Llaç
Un llaç[1] és una banda fina de material flexible, típicament teixit en ras o vellut,[2] també de plàstic i algunes voltes de metal;[nota 1] usat sobretot per a nugar i fixar. Els llaços de tela, que comunament es realisen en fil de seda, s'utilisen a sovint en conexió en el vestit, pero també es poden trobar innumerables propòsits útils,[nota 2] ornamentals i simbòlics. Les diferents cultures al voltant del món utilisen este dispositiu com a adorn per al seu pèl, al voltant del cos, o inclús com a ornament en animals, edificis, i atres àrees. El llaç també s'utilisa a voltes com sellador de paquets, junt en bramante.


Junt en els flocs, cintes i atres complements, la fabricació dels llaços de tela té un departament especial en les indústries textils. La característica essencial d'un teler de llaç és el de teixir simultàneament en un marc de teler dos o més cintes, aplegant fins a quaranta cintes en els telers moderns.[3] Per a efectuar el llançament conjunt de totes les llançadores i d'atres moviments del teler, és necessària l'acció automàtica; i és un fet notable que el teler de llaç automàtic era conegut i es va utilisar extensivamente més d'un sigle abans de la famosa invenció de Cartwright de «el «teler mecànic».
Història
Un teler en el qual vàries teles estretes podrien ser teixides conjuntament es menciona com que s'havia utilisat en Dantzig cap al final del XVI. Atres telers similars estaven en treball en Leiden en 1620 a on el seu us va donar lloc tant al descontent i rebelió per part dels tejedores que l'estat va tindre que prohibir el seu us. La prohibició va ser renovada en varis intervals a lo llarc del sigle, i en el mateix temps l'ús del teler de llaç va ser prohibit en la majoria dels principals centres industrials d'Europa. Prop de 1676, va ser dut a Londres baixe el nom de el teler holandés o de el teler de motor i, encara que la seua introducció allí va causar un cert disturbi, no apareix haver segut prohibit. En 1745, John Kay, l'inventor de la llançadora, va obtindre, junt en Joseph Stell, una palesa per a millores en el teler de llaç; i s'ha beneficiat des de llavors per les invencions aplicades de forma generalisada a la maquinària de teixir.
Centres de producció
- El teixit de llaços se sap que es va establir prop de Saint-Étienne (Departament de Loira) des del XI i eixa ciutat ha seguit sent la líder de l'indústria. Durant les corruixes dels hugonotes, els tejedores de llaços de Saint-Étienne es varen traslladar a Basilea i allí es va establir una indústria que en époques modernes ha rivalizado en la del centre original del comerç.
- Krefeld és el centre de l'indústria alemana del llaç, sent allí la fabricació del llaç negre de vellut una especialitat.
- D'Anglaterra, Coventry és el centre més important de fabricació de llaços, que també es processen en Norwich i Leicester.
Usos
Els llaços són gojats per molta gent com a decoració comuna. En algunes cultures els regals del natalici s'adornen en estes seqüències colorides.
En el XVIII, Madame de Pompadour, amant del rei Luis XV, va fer us dels llaços «nuc d'amor» realisats en cintes de doble cara i dos amples distints. Més tart, María Antonieta va gojar dels llaços en vestits i capells creats per la seua modisto, Rose Bertin.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Baugh, Gail (2011). «Sección tres: Directorio textil. Capítulo tres: Ornamentación. Cintas decorativas», Manual de tejidos para diseñadores de moda., En castellano, 1ª edició, Barcelona (España): Parramón Ediciones, S.A, pp. 202-205. ISBN 978-84-342-3831-2. Consultat el 25 de mayo de 2015. «Los diseñadores usan cinta para decorar escotes y puños, así como para los cierres y lazos decorativos.»
- ↑ Sposito, Stefanella (2014). Els teixits i el disseny de moda. Com usen el teixit els millors estilistes, Fotografies: Gianni Pucci. Traducters: Jesús de Cos Pinte i Alicia Misrahi Vallès, En espanyol, primera edició, Barcelona (Espanya): Promopress, pp. 320-321. ISBN 978-84-15967-11-8. Consultat el 22 de maig de 2015.
Notes
Bibliografia
- Travers-Spencer, Simon; Zaman, Zarida (2008). «Capítulo 2. Directorio de formas. Cierres.», Directorio de formas y estilo para diseñadores de moda, Traduccó: Teresa Valverde, En español, primera edició, Acanto, pp. 104-111. ISBN 978-84-95376-85-5. Consultat el 25 de mayo de 2015.