Una denúncia[1] és una declaració formal sobre la comissió d'una conducta contrària a Dret (generalment la comissió d'algun delicte o infraccions administratives) dirigida a l'autoritat competent per a la seua investigació.


Efectes de la denúncia

La denúncia, com a senya que informa respecte de la comissió d'un fet contrari a Dret té com a essencial efecte el de movilisar a l'orgue competent per a que inicie les investigacions preliminars per a constatar, en primer lloc, la realisació d'un fet ilícit, i en segon lloc, el seu presunt autor.


Denúncia en matèria penal

És un dret de petició en el que el denunciant no forma part del procediment penal. Des del moment en que s'interpon la denúncia, s'inicia un procediment que els òrguens competents portaran a terme d'ofici. La denúncia no obliga a les autoritats a començar un procés judicial, encara que poden incórrer en infraccions administratives o penals si no ho investiguen en la deguda diligència sense un motiu fundat.

Per un atre costat, el denunciant no té que aportar cap prova a la seua denúncia. No obstant, solen esperar-se certs indicis de fiabilitat, en la finalitat de que l'orgue competent decidixca que realment existixen indicis que fan necessari seguir investigant. En la denúncia no s'exigix prestació de fiança en cap cas.

Pel contrari, el que querella sí és part del procediment i ha de provar els fets que alega en el juí.


Regulacions per països

Espanya

Procés penal

La denúncia en Dret processal penal espanyol es regula en el Títul I, Llibre II de la Llei d'Enjuïciament Criminal (LECrim) i es configura com una de les modalitats d'iniciació del procediment penal.[2]

La denúncia constituïx una notitia criminis que posa de manifest la possible comissió d'un fet delictiu. Es pot formular be verbalment o per escrit davant un jujat, la fiscalia o funcionaris policials. Per a formular la denúncia cal identificar-se, conforme requerixen els artículs 266 i 267, mes lo cert és que en relació en la validea processal de la denominada "denúncia anònima", si be és contemplada en recel, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha admés la llegalitat de la mateixa sempre que el seu propòsit siga el de facilitar l'investigació encara que no pot tindre accés al procés com a prova de càrrec (SSTEDH de 20 de novembre de 1989, cas Kostovski c. Països Baixos i de 27 de setembre de 1990, cas Windisch c. Àustria). Per la seua banda el Tribunal Suprem espanyol admet la llegalitat de la mateixa en virtut de lo dispost en l'artícul 308 LECrim, si ben adoptant les degudes cauteles, prudència i serietat (STS 1825/2013 d'11 d'abril, rec. 1098/2012, FD 2º).

Formalisar la denúncia és una obligació per a tot aquell que «presenciés la perpetracó de qualsevol delicte públic» (artícul 259). Açò és: aquells delictes que poden ser perseguits d'ofici sense necessitat de que l'ofés o perjudicat pel delicte inste l'iniciació del corresponent procés. Esta obligació és més intensa o qualificada respecte d'aquells que «per raó dels seus càrrecs, professions o oficis tingueren notícia d'algun delicte públic» (artícul 262) puix estan obligats a presentar denúncia «immediatament».

Esta obligació no és, no obstant, absoluta. La Llei conté exencions per raons personals, de parentesc i professionals.

Aixina, en primer lloc, la Llei eximix genèricament en el seu artícul 260 a «els impúberes» i «els que no gojaren del ple us de la seua raó».

El terme impúber és imprecís, pero el Tri bunal Suprem espanyol ha indicat que este terme comprén a les persones menors de catorze anys (STS 1126/2001 de 19 de febrer, rec. 306/2000, FD 1º: «És de resaltar que els artículs 259 i 260 de la Llei d'Enjuïciament Criminal obliguen a qui presenciés un fet delictiu, a posar-ho en coneiximent de l'Autoritat, llevat que fora impúber podent entendre's com a tal als menors de 14 anys»). Respecte dels segons, el terme és igualment imprecís i es podria considerar que comprén a les persones que conforme a l'artícul 200 del Còdic Civil patixen malalties o deficiències psíquiques que impedixen a la persona governar-se per sí mateixa, no sent precís que mediara sentència judicial d'incapacitació, atenent al tenor de l'artícul 25 del Còdic Penal en sèu de persones discapacitades.

La Llei també conté exencions per raó de parentesc.

No estan obligats a denunciar els cònjuges respecte de delictes comesos per el seu consorte, incloent ací també les relacions more uxorio (artícul 261, 1º). No obstant, el Tribunal Suprem ha entés que esta exenció deu cedir en determinats casos, com són els delictes comesos contra menors d'edat, puix tant les obligacions tuitivas dels pares com el superior interés jurídic del menor vencen al privilegi conjugal (STS 610/2005, de 4 de febrer, rec. 2394/2003, FD 4º: «No pot servir d'excusa per a esta obligació lo dispost en el art. 261.1º LECr que exclou del deure genèric de denunciar al cònjuge del delincuent, puix per damunt d'esta norma processal es troba eixa obligació llegal de velar pels seus fills, educant-los i procurant-los una formació adequada, máxime quan es troba en joc la continuació d'una activitat delictiva en perjuí d'una filla menor i, com a tal, somesa a la pàtria potestat de la mare, que té un deure positiu d'actuar per a impedir la repetició d'esta classe de comportaments criminals»).

La llei eximix també de l'obligació de denunciar els ascendents o descendents del presunt delincuent, aixina com als seus parents colaterals fins al segon grau inclusivament (artícul 261, 2º).

En últim lloc, la Llei es referix a les exencions per raons professionals i religioses. L'artícul 263 eximix als advocats i procuradors de l'obligació de denunciar respecte de «les «instruccions o explicacions que recibier en dels seus clients». S'ha de tindre en conte, ademés, que estos professionals tenen l'obligació de guardar el degut secret professional, i que vulnerar el mateix podria ser constitutiu d'un delicte de descobriment i revelació de secrets previst i penat en l'artícul 199.2 del vigent Còdic Penal, sense perjuí de l'eventual responsabilitat disciplinària que competix dirimir als respectius Ilustres Coleges d'Advocats i Procuradors d'Espanya.

De la mateixa manera, no estan obligats a presentar els «eclesiàstics i ministres de cults dissidents respecte de les notícies que se'ls haver revelat en l'eixercici de les funcions del seu ministeri» (secret de confessió) segons l'artícul 263 in fine.


Referències


Vore també

Enllaços externs