Chuquicamata (ciutat)
Chuquicamata és un antic campament miner chilé, ubicat a l'interior de la comuna de Calama, província del Lloa, regió d'Antofagasta. El campament va ser construït junt a la mina de Chuquicamata, el principal jaciment cuprífero del país.
En el cens de 2002, l'últim realisat previ al tancament del campament, contava en 10.465 habitants i una superfície de 4,70 km². Producte de la contaminació per materials pesats com a arsènic en l'entorn, es va decidir el tancament del campament de l'1 de setembre de 2007. La major part de la població va ser traslladada a la ciutat de Calama, alguns quilómetros al sur.
En l'actualitat, l'antic campament es troba deshabitat i el seu accés està controlat únicament per a treballadors de la mina i turistes que visiten el centre històric preservat.
Etimologia
No s'ha establit l'orige exacte de l'etimologia del campament miner, s'han entregat hipòtesis sobre el seu orige relacionandose en el fet de l'afincamiento de tribus Atacameñas que varen habitar la regió, cridades Collas o també Chusquis. La traducció en llengua atacameña del nom d'esta, podria traduir-se com a Dura Llança. S'ha plantejat la teoria de que el seu nom deriva de la llengua Aimara, sent la seua traducció completa com; El llímit de la tribu dels indis chucos. La denominació d'estes terres per als atacameños va passar en el temps de cridar-se com Chuqui-Kahur, després en el temps es va cridar com Chuqui-Kamacen la conquista del guerrer Inca, Tupac-Yupanqui.
L'etimologia en Kunza, d'aborigen que varen viure 400 anys despuix que les dos tribus abans mencionades, pot traduir-se com; Terres roges dels indis Chucos.
En la llengua Quechua, de procedència Incaica, s'estima que el nom va poder haver sorgit de l'interpretació; Abundància que es va a arreplegar.
Història
El campament de Chuquicamata es va escomençar a construir entre 1911 i 1912, es va fundar el 18 de maig de 1915, tenia com a funció principal albergar als caps, treballadors i obrers en els equipaments bàsics, que ràpidament es va ser equipant i va aplegar a tindre uns 25 000 habitants.
Placilla i Punta de Rieles
Els primers antecedents d'un centre urbà en lo que es coneix com Chuquicamata, varen ser Placilla i Punta de Rieles. En estos llocs va escomençar la venda de víveres i els primers centres de diversió. Estos llocs actualment estan coberts pels immensos bancs de la mina nort.
L'historiador loíno (de la província chilena d'El Lloa, regió d'Antofagasta) Héctor Pumarino Soto afirma que els cesantes de la Guerra del Pacífic varen canviar les seues armes per ferramentes. Punta de Rieles rebia eixe nom perque allí desembocaven tots els ramals que terminaven en punta, simulant una flecha. S'ubicava al suroest del campament. El ferrocarril es va instalar pels perills de transportar el metal en mula. L'últim destí dels combois era un grapat de garitos i casa de remolienda. Des de l'estació cap al nort estaven les cases, que a mida que s'alluntaven del ferrocarril eren cada volta més miserables.
Abdós poblats varen seguir creixent fins a l'arribada dels nortamericans i la construcció de Chuquicamata. Punta de Rieles va ser condenat per l'empresa, puix significava un perill per als seus treballadors que constantment s'escapaven a beure allí, ademés de que en el lloc proliferava la promiscuïtat i la delinqüència, els obrers no retornaven en dies a sus labores i molts varen ser morts per inescrupulosos cazafortunas que rondaven la zona. Poc a poc es va anar despoblando i es va ser depositant una coca de ripio sobre les seues cases, fins que a mitan dels anys trenta va desaparéixer per complet.
Placilla va tindre major duració, degut a que els seus amos mai varen voler vendre les seues possessions, en tals circumstàncies seguia explotant la solsida, mentres que el tajo de Chuquicamata creixia al seu entorn.
El decret 1854, promulgat el 29 d'abril de 1905 pel govern del president Germán Riesco, va autorisar a la Braden Copper Company, empresa de l'ingenier nortamericà William Braden, per a que operara en territori chilé. Les dificultats geogràfiques i la necessitat d'expandir les instalacions de la mina, li varen obligar a vendre la propietat, que va passar a ser administrada per la Kennecott Corporation.
