Bertomeu de Torres Naharro
Bertomeu de Torres Naharro o Bartolomé Torres Naharro (Torre de Miguel Sesmero, Badajoz, 1485 - † 1520?) fon un escritor, poeta i dramaturc espanyol de la Renaixença. Creador i introductor de noves formes teatrals i poètiques, fon el primer preceptiste en llengua vernàcula del teatre europeu.
Biografia
Naixqué en la localitat de Torre de Miguel Sesmer , prop d'Olivenza, cap a l'any 1485. Es creu que era d'orige convers i s'especula en que estudiara en Salamanca o estiguera en Sevilla, pero res d'això està documentat; si haguera estat en Salamanca, haguera pogut haver vist representades algunes obres de Lucas Fernández. Sí sembla ser cert que va viure un temps en Valéncia, puix dona mostres de conéixer el valencià en la seua comèdia Serafina; despuix tingué segons pareix un entropeçó en els corsaris berberiscs, durant el qual estigué en ells presoner, es diu que en Alger.
Emigrà a Itàlia a principis del sigle XVI i va aplegar a Roma cap a 1508, llavors d'un ambient antiespanyol despuix de la mort d'Aleixandre VI i la caiguda dels Borgia (o Borja). Entre 1512 i 1516 Torres Naharro s'ordena sacerdot, servix a la cúria i busca per la ciutat beneficis i mecenage. El seu primer protector fon el cardenal Giulio Zanobi di Giuliano de'Medici, fill bastart de Giuliano de Medici (1478-1534), molt poderós, ya que el papa Lleó X era el seu cosí i ell mateixa va aplegar a ser papa en el nom de Clement VII.
És en la seua cort pontifícia a on va representar (i provablement ya va imprimir) les seues obres abans de 1517, puix comenta assunts d'actualitat llavors: la batalla de Ràvena (1512), la recluta de soldats per a la Lliga Santa (1512), la celebració de la victòria espanyola sobre els venecians en Vicenza (1513), el viage d'Isabella d'Este a Roma i pot ser que a Nàpols (1514-1515), l'entrada triumfal de Lleó X en Florència i Bolonya (1515), la condolença per la mort del Duc de Nàjera (1515), la molt possible representació de la Tinellaria davant el papa (1515 o 1516), la condolença per les morts de Gonzalo Fernández de Còrdova i del rei Ferrando el Catòlic (1516)...
En la seua obra va constituir per primera volta uns principis de teoria teatral que trenquen en les convencions classicistes i s'alvança mig sigle a dramaturcs com Juan de la Cueva o el propi Lope de Vega. Va ampliar la galeria de personages i va fixar el seu número entre sis i dotze (encara que en el seu Tinellaria hi ha vint), va establir cinc jornades, com recomanava Horacio, i va recomanar el concepte de verosimilitut per a les comèdies i el decor com a principi artístic que deu presidir-les: adequació de paraules, vestimentes i gests a la condició social i importància dels personages. També anticipa elements de la comèdia barroca, com l'incorporació de l'honor a la trama, la comèdia d'enredros amorosos o l'us sistemàtic del vers octosílap (solament usa el endecasílap en italià, idioma que dominava junt al francés i el portugués). El segon dels seus protectors fon el cardenal espanyol Bernardino López de Carvajal (1455-1523), antic bisbe de Sigüenza i de Túsculo, que fon cubiculari del papa Sixte VI i embaixador de facte dels Reis Catòlics en la cúria. En eixa época també va compondre prou poesia en italià i espanyol, a voltes de fort contingut anticlerical. Destaquen Salmo en la gloriosa victoria que los españoles ovieron contra venecianos (en memòria de la batalla de la Motta, guanyada en 1513 per les forces espanyoles); Retracto (1515), Lamentaciones de amor y Epístola recordatoria.