Milan Kundera
| Milan Kundera | |||
|---|---|---|---|
.jpg)
| |||
| Kundera en l'any 1980 | |||
| Nacionalitat: | Francesa | ||
| Ocupació: | Escritor, noveliste, dramaturc, ensagiste i poeta. | ||
| Naiximent: | 1 d'abril de 1929 | ||
| Lloc de naiximent: | Brno, República Checa | ||
| Defunció: | 11 de juliol de 2023 | ||
| Lloc de defunció: | París, França | ||
Milan Kundera (Brno, República Checa, 1 d'abril de 1929 - París, França, 11 de juliol de 2023) fon un noveliste, escritor de contes curts, dramaturc, ensagiste i poeta chec. Des de l'any 1975 residí junt a la seua esposa en França, la ciutadania de la qual va adquirir en l'any 1987.
Biografia[editar | editar còdic]
Milan Kundera va nàixer en la regió de Moravia en 1929, fill del musicòlec i pianiste Ludvík Kundera (1891-1971), qui fon discípul de Leoš Janáček i va eixercir com a director de l'Acadèmia de Música de Brno fins a l'any 1961. El jove Kundera va estudiar musicologia i composició musical, sent numeroses les influències i referències a la música a lo llarc de la seua obra lliterària.
En concloure els seus estudis secundaris, va començar a estudiar lliteratura i estètica en l'Universitat Carolina de Praga, pero despuix de dos semestres es va canviar a la Facultat de Cine de l'Acadèmia de Praga, a on va finalisar els seus estudis en 1952. Va ensenyar història del cine en l'Acadèmia de Música i Art Dramàtic des de 1959 a 1969, i posteriorment en l'Institut d'Estudis Cinematogràfics de Praga.
Al final de la segona guerra mundial, Milan Kundera s'havia afiliat al Partit Comuniste, pero despuix seria expulsat del mateix en l'any 1950, junt al seu amic Jan Trefulka, per presuntes activitats contra el partit.
Jan Trefulka va reflectir l'incident en la seua obra Els va ploure la sòrt (Pršelo jim štěstí, 1962), i el propi Kundera va utilisar dit episodi com a inspiració en la seua novela La broma (Žert, 1967).
En l'any 1967 es va casar en Vera Hrabankova i un any més tart, a conseqüència de l'invasió soviètica al seu país, les seues obres varen ser prohibides en Checoslovàquia i se quedà desocupat. Tingué que guanyar-se la vida en diverses ocupacions, particularment com a pianiste de jazz, instrument que el seu pare li havia ensenyat a tocar a molt primerenca edat.
Readmés en el Partit Comuniste en 1956, fon definitivament expulsat en 1970, en haver estat relacionat —junt ad atres escritors checoslovacs, com Pavel Kohout— en els acontenyiments de la Primavera de Praga.
En l'any 1975, Kundera va emigrar a França i, entre eixe any i 1980, ensenyà lliteratura comparada en l'Universitat de Rennes i, més tart, en la École des Hautes Études de París. Des de l'any 1993 ha escrit les seues obres en francés.
Estil lliterari[editar | editar còdic]
Encara que cal calificar els primers treballs poètics de Milan Kundera com procomunistes, es considera que les seues noveles escapen a la classificació ideològica. El propi Kundera preferix ser catalogat simplement com a noveliste, i no com a escritor polític i dissident. El seu estil narratiu s'inspira en les noveles de Robert Musil i en la filosofia de Friedrich Nietzsche, encara que també és palesa l'influència d'autors com Laurence Sterne, Henry Fielding, Denis Diderot, Witold Gombrowicz, Hermann Broch, Franz Kafka, Martin Heidegger i en especial Miguel de Cervantes.
Les primeres noveles de Kundera aborden els aspectes tràgics i còmics del totalitarisme. L'humor negre present en els seus texts sugerix una forta influència de Kafka. No obstant, Kundera mai ha considerat els seus treballs com a comentaris polítics; segons paraules del propi autor: «La condena del totalitarisme no mereix una novela». De fet, es considera a sí mateixa un escritor sense un mensage.
En tota l'obra de Kundera resulten més importants les paraules que conformen o modelen els seus personages que l'aspecte físic dels mateixos. En el seu ensaig L'art de la novela (1986), l'autor comenta que l'imaginació del llector completa de forma automàtica la visió de l'escritor. Com a escritor, preferix centrar-se en lo essencial, ya que, per ad ell, els aspectes físics no resulten indispensables per a la comprensió dels personages; l'aspecte físic i inclús el món interior o sicològic no constituïxen l'essència dels seus protagonistes.
L'ensagiste François Ricard ha observat que els texts de Milan Kundera deuen ser considerats com a conjunt. Existixen temes i metatemes a lo llarc de la totalitat de la seua obra, i cada nou llibre manifesta l'última etapa de la seua filosofia personal. Entre els seus metatemes s'inclouen l'exili, l'identitat, la vida més allà de les fronteres —més allà de l'amor, de l'art o de la serietat—, el concepte de l'eterna tornada, aixina com el plaure de dur una vida «menys important». Per a Ricard: «Kundera ha contribuït al resorgiment de la novela, salvant a la novela de la banalisació».
Obra[editar | editar còdic]
El títul original de les obres figura entre paréntesis.
Noveles[editar | editar còdic]
- La broma (Žert) - 1967.
- La vida està en una atra part (Život je jinde) - 1972.
- La despedida (Valčík na rozloučenou) - 1973.
- El llibre de la rialla i l'oblit (Kniha smíchu a zapomnění) - 1979.
- L'insoportable levitat del ser (Nesnesitelná lehkost bytí) - 1984.
- L'immortalitat (Nesmrtelnost) - 1988.
- La llentitut (La Lenteur) - 1995.
- L'identitat (L'Identité) - 1998.
- L'ignorança (L'Ignorance) - 2000.
- La festa de l'insignificança (La fête de l'insignifiance)
Relats[editar | editar còdic]
- El llibre dels amors ridículs (Směšné lásky) - 1968.
Poesia[editar | editar còdic]
- L'home és el meu jardí (Člověk zahrada šanirà) - 1953.
- Monòlecs (Monology) - 1957-1965.
Teatre[editar | editar còdic]
- Jacques i el seu amo: Homenage a Denis Diderot en tres actes (Jakub a jeho pán: Pocta Denisu Diderotovi) - 1981.
Ensajos[editar | editar còdic]
- L'art de la novela (L'Art du roman) - 1986, sèt ensajos units.
- Els testaments traïcionats (Les Testaments trahis) - 1992.
- El teló (Li Rideau) - 2005, ensaig lliterari entorn a la novela.
- Una trobada (Unix Rencontre) - 2009, varis ensajos sobre art i lliteratura.
Cites[editar | editar còdic]
Nota: Esta frase se pot aplicar, perfectament, a l'absorció que està patint la cultura i llengua valencianes per part de l'imperialisme català (catalanisme, pancatalanisme i l'independentisme català).