Segon República Espanyola
La Segona República Espanyola (Segunda República Española en castellà) fon el primer estat democràtic i republicà que va existir en Espanya en el periodo que abarca des del 14 d'abril de 1931, data de la seua proclamació i de l'eixida d'Espanya del rei Alfons XIII, fins al 1 d'abril de 1939, data de la victòria definitiva del bando insurgent en la Guerra Civil Espanyola que va seguir al colp d'estat del 17 de juliol de 1936.
Durant este periodo es dugueren a cap diverses reformes, com l'agrària, pero que en la majoria dels casos no compliren en les espectatives generades. La falta de progrés va acrecentar també paulatinament el malestar del proletariat. Després de múltiples folgues, alçaments populars (per eixemple la Revolució d'Astúries) i alternatives en el poder, es va produïr un alçament per part de militars descontents el 17 de juliol de 1936 que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola.
Senyes generals
L'himne de la república era el Himno de Riego, i la república va tindre capital en Madrit de 1931 fins al 1936, en Valéncia de 1936 fins al 1937 i en Barcelona de 1937 fins al 1939. La llengua oficial de la república era el castellà pero també era oficial el català en Catalunya i l'eusquera en Euskadi.
La forma de govern era d'una república parlamentària, el poder llegislatiu residia en les Corts, la moneda era la peseta i la república era membre de la Societat de Nacions.
Proclamació
Després de la dimisió del general Miguel Primo de Rivera en giner de 1930, Alfons XIII intentà tornar al debilitat règim monàrquic a la senda contituciona i parlamentària, a pesar de la debilitat dels partits dinàstics. Per allò, el govern de la Corona va convocar una ronda d'eleccions que devien servir per a recuperar la llegimitat democràtica que les institucions monàrquiques havien perdut i regenerar el règim. Fon nomenat cap nominal de govern Juan Bautista Aznar -encara que qui ho dririgix realment és el comte de Ramones, conseller d'Alfons XIII-, i per allò formà un gavinet de concentració monàrquica seguitn la costum derivada dels governs monàrquics posteriors a la Semana Trágica, en un programa polític definit: eleccions a Corts constituyents i municpals i autonomia per a Catalunya.
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 reballaren, en el momnet de la proclamació del nou règim, uns resultats parcials de 22.150 regidors monàrquics -dels partits tradicionals- i apenes 5.875 regidors per a les diferents iniciatives republicanes, quedant 52.000 llocs encara sense determinar. Pese al major número de regidors monàrquics, les eleccions suponien a la Corona una ampla derrota en els núcleus urbans: la corrent republicana havia triumfat en 41 capitals provincials. En Madrit, els regidors republicans triplicaven als monàrquics, i en Barcelona quadruplicaven. Si les eleccions s'havien convocat com una prova per a sopesar el recolzament a la monarquia i les posibilitats de modificar la llei elecotral abans de la convocatòria d'Eleccions Generals, els partidaris de la República consideraren tals resultats com un plebiscit a favor de la seua instauració inmediata. El marqués de Hoyos arribaria a dir que "les notícies dels pobles importants eren, com les de les capitals de província, desastrosses". Depenent d'autors, hi ha distintes interpretacions dels resultats.
