo, N., De Lullis, G., Bargo, M.S., Vizcaíno, S.F. (2010). Morphology and Function of the Hyoid Apparatus of Xenarthran Fossils (Mammalia). Journal of Morphology. Vol: 271. Issue: 9, 1119-1133. http://apps.webofknowledge.com/full_record.do?product=WOS&search_mode=GeneralSearch&qid=1&SID=4B21tTNJskyr7ZfZd8T&page=2&doc=15
  10. ↑ (2006).Journal of Morphology.267
    248–263 (see p. 260).doi:10.1002/jmor.10399.Consultat el 24 d'octubre de 2013.
  11. ↑ Jerez Moliner (2001) pp. 316-318.
  12. ↑ López Piñero i Glick (1993), pp. 55-56.
  13. ↑ Jerez Moliner (2001) p. 319.
  14. ↑ . Archivat des d'el original, el 13 de novembre de 2010. Consultat el 9 de giner de 2010.
  15. ↑ . Archivat des d'el original, el 13 de novembre de 2010. Consultat el 9 de giner de 2010.
  16. ↑ Mikko's Phylogeny Archive - Megatheriidae
  17. ↑ 17,0 17,1 (2005).University of Califòrnia Press.
  18. ↑ *Geodiversitas.23(4)
    625–645.Consultat el 5 de juliol de 2010.
  19. ↑ (2009).Journal of Vertebrate Paleontology.29(4)
    1244.doi:10.1671/039.029.0426.
  20. ↑ McKenna, M. C. (1997). Classification of Mammals Above the Species Level', Nova York: Columbia University Press, pp. 631. ISBN 023111012X.
  21. ↑ C. Michael Hogan (2008) Cova del Milodon, Megalithic Portal
  22. ↑ (1996).Proceedings of the Royal Society of London.263(1377)
    1725–1729.doi:10.1098/rspb.1996.0252.
  23. ↑ “Isotopic insight on paleodiet of extinct Pleistocene megafaunal Xenarthrans from Argentina” . Gondwana Research 48: 7–14. doi:10.1016/j.gr.2017.04.003. Bibcode: 2017GondR..48....7B.
  24. ↑ Proc. Natl. Acad. Sci. USA.National Academy of Sciences.102(33)
    11763–11768.doi:10.1073/pnas.0502777102.Consultat el 24 de giner de 2009.
  25. ↑ Stuart (2009). American Megafaunal Extinctions at the End of the Pleistocene, Springer, pp. 21–37. doi:10.1007/978-1-4020-8793-6_2. ISBN 978-1-4020-8792-9.
  26. ↑ Llima-Ribeiro, Matheus Souza, et al.Natureza & Conservação.10
    145–151.
  27. ↑ Locos per la geologia: ¿Quin animal és Sid, el pereós de l'Era de Gèl?
  28. ↑ . Consultat el 2024-02-12.

Bibliografia

  • Jerez Moliner, Felipe. Els artistes valencians de l'Ilustració i el gravat biològic i mege, Ajuntament de Valéncia, Valéncia, 2001, ISBN 84-8484-018-2
  • McKenna, M. C, i S. K. Bell. 1997. Classification of Mammals Above the Species Level. Columbia University Press, New York, 631 pp.

Vejau també


Enllaços externs

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Megatherium&oldid=499272»