Locució
Una locució[1] és, en gramàtica, el grup estable de dos o més paraules que funciona com una unitat lèxica en significat propi, no derivat del lliteral de les paraules que ho formen.
Segons Juliol Casares, és una «combinació estable de dos o més térmens, que funciona com a element oracional i el sentit unitari del qual, familiar a la comunitat llingüística, no es justifica, sense més, com una suma del significat normal dels components».[2]
Característiques
Les locucions són construccions sintàctiques usades freqüentment que presenten com a principal característica que el seu significat no es deriva composicionalmente del significat lliteral de les paraules que ho formen, sino que és necessari conéixer el sentit general de la locució. L'existència de les locucions demostra que el significat té components no estrictament lliterals.
Des del punt de vista psicolingüístico, per a determinar cóm estes expressions són processades pel nostre cervell, existixen diverses teories que solen agrupar-se en tres grups principals. Les no composicionales, que consideren a les locucions paraules llargues; les composicionales, que sugerixen en el seu processament l'intervenció d'elements propis de la literalidad, com el reconeiximent de paraules i l'anàlisis sintàctic; i les híbrides, que agrupen nocions de les dos anteriors.[3]
Es distinguixen varis tipos segons el seu funcionament gramatical:
- Adjetiva. La que equival a un adjectiu i funciona com a tal: una dòna de bandera, una veritat com un temple.
- Adverbial. La que equival a un adverbi i funciona com a tal: Tot va eixir a les mil maravelles; Va aparéixer de sobte.
- Conjuntiva. La que funciona com conjunció: aixina que, per més que, a pesar de.
- Determinativa. La que funciona com adjectiu determinativo (→ adjectiu, 1b): algun que un atre cigarret.
- Nominal. La que equival a un sustantiu i funciona com a tal: braç de gitano ('pastiç de forma cilíndrica'), ull de bou ('finestra circular').
- Preposicional. La que funciona com i substituïx a una preposició: sobre, en vistes a, junt a, a pesar de.
- [[wikt:lo
cución pronominal|Pronominal]]. La que equival a un pronom i funciona com a tal: algun que un atre, cada u.
- Verbal. La que equival a un verp i funciona com a tal: trobar a faltar, caure en el conte, fer cas, portar a terme.
- Interjectiva. La que funciona com interjecció o exclamació (indicant una impressió o reacció súbites): mare meua.
Ademés, s'entén per locució el simple acte o modo de parlar.[4] En el gremi de la radiodifusió es referix a l'acte de radiotransmitir.
Vore també
Notes i referències
- ↑
- ↑ Casares, Julio. Introducción a la lexicografía moderna, 3ª edició, Madrid: CSIC, p. 170. Consultat el 3 de diciembre de 2014.
- ↑ Crespo, Nina; Góngora, Begoña(nov. 2012).«¿Cómo se procesan las locuciones? Un debate desde la psicolingüística».Revista Signos. Estudios de Lingüística.PUCV.Valparaíso:45(80): 257-279.ISSN 0718-0934.doi:10.4067/S0718-09342012000300002.Consultat el 3 de diciembre de 2014.
- ↑ Diccionario de la lengua española