Sarcòfec del Cicle de la Passió
El Sarcòfec del cicle de la Passió és un sarcòfec paleocristiano de finals del IV, conservat actualment en el Museu de Belles arts de Valéncia.[1]
Descobriment i procedència
Les fonts historiográficas fan referència per primera volta a esta particular peça en 1865, situant-la en el pati del quarter de la Ciutadella de Valéncia,[1] prèviament l'antiga Casa d'Armes, de la que ya no es conserven restants per la seua desaparició en el XX. S'especula en la procedència del sarcòfec, ya que alberga la possibilitat de que fora elaborat en la península itálica, concretament en la ciutat de Roma, i traslladat posteriorment a Valéncia per a la sepultura d'algun aristócrata hispà. No obstant, és possible que la seua producció es realisara en un taller local d'Hispania, a on s'imitaven els prototips d'importació.
El sarcòfec està datat a finals del IV, durant el regnat de l'emperador Teodosio. La cristiandat s'havia assentat en tot l'Imperi romà i, per tant, en la província romana d'Hispania. El cristianisme ya estava molt estés per esta província en el IV.
Les primeres comunitats cristianes de les que es tenen constància durant época romana en Valéncia apareixen a principis del IV, entorn a la figura de Sant Vicente, martirisat en l'any 304.[2] L'historiador i croniste valencià Martínez Aloy va plantejar en 1887 que este sarcòfec poguera ser el sepulcro de Sant Vicente Màrtir, pero este fet ha segut rebatut per diversos historiadors. Es considera provable que anara importat a Valéncia per a la sepultura d'algun personage de l'aristocràcia hispana convertit al cristianisme despuix del Edicte de Milà,[1]un periodo caracterisat per la tolerància religiosa per part de l'Imperi romà cap al cristianisme i els seus seguidors, que va facilitar la ràpida expansió del cristianisme i en ella una renaixença de les arts.
Descripció
Es tracta d'una distintiva peça de l'art funerari paleocristiano llaurada en un monolític bloc de marbre de tènue coloració grisácea.[1]El sarcòfec posseïx unes dimensions de 62 centímetros d'altura, 192 centímetros de llarc i 55 centímetros d'ample.
Esta peça funerària va ser utilisada com a pila o abrevadero en el pati del quarter de la Ciutadella de Valéncia, una circumstància que explica les escotaduras i perforació que presenta, ademés de la carència d'una tapa que la sagellara. En conseqüència, el sarcòfec es troba en un pèssim estat de conservació.
Només la seua cara frontal està decorada i no presenta danys visibles, en camps d'estrígiles en relleu que emmarquen un crismón inserte en corona de llorer sobre una creu llatina gemada en dos colomes, un cérvol i un corder en el centre, que fan referència a la Passió i Resurrecció de Crist. A abdós costats dels estrígiles apareixen representades dos columnes d'orde jónico.
Relleus
Tota la decoració en relleu recau en la part frontal del sarcòfec, i se centra en el tema de la Passió i Resurrecció de Crist.
En esta peça predominen els estrígiles, motius ornamentals usats per a destacar el la escena central[3]que ocupen la major part de l'espai. En el centre apareix un crismón inserte en una corona de llorer sostinguda per dos colomes a abdós costats de la creu que dividix l'image central. El crismón, un monograma de Crist format per les lletres gregues X i P entrellaçades,[4]les inicials del seu nom, simbolisa la victòria de Crist sobre la mort, un tema representat en abundància en els sarcòfecs paleocristianos. Esta victòria es remarca en insertar la corona de llorer, un símbol pagà que els primers cristians varen adoptar per a expressar les seues pròpies creències. En la part inferior d'esta image apareixen un cérvol i un corder a abdós costats de la creu gemada, sent este últim una representació freqüent de Crist en l'art paleocristiano primitiu. No obstant, pese a que s'ha identificat un cérvol en el relleu, és molt provable que es tracte d'un atre animal relacionat més estretament en el tema principal. La resurrecció és una part fonamental del pensament cristià i apareix representada en este sarcòfec per a transmetre la victòria sobre la mort.
