L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Protestantisme Tradicional

Les iglésies protestants tradicionals (també cridades protestants principals [1]o protestants històriques[2] i, a voltes, protestants ortodoxes)[3] són un grup de denominacions protestants en els Estats Units i Amèrica Llatina que contrasten en l'història i la pràctica en les denominacions protestants evangèliques, els fonamentalistes i els pentecostals. Alguns fan una distinció entre «llínea principal» i «llínea antiga», i la primera es referix solament als llaços denominacionals i la segona es referix al linaje, el prestigi i l'influència de l'iglésia.[4] No obstant, esta distinció s'ha perdut en gran mida en l'història i ara els térmens són casi sinònims.

Un ministre presidix el servici dominical de Comunió en una Iglésia Metodista Unida, una denominació protestant tradicional típica i una de les «Sèt Germanes del protestantisme nortamericà».

Les iglésies protestants tradicionals han emfatisat la justícia social i la salvació personal, i tant política com teológicamente, tendixen a ser més lliberals que els protestants no principals. Les principals iglésies protestants compartixen un enfocament comú que a sovint conduïx a la colaboració en organisacions com el Consell Nacional d'Iglésies i, per la seua participació en el moviment ecuménico, a voltes se'ls dona l'etiqueta alternativa de «protestantisme ecuménico» (especialment fòra dels Estats Units). Mentres que en 1970 les principals iglésies protestants reclamaven com a membres a la majoria dels protestants i a més del 30 % de la població nortamericana, A data de 2009 són una minoria entre els protestants nortamericans i representen aproximadament el 15 % dels adults nortamericans.

Història

Els protestants principals varen ser la majoria dels protestants en els Estats Units fins a mediats del XX. Una caiguda en la membresía en totes les denominacions cristianes va ser més pronunciada entre els grups principals, en el resultat de que els grups principals ya no constituïxen la majoria.[5] En 2020, l'Institut d'Investigació de Religió Pública va realisar un cens religiós, basat en la autoidentificació, i va trobar que aproximadament el 16 % dels nortamericans es varen identificar com a protestants blancs no hispans, superant llaugerament als protestants evangèlics blancs no hispans que eren el 14 % de la població nortamericana en Estats Units.[6][7] En 2014, Pew Research va completar i va publicar la Enquesta de paisage religiós en la que es va estimar que el 14,7 % dels nortamericans es varen identificar com a protestants principals, excloent les denominacions històricament negres i afroamericanes, mentres que el 25,4 % es varen identificar com a protestants evangèlics, excloent també la pertinença a denominacions històricament negres.[8]

Les iglésies principals més grans dels Estats Units, a sovint denominades les «Sèt Germanes del protestantisme nortamericà», són les següents:

Les denominacions més chicotetes també àmpliament considerades principals inclouen, pero no es llimiten a, l'Iglésia Reformada en Amèrica, l'Iglésia Menonita, l'Iglésia dels Germans i l'Iglésia Morava en Amèrica del Nort, aixina com moltes agrupacions de la Societat Religiosa d'Amics (Cuáqueros).

El terme «llínea principal» també s'ha aplicat a les iglésies protestants canadencs que compartixen orígens comuns en els seus contraparts nortamericans.[10] En Mèxic, l'Iglésia Anglicana està històricament lligada i formada a partir de l'Iglésia Episcopal dels Estats Units.[9] El terme també s'usa ocasionalment per a referir-se a iglésies protestants històriques en Europa, Amèrica Llatina i Suràfrica.[10][11][12][13]

Les iglésies principals compartixen un enfocament actiu dels problemes socials que a sovint conduïx a la cooperació en organisacions com el Consell Nacional d'Iglésies.[14] Per la seua participació en el moviment ecuménico, a les iglésies principals a voltes (especialment fòra dels Estats Units) se'ls dona l'etiqueta alternativa de protestantisme ecuménico.[15] Estes iglésies varen eixercitar un paper destacat en el moviment del evangeli social i varen participar activament en causes socials com el moviment pels drets civils i el moviment de dònes.[16] Com a grup, les iglésies principals han mantingut una doctrina religiosa que emfatisa la justícia social i la salvació personal. Els membres de les principals denominacions han eixercitat rols de liderage en la política, els negocis, la ciència, les arts i l'educació. Varen estar involucrats en la fundació dels principals instituts d'educació superior.[17] Marsden argumenta que en la década de 1950, «els principals líders protestants eren part de la corrent principal cultural lliberal-moderada, i els seus principals portaveus eren participants respectats en la conversació nacional».[18]

Algunes denominacions protestants principals tenen la major proporció de títuls de grau i postgrau de qualsevol atra denominació en els Estats Units.[19] Alguns també inclouen la proporció més alta de persones en alguna educació universitària, com l'Iglésia Episcopal (76 %),[19] l'Iglésia Presbiteriana (Estats Units) (64 %),[19] i l'Iglésia Unida de Crist (46 %),[23] aixina com la major part de la classe alta nortamericana.[19] en comparació al promig nacional del 50 %.[19] Els episcopals i els presbiterianos també tendixen a ser considerablement més rics[20] i millor educats que la majoria dels atres grups religiosos,[21] i varen estar desproporcionadament representats en els nivells superiors dels negocis i la llei dels Estats Units fins a la década de 1950.[22]

En la década de 1990, quatre dels juges de la Cort Suprema d'Estats Units eren protestants tradicionals: Sandra Day O'Connor, John Paul Stevens, William Rehnquist i David Souter.

