En l'Imperi bizantí, un exarca [1](ἔξαρχος exarchos; que va passar al llatí com exarchus) va ser un governador en estesa autoritat sobre una província localisada a certa distància de la capital Constantinopla. La situació prevalente els va involucrar en freqüència en operacions militars.

Erro al crear miniatura:


En les iglésies cristianes orientals (iglésia ortodoxa, iglésies ortodoxes orientals i catòliques orientals), el terme exarca té dos usos diferents: el diputat d'un patriarca, o un bisbe que té autoritat sobre atres bisbes sense ser un patriarca (per lo tant, una posició entre la de patriarca i metropolità); o be, un bisbe nomenat sobre un grup de fidels que encara no és lo suficientment gran o no està lo suficientment organisat com per a constituir-se en una eparquia/diòcesis (d'ahí l'equivalent d'un vicari apostólico).


Imperi bizantí

En l'administració civil de l'Imperi bizantí el exarca era, com s'ha indicat anteriorment, el virrei d'una província gran i important. Els exarcados varen ser una resposta al carpiment de l'autoritat imperial en les províncies i varen ser part del procés general d'unificació de càrrecs civils i militars, iniciat en forma primerenca per Justinià I, que conduiria finalment a la creació del sistema dels thema per l'emperador Heraclio.

Despuix de la dissolució de l'Imperi d'Occident a finals del V, l'Imperi Romà d'Orient es va mantindre estable fins a principis de l'Edat Mija, conservant la capacitat d'expansió futura. Justinià I reconquistó el nort d'Àfrica, Itàlia, Dalmàcia i per últim, parts d'Espanya per a l'Imperi Romà d'Orient. No obstant, açò va carrejar una increible tensió en els recursos llimitats de l'Imperi. Els emperadors posteriors no s'entregarien a la reconquista de terres per a remediar la situació. Aixina, l'escenari estava llest per a que l'emperador Maurici establira els exarcados per a fer front a la situació en constant evolució de les províncies.

En Itàlia els llombarts eren la principal oposició al poder bizantí. En el nort d'Àfrica, els príncips amaziges o berebers eren un poder ascendent per la debilitat romana fora de les ciutats costeres. Els problemes associats en molts enemics en varis fronts (els visigots, en Espanya; els eslaus i ávaros, en els Balcans; els perses sasánidas, en Orient Mig; i els amaziges en el nort d'Àfrica) varen forçar al govern imperial a descentralisar i delegar el poder a les antigues províncies.

El terme exarca es referix comunament al exarca d'Itàlia, que va governar la zona d'Itàlia i Dalmàcia, que encara permaneixia baix control bizantí despuix de l'invasió lombarda de 568. La sèu del exarcado va ser Rávena, d'ahí que siga conegut com l'exarcat de Ràvena. Rávena va seguir sent la sèu del exarca fins al tumult de 727 sobre l'iconoclasia. A partir de llavors, la creixent amenaça dels lombardos i la divisió entre la cristiandat de l'est i de l'oest que la iconoclasia va causar, va fer que la posició del exarca fora cada volta més insostenible. L'últim exarca va ser assessinat els lombardos en 751.

Maurici va crear un segon exarcado per a administrar el nort d'Àfrica, anteriorment una separada ex-prefectura pretoriana, les illes del Mediterràneu occidental i les possessions bizantines en Espanya. La capital del exarcado d'Àfrica va ser Cartago. El exarcado va demostrar ser tant econòmica com militarment forta, i va sobreviure fins a la conquista àrap musulmana de Cartago en l'any 698.


Vore també

Referències

Enllaços externs