Aforro
La paraula valenciana Aforro,[1] aforrament[2] o, dialectalment, alforro[3] té diferents accepcions, segons el Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV):
- L'acció d'aforrar o guardar diners.
- L'acció d'estalviar o evitar fer un gasto o un treball.
- Lo que s'aforra.
L'aforro és, puix, l'acció de separar una part de l'ingrés mensual que obté una persona o empresa en l'objectiu d'alçar-lo per a un futur, se pot usar per a algun gasto important que es tinga, algun imprevist o emergència econòmica.[4] En térmens de teoria econòmica l'aforro es referix a la part de la renta o ingrés no dedicada al consum, sino a atres fins i és un concepte econòmic important. Existixen diverses modalitats d'alforro aixina com diversos instruments financers destinats a incrementar l'aforro que es pretén realisar.
Els valencians usen la paraula "aforro" habitualment quan se parla de temes de diners per a atres assunts la paraula que s'usa és "estalvi" (acció d'estalviar).
Eixemples:
- Estic fent un aforro mensual per a les vacacions d'estiu.
- Els meus aforros en el banc en són prou per a comprar la casa.
La Caixa d'aforros, és l'establiment o banc, de caràcter públic o privat, a on s'alcen els diners aforrats i que dona uns interessos proporcionals a la cantitat alçada. La Caixa d'Aforros de Valéncia es creà en l'any 1877 per a fomentar l'aforro entre els valencians.
Definició i història
L'aforro és l'excedent de qualsevol be econòmic al final d'un periodo. Existixen diferents classes d'alforro, aixina com diferents instruments financers per a poder aforrar i invertir a l'hora. L'aforro el poden realisar tant persones, famílies, empreses e inclús nacions.
Des de temps antics ya es feya esta activitat, encara que no en bens econòmics principalment. En Egipte i China s'alçaven els fruits de les collites obtengudes per a aforrar eixe be material en el futur. En l'any 1462 se fundà la primera organisació de l'aforro, un mont de pietat, per a cuidar als integrants del robament parcial o total. Per eixa época també s'escomençaren a crear els Bancs.[5]
Classificació
L'aforro es pot classificar en aforro privat i en aforro públic.
- L'aforro privat és aquell que realisen les organisacions privades que no pertanyen a l'estat (bàsicament famílies, institucions sense ànim de lucre i empreses).
- L'aforro d'una empresa privada autònoma, equival al seu benefici manco la part d'este que és repartida als seus propietaris o accionistes en forma de dividents o participació en beneficis,
- L'aforro de les famílies és igual a la renda disponible familiar manco en consum privat.
- L'aforro públic el realisa l'Estat, el qual també rep ingressos a través d'imposts i d'atres activitats, a l'hora que gasta en inversió social, en infraestructura (carreteres, ponts, coleges, hospitals, etc.), en justícia, en seguritat nacional, etc. Quan l'estat aforra vol dir que els seus ingressos són majors que els seus gastos i es presenta un superàvit fiscal, el cas contrari conduiria a un dèficit fiscal.
Vore també
- Desahorro.
- Krugerrand
- Hipótesis de l'ingrés absolut
- Hipótesis de l'ingrés permanent
- Hipótesis del cicle vital
- Hipótesis de l'ingrés relatiu
Referències
Enllaços externs
- Ahorro y lujo, capítulo XI de Lo que se ve y lo que no se ve, por Frédéric Bastiat
- La función del ahorro, por Eugen von Böhm-Bawerk