Gran Pudor
La Gran Pudor, o la Gran Pesta (en anglés: Great Stink, o Big Stink), va anar un periodo en l'estiu de 1858 durant el qual l'olor de residus humans no tractats i abocades al riu Támesis va ser molt penetrant en l'àrea central de la ciutat de Londres, en el Regne Unit.
Abastiment d'aigua i sanejament abans de la «Gran Pudor»
editarFins a finals de el XVI, el suministrament d'aigua dels londinencs depenia de pous poc profunts del Támesis, dels seus afluents o d'algun dels d'al voltant d'una dotzena de manantiales naturals, incloent un manantial en Tyburn que va ser conectat a través d'una canonada de plom a una gran cisterna o tanc (després conegut com a conducte), el Gran Conducte en Cheapside.[1] Com l'aigua era extreta illegalment per a fins comercials i industrials, les autoritats municipals varen nomenar guardians per als conductes, els qui devien assegurar que usuaris com cerveceros, cuiners o venedors de peix pagaren per l'aigua que ells utilisaven.
Els londinencs acabalats que vivien en les proximitats d'un conducte obtenien un permís per a una conexió domiciliària, pero açò no va previndre les conexions illegals. Pel contrari, i particularment per a les llars que no posseïen una pren d'alimentació per gravetat de l'aigua des dels conductes, esta era suministrada individualment als domicilis pels cridats «aguadores» (cobs, en anglés).[1] En 1496 els «aguadores» es varen associar en el seu propi gremi cridat « (La Germandat de Sant Cristóbal dels Aguadores).
En 1582 l'holandés Peter Morice va llogar l'arc nort del pont de Londres, i dins de l'arc va construir una roda hidràulica que bombejava aigua del Támesis a varis llocs de la ciutat.[1] Es varen agregar més rodes hidràuliques en 1584 i 1701, i varen permanéixer en us fins a 1822.
No obstant, en 1815 es va permetre que els rebujos domèstics anaren duts a través de les aigüeres cap al riu Támesis, en lo que durant sèt anys els desperdicis humans varen ser tirats cap al riu i després potencialment bombejats de nou a les llars per a beure, cuinar i banyar-se.
Abans de la «Gran Pudor» hi havia al voltant de 200 000 pous negres en Londres. Buidar un pou negre costava un chelin, un preu que el londinenc mig no podia costejar. Com resultat la majoria dels pous negres varen ser fonts de pudor.
Circumstàncies immediatament anteriors a la «Gran Pudor»
editar
Part del problema es va originar per l'introducció de vàters per a reemplaçar les bacinillas que la majoria dels londinencs utilisava. Açò va incrementar en gran medida el volum d'aigua i desperdicis abocats en els pous negres. En freqüència, els pous rebosar cap als desaiguadors dels carrers, originalment dissenyats per a arreplegar solament l'aigua de la pluja, transportant aixina abocades procedents de les fàbriques, matadors i atres activitats, i contaminant la ciutat abans de descarregar en el riu Támesis.
L'estiu de 1858 va ser inusualment càlit. El Támesis i molts dels seus tributaris urbans varen ser desbordats en rebujos. El clima càlit va ser propici per a que les bactèries prosperaren, i com a resultat d'açò l'olor va ser tan marejant que inclús va afectar el treball de la Cámara (les mides adoptades incloïen embeber les cortines en clorur de calcio, mentres els membres consideraven traslladar-se riu dalt a Hampton Court) i els tribunals de justícia (estos planejaven evacuar-se a Oxford i St Albans). Finalment, unes fortes pluges varen terminar en la calor i l'humitat de l'estiu i la crisis va terminar ràpidament. No obstant, la Cámara va seleccionar un comité especial per a que elaborara un informe sobre la «Gran Pudor» i recomanara cóm posar fi al problema.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ 1,0 1,1 1,2 Water-related Infrastructure in Medieval London, http://www.waterhistory.org/histories/london/
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gran Hedor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.