L'almirant Aznar presentà la seua dimissió. Els ministres Bugallal i La Cierva apostaren per fer us de l'eixèrcit per a disuadir de qualsevol iniciativa als republicans. Al ser preguntat si hi havien motius per a una crisis, Aznar va contestar: "¿Qué més crisis desigen vostés que la d'un país que es gita monàrquic i s'alça republicà?" Aixina ho enteneren el comte de Romanones i el propi rei, al constatar la seua falta de recolzament popular en les ciutats. Aquell va iniciar contactes en Niceto Alcalá-Zamora per a obtindre seguritats sobre la vida del monarca. Pero el que anava a designar-se Cap del Estat i President del Govern provisional només unes hores més tart, havia obtingut el recolzament de Sanjurjo, i en ell el de la Guàrdia Civil i l'Eixèrcit; es va eiximir de poder garantisar res, exigint en canvi el inmediat abandonament del país del que havia entregat el Govern a succesius dictadors. Tal exigència fon repetida pel Comité Revolucionari, que se'n anava a convertir en Govern provisional, en un manifest publicat en els distints diaris. El Monarca va marchar cap al exili la nit del mateix 14 d'abril de 1931. El dia 16 d'abril, es va fer públic el següent manifestat, redactat en nom del rei pel duc de Maura, germà del veterà líder polític Miguel Maura, i que el dia 17 només publicà el diari ABC, en portada:
"Les eleccions celebrades el dumenge em revelen clarament que no tinc hui l'amor del meu poble. La meua conciència me diu que eixe desviament no serà definitiu, perque vaig procurar sempre servir a Espanya, ya que l'únic afan en el interés públic fins en les més crítiques coyuntures. Un rei pot enganyar-se, i sense dubte vaig errar yo alguna volta; pero sé be que la nostra pàtria es va mostrar en tot temps generosa front a les culpes sense malícia.
Soc el rei de tots els espanyols, i també un espanyol. Trobaria mijos sobrats per a mantindre les meues regies perrogratives, en eficaç forcejament en quins les combatixen. Pero, resoltament, vull apartar-me de quant siga llançar a un compatriota contra un atre en fratricida guerra civil. No renuncie a cap dels meus drets, perque més que meus són depòsit acumulat per l'Història, de la qual la seua custòdia ha de demanar-me un dia conte rigurós.
Espere a conéixer l'autèntica i adequada expressió de la conciència colectiva, i mentres parla la nació suspenc deliberadament l'eixèrcit del Poder Real i m'aparte d'Espanya, reconeixent-la aixina com única senyora dels seus destins.
També ara crec complir el deure que me dicta el meu amor a la Pàtria. Demane a Déu que tan fons com yo ho sentixquen i ho complixquen els demés espanyols."
Entretant, les ciutats de Sahagún (Lleó, Éibar (Guipúscoa) i Chaca (Osca) foren les tres úniques ciutats que proclamaren la República un dia abans de la data oficial, el 13 d'abril de 1931. El Govern de la República les concediria posteriorment el títul d'Ilustrísimes Ciutats. La primera ciutat en la que es va issar la bandera tricolor fon Éibar, a les 6:30 del matí del 14 d'abril, a la vesprada d'eixe mateix dia l'imitaren les principals capitals espanyoles, incloent Barcelona i Madrit, en les que les candidatures republicanes obtingueren majories molt folgades.
Alfons XIII abandonà el país sense abdicar formalment i es va traslladar a París, fixant posteriorment la seua residència en Roma. En giner de 1941 abdicà en favor del seu tercer fill, Juan. Va faltar el 28 de febrer del mateix any.
L'escritor eibarrés Toribio Etxeberria redacta, en el seu llibre Viaje por el país de los recuerdos (Viage pel país dels recorts) la proclamació de la Segona República en Éibar d'esta forma:
"...y antes de las seis de la mañana habíase congregado el pueblo en la plaza que se iba a llamar de la República, y los concejales electos del domingo, por su parte, habiéndose presentado en la Casa Consistorial con la intención de hacer valer su investidura desde aquel instante, se constituyeron en sesión solemne, acordando por unanimidad proclamar la República. Acto seguido fue izada la bandera tricolor en el balcón central del ayuntamiento, y Juan de los Toyos dio cuenta desde él al pueblo congregado, que a partir de aquella hora los españoles estábamos viviendo en República. (Toribio Echeverría, Viaje por el país de los recuerdos)"
"...i abans de les sis del matí s'havia congregat el poble en la plaça que se'n anava a dir de la República, i els regidors electes del dumenge, per la seua part, havent-se presentat en la Casa Consistorial en l'intenció de fer valer la seua investidura des d'aquell instant, es varen constituir en sessió solemne, acordant per unanimitat proclamar la República. Acte seguit fon issada la bandera tricolor en el balcó central de l'ajuntament, i Juan de los Toyos va donar conte des d'ell al poble congregat, que a partir d'aquella hora els espanyols estàvem vivint en República.