En 1910, Albert C. Burrage, en societat en la Duncan Fox i C.ª, va obtindre permís per a explotar la mina Chuquicamata. El 3 d'abril de 1911, Burrage va ser autorisat pel govern chilé per a establir el centre metalúrgic en Chuquicamata, a on sense permís els germans Guggenheim (financistas de Nova York) havien efectuat llabors de prospeccions. Açò va donar lloc a una intensa competència per conseguir els drets del mineral, que va terminar al començament de 1912 en un acort entre abdós societats.
Després, l'11 de giner de 1912, el govern va aprovar la llei que va otorgar l'autorisació per a explotar el jaciment. El 3 d'abril de 1913, en la presidència de dò Ramón Fancs Luco, va ser promulgat el decret 878, que va entregar a la nova societat el permís per a establir agència en Chile.
baix l'hegemonia dels germans Guggenheim (Societat Braden Cooper Co.) comença en 1915 l'explotació del jaciment en Chuquicamata, en una producció de 10 000 tonellades diàries. Pel seu passat salitrero i la repressió contra els moviments obrers, els germans Guggenheim, varen decidir canviar el nom de la seua companyia per Chile Exploration Company, que per un error va ser identificada durant molt temps com Chilex. Este error de cridar Chilex també és usat comunament per al teatre, encara que el seu nom és teatre Chile, no Chilex.
Despuix de 14 anys d'explotació, la Chile Exploration Company va vendre els seus drets a la Anaconda Copper Company. Els sondejos del mineral varen estar a càrrec d'Edwin Berry i Walter Perkins, els qui varen contractar com a ajudants als germans Juan i Alberto Almonte, coneixedors de les aguadas i rius de la zona, elements vitals per a establir una faena extractiva. El 4 de febrer de 1913 la Chile Exploration va rebre al seu primer gerent: Fred Hellman.
Comença la construcció
L'empresa va solicitar concessions i permissos per a dotar a les faenes d'aigua potable i d'us industrial, energia elèctrica, ferrocarrils, llínees telefòniques i terrenys a on efectuar les construccions de les diferents àrees de treball i residencial.
Una de les primeres autorisacions que rep l'empresa va provindre de l'alcalde de Tocopilla i va tindre com a objectiu permetre l'us de terrenys per a l'alçament d'una planta elèctrica que donaria energia a Chuquicamata.
En l'àmbit local, la cuprífera va rebre vàries hectàrees per a l'edificació d'una planta de lixiviación de minerals de baixa llei i un espai per al campament del seu personal, ademés de concessions d'aigua en els rius Sant Pedro, Toconce i Lequena. També es mencionava un permís per a tendir llínees ferroviàries internes i un ramal al ferrocarril Antofagasta-Bolívia. Per a l'obtenció de l'aigua, es va exterminar a animals i es va expulsar als comuneros indígenes que habitaven els sectors precordilleranos de la província del Lloa.
Aixina mateix es va autorisar la construcció de llínees de transmissió d'energia elèctrica i una llínea telefònica entre Tocopilla i Chuquicamata.
Va nàixer aixina la Maestranza; els seus armassons, els voltons i pilars es entretejían en altures que anaven des dels 71 metros de llarc per 25 d'ample. En un nivell més avall i a una distància de 200 metros, es va alçar la Fundició de Coure, al front la casa electrolítica.
Campament de Chuquicamata
La construcció del campament va escomençar en 1917. Els ingeniers encarregats varen determinar l'ubicació de dos grans complexos de cases, que s'ubicarien a tres quilómetros de distància de les reixes que marcaven el llímit de les àrees de treball.
Campament Americà
Prop de la mina, els nortamericans varen nivellar alguns sectors, donant inici al Campament Americà, denominat erròneament aixina perque allí solament viurien ingeniers i eixecutius nortamericans. Aixina des dels seus inicis Chuquicamata va contar en dos campaments, distants tres quilómetros entre sí i conectats per l'avinguda Tocopilla. Ací es trobaven els carabineros, els bombers i el primer hospital de Chuquicamata que ho feya molt exclusiu.
La vida del Campament Americà va durar fins a 1984, quan les seues cases varen ser algunes traslladades, mentres que unes atres varen ser demolides i enterrades. Entre les desmontades i reconstruïdes va estar la casa 2000 (The General Manager House), que hui es troba en la vila Auka-Huasi, del sector oest del Campament.
