Nous ensajos sobre l'enteniment humà
Nous ensajos sobre l'enteniment humà (en francés: Nouveaux essais sur l'entendement humain) és una refutació capítul per capítul per Gottfried Leibniz de l'obra major de John Locke, Ensaig sobre l'enteniment humà.
És un dels únics dos llibres de llarga duració en les obres de Leibniz (l'atre és Théodicée). Va ser terminat en 1704, pero la mort de Locke va ser la causa alegada per Leibniz per a retindre la seua publicació. El llibre va aparéixer uns xixanta anys despuix.[1] De la mateixa manera que moltes obres filosòfiques de l'época, està escrit en forma de diàlec.
Contingut
editarEls dos interlocutors en el llibre són Teófilo («amar a Deu» en grec),[2] que representa els punts de vista de Leibniz i Filaleteo («amar la veritat» en grec),[3] que representa els de Locke. La famosa refutació a la tesis empirista sobre la procedència de les idees apareix al principi del llibre II: «Res hi ha en l'enteniment que no haja estat primer en els sentits, a excepció de l'enteniment mateix».[4]
Referències
editar- ↑ Obres filosòfiques, en llatí i francés, del difunt Leibnitz, preses dels seus manuscrits, conservades en la biblioteca real d'Hannover i publicades per Rudolf Erich Raspe, Ámsterdam i Leipzig, 1765.
- ↑ "θεόφιλος". LSJ.
- ↑ "φιλαλήθης". LSJ.
- ↑ Llibre II, Ch. 1, §2: «Nihil est in intellectu quod senar fuerit in sensu excipe: nisi ipse intellectus».
Bibliografia
editar- Leibniz, Akademie-Ausgabe (1999): Vol. VI, 6.
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nuevos ensayos sobre el entendimiento humano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.