Producció
La major part de l'escultura paleocristiana té caràcter funerari, destacant per la seua abundància i per la seua calitat la producció de sarcòfecs dedicats al repòs del cos del difunt, que aguardava la resurrecció promesa en el fi dels temps, la vida despuix de la mort.
Durant el IV, Roma va concentrar la major part dels tallers de producció d'estes peces. Des de la capital religiosa de l'imperi, es varen produir sarcòfecs dedicats tant a la ciutat com a sarcòfecs que serien enviats a les províncies de l'Imperi, entre elles la Galia, en la que conservem algunes peces, i particularment Hispania, a on es conserven en l'actualitat algunes d'estes peces. L'abundància d'estes peces en Hispania no és frut de la casualitat, ya que la província va continuar sent un centre proveïdor de víveres per al Imperi Romà i per a la seua capital.
La funció principal dels sarcòfecs era contindre els restants del difunt, que eren depositats en l'interior i enterrats seguint el rito d'inhumació paleocristiano constatat des del Baix Imperi romà. L'estructura freqüent observada en els sarcòfecs és rectangular en una peça superior per a la seua cubrición plana. Ademés d'esta funció pràctica, en la part exterior està dotada d'una funció decorativa, en diverses connotacions simbòliques relatives a la mort, actuant com una mostra de l'elevat estatus del difunt o simplement com a motius ornamentals sense un propòsit significatiu. Els primers sarcòfecs estaven caracterisats per la seua simplicitat, i carien d'una abundant decoració.
La classificació dels sarcòfecs segons les seues afinitats estètiques i iconográficas es dividixen en tres tipologies formals essencials. La tipologia més abundant de sarcòfecs la trobem en els estrigilados,[3] sent el motiu principal la seua modesta apariència i baix cost en relació en els atres i, per lo tant, accessible a la població. A esta última categoria pertany el sarcòfec de la Passió.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Sarcòfec del cicle de la Passió». Museu de Belles Arts de Valéncia.
- ↑ Esteve Forriol (1999). Valéncia, Fundació Romana., Federico Domenech, S. A. Editorial.
- ↑ 3,0 3,1 «Reading identity on Roman strigilated sarcophagi».Anthropology and Aesthetics.(61/62)
- ↑ Ocampo (1992). Diccionari de térmens artístics i arqueològics., Barcelona: Icària Editorial, p. 67.
Bibliografia
AWAN, Heather T. “Roman Sarcophagi.” The Metropolitan Museum of Art. En: <https://www.metmuseum.org/es/essays/roman-sarcophagi> (Data de consulta: 02-III-2026).
BECKWITH, John. Art Paleocristiano i Bizantino. Madrit: Edicions Càtedra, 1997.
COMTE GUERRI, Elena, NOGUERA CELDRÁN, José Miguel. El Sarcòfec Romà. Contribucions a l'estudi de la seua tipologia, iconografia i centres de producció. Universitat de Múrcia, 2001.
ESTEVE FORRIOL, José. Valéncia, Fundació Romana. Valéncia: Federico Domenech, S. A. Editorial, 1999.
HUSKINSON, Janet. “Reading identity on Roman strigilated sarcophagi”. Anthropology and Aesthetics, 2012, nº. 61/62, p. 80-97.
MARTINEZ-FAZIO, Luis M. “La eucaristía, convit i sacrifici, en l'iconografia paleocristiana.” Gregorianum, 1976, vol. 57, nº. 3, p. 459-521.
OCAMPO, Estela. Diccionari de térmens artístics i arqueològics. Barcelona: Icària Editorial, 1992.
TOYNBEE, J. M. C. “Death and Burial in the Roman World.” Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1996.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sarcófago del Ciclo de la Pasión» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.