La disposició de les cases va ser jeràrquica. Hi havia un total de 280 cases. La vivenda del gerent de l'empresa estava en lo més alt i el seu disseny es coneixeria com Special A, un model de construcció que s'usava entre els grans hacendados, al sur d'Estats Units.
Els materials varen ser duts des de l'estranger i l'arquitectura donava espai a grans finestrals, taules de raulí (arbre de la família de les Nothofagaceae), pilars, fronteres i interiors de pi oregón, una gran sala en un enorme fumeral, cuina, salons de recepció, enormes passadiços, escals de caragol, cinc dormitoris, més dos destinats al personal de servici, amplis patis i terreny per a jardins que tenien pimentons, pins, palmes i arbres frutals.
Més avall les cases dels subgerentes, en un estil similar, cridades Special. La diferència en la vivenda del gerent era el tamany.
En orde descendent, es vea l'alçament de les cases que ocuparien els superintendentes designades tipo Large A. Després, Large B, per als caps nortamericans segons el seu ranc. Detached A-B, Ford A i, finalment unixques de chicotetes dimensions que serien ocupades pels futurs ingeniers que treballarien per a la Chile Exploration Company.
Campament d'empleats
A la opulencia del Campament Americà, es va opondre el Campament d'Empleats. Els millor ubicats varen ser els capataços, a els qui els nortamericans varen inculcar el seu sistema de classes en vivendes aparte. Varen ser les cases tipo Clapixques, construcció feta en pilars de fusta, cobertes per esterillas a les que després se'ls agregava ciment granulado.
De cantó a cantó hi havia quatre cases. Naixen aixina Els 200, Els 300, Els 400 i Els 500. Estaven separades entre sí, inclús algunes varen quedar en el cim d'un chicotet cerro, com va ser el cas dels 400, que posteriorment seria el camí de comunicació entre el Campament Americà i l'obrer.
En la part baixa del campament obrer, la companyia va manar construir Els Afonats, un tipo de casa en les mateixes característiques que les Llandes, pero cobertes en la planta baixa en latones i en l'alta en fusta. De cantó a cantó hi havia nou cases, les que quedaven en els cantons eren més menudes.
Cada carrer duya una lletra. El lot escomençava en l'A i terminava en la I. La numeració anava d'oest a est, aixina es trobaven els 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70 i 80, fins a aplegar al 1099.
Front a la lletra A, es varen alçar uns jocs infantils que contaven en moderna infraestructura. Darrere d'este complex s'ubicaven els Tipos C, una construcció que destacava en entrar un chicotet hall, living, menjador, dos o tres dormitoris i el característic pati tancat en esterilla.
Cada dos carrers existia un pilón, lloc des d'a on s'extrea l'aigua. Constava d'una grossa encanyat de més de 15 centímetros de diàmetro. Dins d'est hi havia una clau. El pilón estava dins d'un círcul de ciment que tenia una esterilla, la que a la seua volta es conectava en el desaiguador, és dir, en el mateix lloc a on es botaven els desperdicis es trea el vital element.
En una gran esplanada baix de les Llandes va quedar el sector que ocuparia la futura escola, l'iglésia i un camp de patinage.
En el costat oest varen ser construïts els «tipo adobes», chicotetes construccions fetes en Calama, la matèria primera de les quals (atobons) aplegaven al mineral en carretones tirats per mules. Va resultar comú que els atobons es partiren en el camí, per lo que els ingeniers varen decidir dur la terra i la palla per a fer l'atobó en el mateix lloc a on s'estava construint.
Les corregudes es numeren des del 10 fins al 40 i, des de la lletra C fins a la W.
Els servicis higiènics estaven en els cantons. Aixina cada 12 cases hi havia un bany comú, que consistia en una llarga canaleta o muralla de 35 centímetros d'alt per 10 d'ample. Els banys no contaven en separació, en la conseqüent falta de privacitat en el cas d'anar vàries persones al mateix temps.
Esta verdadera séquia en moltes oportunitats va jugar una mala passada al que no sabia i s'ubicava en el primer lloc, este casi sempre estava desocupado, ya que cada dèu minuts una forta chorrada d'aigua que emergia des d'una grossa encanyat i arrasava lo que trobara, duent-se al sorprés expropie per la canaleta.
