Per a atres usos d'este terme vore Ablació.

El síndrome de Kessler o cascada d'ablació és un escenari propost pel consultor de la NASA Donald J. Kessler en el qual el volum de fem espacial en òrbita baixa terrestre seria tan alt que els objectes en òrbita serien impactats en freqüència pel fem, creant-se aixina encara més fem i un major risc d'atres impactes sobre atres objectes.[1] A mida que el número de satèlits en òrbita creix i els vells satèlits s'acumulen, aumenta el risc d'este escenari de colisions en cascada de Kessler.

Poblacions de rebujos espacials vistes des de fòra de l'òrbita geosíncrona (GEO). Hi ha dos camps d'enrunes principals: l'anell d'objectes en GEO i el núvol d'objectes en òrbita baixa terrestre (LEO)
Image feta en els models utilisats per a rastrejar els rebujos en l'òrbita terrestre

Problemàtica

El síndrome de Kessler és especialment perillós pel efecte va dominar i a la retroalimentació positiva. Qualsevol impacte entre dos objectes de massa important crearà un fem adicional de metralla resultant de la força de la colisió. Cada péntol de metralla té el potencial de causar un dany adicional en atres objectes orbitando, creant-se aixina més fem espacial. En una colisió prou gran (tal com una entre una estació espacial i un satèlit), la cantitat de fem generat podria ser lo suficientment alta com per a fer l'òrbita baixa de la terra inutilisable.

El fem espacial és molt difícil de tractar directament, per les altes velocitats en les seues òrbites i el chicotet tamany de la majoria del fem. Això faria la recuperació i l'eliminació extremadament difícil i improvable. La majoria del fem en òrbita baixa de la terra sucumbiria finalment a la resistència de l'aire en l'extremadament tènue alta atmòsfera, pero el procés requeriria centenars o mils d'anys. Si este fem fora susceptible magnéticamente, podria caure en algunes décades per la fricció en el camp magnètic terrestre.

Per a reduir al mínim la possibilitat de danyar atres vehículs, les noves missions es dissenyen de manera que els vehículs o satèlits puguen ser rebujats de forma segura al final de la seua vida útil, per eixemple per mig d'una reentrada controlada en l'atmòsfera en cas d'òrbites baixes o l'ascens a una òrbita cementeri en el cas d'ocupar l'òrbita geoestacionaria.

La fricció de l'aire en les òrbites més baixes manté les zones netes. Per a altituts per baix de 500 quilómetros, els objectes serien agranats en qüestió de mesos. En el cas de l'òrbita geoestacionaria, molt poblada de satèlits, açò no ocorreria, per lo que els satèlits vells es pugen a òrbites més altes a on no es puguen creuar en els que estan en òrbita geoestacionaria a fi de preservar esta última.

Cas hipotètic

 
Diagrama de Gabbard de casi 300 peces d'enrunes de la desintegració de la tercera etapa de cinc mesos de l'eixida chinenca Llarga Marcha 4 l'11 de març de 2000.

Si un micrometeorito impactara en un satèlit d'una manera tal que el combustible i l'oxidant usats per a maniobres pogueren entrar en contacte l'un en l'atre, l'explosió resultant crearia metralla metàlica que podria a la seua volta impactar sobre atres cossos en una òrbita similar. Açò podria donar lloc a una espècie de reacció en cadena, fent esclatar en una seqüència ràpida tals cossos que terminaria solament quan tots els objectes en òrbita hagen segut destruïts. Una situació d'este tipo s'ha plasmat cinematográficamente en el film Gravity.


El camp de residus d'alta energia que resultara podria impossibilitar l'accés a l'espai (síndrome de Kessler). A mida que seguix aumentant el número de satèlits i cantitat de fem en òrbita, també aumenta la provabilitat de tals acontenyiments.

Neteja

Una tecnologia per als fragments més grans és un làser en terra de millons de megavats de potència que es podria utilisar per a apuntar als fragments. Quan la llum làser colpeja un fragment, un costat del fragment es vaporizaría, creant un espente que canviaria l'excentricitat de l'òrbita dels restants del fragment fins que tornara a entrar novament en la Terra i aixina ser destruït, pero esta és solament una hipòtesis.

Per als fragments molt chicotets, no es coneix cap tecnologia que puga arreplegar i ocupar-se dels molts existents en diferents plans orbitales.

Modelació de dinàmica orbital i colisions

L'entorn de l'òrbita terrestre baixa (LEO) es comporta com un sistema complex. Una de les seues propietats més crítiques és la no-linealidad de les colisions: l'impacte entre dos satèlits no solament els destruïx, sino que genera mils de nous fragments que, a la seua volta, poden provocar noves colisions en cascada. Este comportament emergent és la base teòrica del Síndrome de Kessler.

Enfocament multiagent per al fem espacial

Predir una cascada de colisions utilisant únicament equacions macroscòpiques és inviable per la naturalea caòtica dels impactes. Per això, s'utilisen sistemes multiagents (SMA). En estos models, cada objecte en òrbita —des d'un satèlit funcional fins a un fragment de metal d'un milímetro— es representa com un agent independent. Cada agent posseïx variables d'estat locals (massa, vector de velocitat) i regles físiques d'interacció. En eixecutar la simulació, l'efecte va dominar de la fragmentació del fem espacial emergix de forma natural a partir de les colisions individuals dels agents, permetent identificar les densitat crítiques que desencadenarien el síndrome.

Simulació distribuïda de l'espai

Rastrejar i calcular les trayectòries de més de 100 millons de fragments de fem espacial en temps real sobrepassa la memòria i capacitat de processament de qualsevol supercomputadora individual. Per a resoldre este desafiu, l'infraestructura de modelació recorre a la Simulació distribuïda.

L'espai orbital simulat es dividix en sectors volumètrics tridimensionals, assignant cada sector a un nodo de còmput diferent (servidors en clúster). Quan un agent (fragment) creua d'un sector orbital a un atre, l'arquitectura distribuïda transferix les senyes de l'agent entre els servidors. Per a que la física del model no perga coherència, s'utilisen estàndarts d'interoperabilidad (com HLA) i algoritmes de sincronisació temporal estrictes, garantisant que un impacte calculat en un servidor coincidixca exactament en el mateix microsegon en les enrunes que creuen cap a la zona controlada per un atre servidor.[2]

Vore també

Fem espacial

Referències

  1. ↑ Wattles, Jackie (2024-12-27). «¿Qué és el “síndrome de Kessler” i per qué alguns científics creuen que l'escenari de desastre espacial ya va començar?». CNN en Espanyol. Consultat el 2025-02-16.
  2. ↑ Li, F.; Zhao, H.(2015).«A Distributed Simulation System for Space Debris Evolution».Advances in Space Research.55(3): 950-962.doi:10.1016/j.asr.2014.10.024.

Enllaços externs

Fem espacial


Referències