Des de 1854 fins a per lo manco 1964, els protestants tradicionals i els seus descendents varen ser fortament republicans.[23] En les últimes décades, els republicans superen llaugerament als demócrates.[24]

De 1965 a 1988, la membresía de l'iglésia principal va disminuir de 31 millons a 25 millons, després va caure a 21 millons en 2005.[29] Mentres que en 1970 les iglésies principals reclamaven la majoria dels protestants i més del 30 % de la població com a membres,[25] hui són una minoria entre els protestants; en 2009, solament el 15 % dels nortamericans eren adherentes. Una estadística de Pew Forum va revelar la mateixa proporció en 2014.[26]

Terminologia

Esta distinció va ser falcada durant els debats entre modernistes i fonamentalistes en la década de 1920.[27] Vàries fonts afirmen que el terme en anglés Mainline (‘Llínea principal’) deriva de la llínea principal de Filadèlfia, un grup de suburbis pròspers de Filadèlfia; la majoria dels residents pertanyien a les denominacions tradicionals.[28] Hui en dia, la majoria dels protestants principals seguixen arraïlats en el noreste i el mig oest dels Estats Units.

Tradicional vs. ortodox

El terme protestant ortodox en l'us acadèmic no és equivalent a protestant tradicional i a sovint s'usa com un intent de trobar un vocabulari sociològic imparcial per a distinguir la ortodòxia i la herejía o les pràctiques llitúrgiques modernes i les clàssiques.[29] Per lo tant, en la referència cristològica i doctrinal, el cristianisme convencional és a sovint equivalent al trinitarianisme. El terme tradicional implica una conexió en l'época de la Reforma, no en el tradicionalisme o conservadurisme.

Vore també

Referències

  1. ↑ Moorhead, 1999, pp. xxii, 241.
  2. ↑ «Concilie d'Iglésies Protestants Històriques de Chile».A la comunitat nacional tota.
  3. ↑ «[1]». Consultat el 2016-10-03.
  4. ↑ «[2]», The Huffington Post. Consultat el 3 d'octubre de 2016.
  5. ↑ «Pew Research Center 2014 Religious Landscape Survey». pewforum. org. Consultat el 11 de maig de 2018.
  6. ↑ «The 2020 Census of American Religion» (en en-us). PRRI. Consultat el 2021-07-08.
  7. ↑ «Mainline Protestantism is America's phantom limb» (en en-us). news. yahoo. com. Consultat el 2021-07-19.
  8. ↑ «Religion in America: O. S. Religious Data, Demographics and Statistics» (en en-us). Pew Research Center's Religion & Public Life Project. Consultat el 2021-07-08.
  9. ↑ «Quí Som» (en és). Anglican Church of Mexico. Archivat des d'el original, el 8 d'octubre de 2016. Consultat el 20 de juny de 2016.
  10. ↑ Turner. «The Rise of Lliberal Religion». The Anxious Bench. Patheos. Consultat el 28 de juny de 2016.
  11. ↑ Masci. «Why has Pentecostalism grown baix dramatically in Latin America?». Fact Tank. Pew Research Center. Consultat el 28 de juny de 2016.
  12. ↑ «Mainline Protestantism in South Africa and modernity» (en en-us). Consultat el 2016-06-28.
  13. ↑ «"Christians llaure a minority now, but that helps us start new conversations"» (en en). Evangelical Focus. Consultat el 2021-07-20.
  14. ↑ Wuthnow y Evans, 2002, p. 4.
  15. ↑ Hutcheson, 1981, pp. 36-7.
  16. ↑ «[3]». Consultat el 3 d'octubre de 2016.
  17. ↑ McKinney, 1998, pp. 57-66.
  18. ↑ Marsden, 2014, p. 99.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 «[4]». Consultat el 24 de maig de 2016.
  20. ↑ «[5]». Consultat el 21 de maig de 2016.
  21. ↑ Allen, 1975.
  22. ↑ Hacker, 1957, p. 1011.
  23. ↑ Baltzell, 1964, p. 9.
  24. ↑ Pew Research Center, 2015a, p. 11.
  25. ↑ Hout, Greeley y Wilde, 2001.
  26. ↑ «America's Changing Religious Landscape». Pew Research Center: Religion & Public Life.
  27. ↑ Walsh, 2000, pp. 40. : "The term 'mainline Protestant' was coined during the modernist/ fundamentalist debats of the 1920s."
  28. ↑ «Lindsay, D. Michael. "Faith in the Halls of Power"». Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2011.
  29. ↑ Dunderberg, 2008, pp. 18–19. : "with theological meaning, such as replacing 'orthodoxy' with 'mainstream Christianity' and 'heresy' with terms like 'sect,' 'splinter group,' or something similar. These designations may create the impression of greater neutrality and ..."


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Protestantisme_Tradicional&oldid=1487579»