En els seus inicis, les poblacions de major envergadura varen ser Els Afonats, Les Llandes i Els Atobons (moltes d'estes varen ser demolides o renovades entre 1970 i 1990) i, finalment dividides pel creuament de la llínea férrea que venia des de Calama i moria en les distintes àrees de treball, s'ubicaven Els 600, just als peus dels cerros.
Junt a este chicotet campament s'iniciava la construcció de llarcs carrers, que estranyament tenien les portes d'accés en els costats. Per dins un extens passadiç en vàries peces, a les que se'ls va cridar després Els Bucs, perque tenien una similitut en les habitacions de les embarcacions. Estes peces varen ser destinades als fadrins. Estos després varen passar a ser entre 1970 i 1990 l'eixèrcit d'ingeniers n.º 1 de Chuquicamata, el símbol del qual era un número 1 en un pico i un ancora travessats. Els servicis bàsics varen estar durant décades en el Campament Americà: l'hospital, la Recova Americana, el forn, el Quarter de Bombers i Carabineros.
A fins dels anys quaranta, l'empresa va anunciar la construcció de noves cases. Estes estarien entre el mercat nou i la garita n.º 7 (camí a Tocopilla). D'igual manera, en el lloc hui conegut com a Planta Nórmac, es varen edificar 8 bucs en 34 peces cada una per a obrers i dos més per als empleats que quedaren front al campament Clapixques.
Les 544 cases varen ser distribuïdes de la següent manera: 250 cases tindrien un dormitori, un living, una cuina i un bany; 140 de dos dormitoris, 92 en tres dormitoris i 62 en quatre habitacions. Totes varen ser entregades el 24 de decembre de 1949, sent habilitades recent en 1952.
Retirat del campament, en el mateix lloc que ocupa fins a hui, varen quedar els terrenys per al cementeri. Segons pareix abans va haver un atre cementeri en Chuquicamata en el ya mencionat Placilla.
Un sistema paternaliste
En el creiximent del campament, es va establir un comerç incipient gràcies a la concessió de terrenys que va fer la companyia, prèvia investigació del solicitant, després cada u s'encarregava de construir la seua vivenda.
Per al restant dels funcionaris existia un sistema instalat per l'administració en a on contínuament es vigilaven les cases i si és que les seues moradores realment les habitaven. Lo que sancionaven era l'abandó i com a castic l'empresa llevava la vivenda.
Va ser costum vigilar el comportament dels empleats en el campament, preocupant-se de que no s'efectuaren robos considerables de materials i que no s'abusara del consum d'alcohol en les residències.
A mida que es produïx l'aument de producció de coure, va ingressar un major contingent d'empleats i obrers. Per tal raó es varen alçar en els anys xixanta poblacions com El Bosc i Els Lagos. En abdós casos les construccions són de dos pisos, en grans patis i en estacionament per a vehículs.
En aquella época qui volguera canviar-se devia acostar-se a l'oficina de cases (Departament de Benestar).
Per als xixanta, ya habitaven en el campament 24 000 persones, de les quals 5600 eren treballadors i el restant corresponia a familiars, carabineros, funcionaris públics, professors i comerciants.
La condició habitacional inicial de Chuquicamata
És interessant hojear les condicions de Chuquicamata en els seus inicis. L'informe d'una comissió governamental que va visitar la mina en 1920, resulta útil per a formar-se una impressió de la vida d'estos primers chuquicamatinos.
Al costat d'este campament per a fadrins està el denominat Els 500. Est és per a famílies. Viuen ací matrimonis en cases d'una sola peça. Este campament no té llum elèctrica, ni aigüeral, ni banys.
El campament nou (New Camp), que és el més popular, és el més antihigiénico, insalubre i inadequat de vore. Comprén dos seccions de cases: la de llandes i la d'atobons. El campament de llandes no té aigüeral, llum artificial, pati ni desaiguador. La promiscuïtat és completa, fins al gos i el gat viuen i dormen allí junt als chiquets i als pares en una o dos llits.
Vore també
- Calama, comuna en la que s'ubica Chuquicamata.
- El Salvador, un atre campament miner similar.
Referències
Referències Bibliogràfiques
Veliz Hernandez, Miria. La nostra vida es va quedar en Chquicamata, Chile. ISBN 956-310-012-3. Chuquicamata jamai va tindre indis chucos. No existixen ni varen existir. El Gall jamai va ser un prostíbul.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Chuquicamata (ciudad)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.