Anar al contingut

Geothlypis beldingi

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 17:50 7 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul sobre l'au)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
mascarita de Belding (Geothlypis beldingi)

La mascarita de Belding,[1] mascarita peninsular, mascarita bajacaliforniana, chipe de Belding o chipe peninsular (Geothlypis beldingi),[2][3] és una espècie d'au paseriforme de la família Parulidae pertanyent al numerós gènero Geothlypis. És endèmica de Mèxic, en el sur de la península de Baixa Califòrnia.

Distribució i hàbitat

És endèmica de l'estat mexicà de Baixa Califòrnia Sur, des de l'oasis de Sant Ignacio en el nort fins a l'estuari de Sant Josep en el sur. Una menuda població aixina com alguns registres aïllats es troben en Veta Santa Lucas en el sur i s'han registrat machos adults tan llunt com Guerrero Negre en el nort. Les poblacions es troben disperses en oasis aïllats, que en conjunt sumen menys de 30 km2 d'hàbitat. Actualment, la majoria dels registres procedixen de Sant Josep de la Veta, Santiago, Punta Sant Pedro, l'oasis de Sant Ignacio i La Puríssima.[4]

Habita en estanys d'aigua dolça en vegetació hidrófila com la espadaña (Typha dominguensis) i el junc (Phragmites australis). També s'ha trobat reproduint-se en èxit en zones en vegetació introduïda, com Arundo donax. Generalment es troba en la vegetació que creix al voltant de l'aigua (inclós tule Schoenoplectus acutus), i en menys freqüència en els palmerales associats als oasis, i rarament en la xara àrida que rodeja estos chapulls.[4]

Estat de conservació

La mascarita peninsular ha segut calificada com «vulnerable» per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (IUCN) degut a que la seua menuda i fragmentada zona de distribució i la seua població, estimada entre 650 i 1670 individus madurs, es troben en ràpida decadència com a resultat de la contínua pèrdua d'hàbitat.[5] Els oasis de Baixa Califòrnia Sur habitats per la mascarita peninsular s'enfronten a diverses amenaces degudes a l'activitat humana, com el canvi d'us del sol per a l'agricultura i la ganaderia, aixina com la desviació dels caixers dels rius i rieres. Atres factors que posen en perill estos oasis són els incendis naturals i provocats, la creació de carreteres que interrompen els #fluix d'aigua, la eutrofización deguda a les abocades d'aigües residuals, la pèrdua d'espais naturals pel creiximent urbà, la tala de la vegetació que rodeja l'aigua i les activitats turístiques no regulades.[4]

Descripció

Medix entre 13 i 14 cm de llongitut promig en la seua edat adulta. Hi ha diferències entre els sexes i les edats. El macho és oliváceo en les parts dorsals i groc en les ventrales, en una miqueta de pardo o ocre en els costats. Presenta una caraça negra característica del gènero Geothlypis, pero es caracterisa per una ralla groga que delimita esta de la corona, a diferència de la mascarita comuna (Geothlypis trichas), a on la ralla és blanquecina i de la mascarita tampiqueña (Geothlypis flavovelata, en la ralla groga pero molt més àmplia. La femella carix de caraça. Les parts dorsals, àrea loreal i auricular són oliváceas. Té un anell ocular groc pàlit i una llista superciliar parda olivácea. Les parts ventrales (des de la gola) són grogues, en una miqueta de pardo en els costats i la pancha blancuzco. Resulta molt difícil distinguir-la de les femelles de les espècies propenques, de no ser per la seua distribució única. Els jovenils té les parts dorsals de color oliva en dos barres rojoses pàlides en cada ala; les parts ventrales són grisáceas. Els inmaduros són similars a la femella adulta, pero en menudes taques negres en la cara.

Construïx el seu niu entre les plantes aquàtiques, a baixa elevació. El niu és en forma de tassa i s'elabora a partir de fibres vegetals. La femella posa dos o tres ous blancs en algunes taques obscures.

La vora és forta i melodioso, similar al de la mascarita comuna.

Sistemàtica

Descripció original

L'espècie G. beldingi va ser descrita per primera volta pel ornitólogo nortamericana Robert Ridgway en 1882 baix el mateix nom científic; el seu localitat tipo és: «Sant Josep de la Veta, Baixa Califòrnia».[3]

Etimologia

El nom genèric femení «Geothlypis» es compon de la paraules del grec «geō» que significa ‘sol’, i «thlupis» un menut pardal desconegut, tal volta un tipo de reinita o pinzón. En ornitologia «thlypis» designa a un parúlido; i el nom de l'espècie «beldingi» commemora al ornitólogo nortamericà Lyman Belding (1829-1917).[6]

Taxonomia

Està estretament relacionada en la mascarita comuna (G. trichas), la mascarita de Altamira (G. flavovelata) i la mascarita de Bahames (G. rostrata), en les que va aplegar a ser considerada conespecífica. No obstant està aïllada geogràficament, aplegant a coincidir solament parcialment en el nort del seu territori en poblacions migratòries de la mascarita comuna.

Subespecies

Segons la classificació AviList: The Global Avian Checklist[7] es reconeixen xxx subespecies, en la seua corresponent distribució geogràfica:[4]

  • Geothlypis beldingi beldingi Ridgway, 1882 – sur de Baixa Califòrnia Sur, des de La Pau en el nort fins a Veta Santa Lucas en el sur. Es distinguix per la ralla groc llima dalt de la caraça, les parts dorsals són de color groc oliváceo i les parts ventrales groc lluent.
  • Geothlypys beldingi goldmani Oberholser, 1917 – nort de Baixa Califòrnia Sur, des de l'oasis de Sant Ignacio en el nort fins a l'oasis de Sant Javier en el sur. És de plomall més opac, en la ralla dalt de la caraça de color groc deslavado. Les parts dorsals són de color oliva i les ventrales grogues.
  1. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2010). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1483.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Quinzena part: Orde Passeriformes, Famílies Ploceidae a Parulidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 57 (2): 449-456. ISSN 0570-7358. Consultat el 3 de decembre de 2025. P. 456.
  2. Sada, A.M.; Phillips, R., i Ramos, M.A. (1984). Noms en castellà per a les aus mexicanes. Publicació de Divulgació No. 17. Institut Nacional d'Investigacions sobre Recursos Biòtics. Mèxic. Citat per Peterson i Chalif (2008).
  3. 3,0 3,1 . Avibase. Consultat el 15 de decembre de 2025.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Geothlypis beldingi en Birds of the World.
  5. Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada iucn
  6. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. « Geothlypis p. 172; beldingi p. 69»
  7. Clements, J. F., P. C. Rasmussen, T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, T. A. Fredericks, J. A. Gerbracht, D. Lepage, A. Spencer, S. M. Billerman, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2023. The eBird/Clements checklist of Birds of the World: v2023.