Athelstan
Athelstan (del nòrdic antic Aðalsteinn, també cridat Æthelstan, Æþelstan, Æðelstān o Atelstán, el Gloriós; c. 894-27 d'octubre de 939) va ser rei dels anglosaxons de 924 a 927 i rei d'Anglaterra de 927 a 939. El seu regnat sol ser passat per alt pels historiadors moderns, interessats més en el del seu yayo, Alfredo el Gran, o en el del seu nebot, Edgar el Pacífic. No obstant, el seu periodo va ser d'importància fonamental per al desenroll polític del X.

Va ser el primogènit d'Eduardo el Vell, rei de Wessex, i d'Egwina. Pese a que els seus pares es varen casar, va ser declarat illegítim en pujar el seu pare al tro en 899. La baixa condició social de la seua mare va ser el motiu per la que es va apartar del seu costat i es casara en la que seria considerada la seua reina i primera esposa, Elfleda.cita requerida
El seu pare va ascendir al tro del regne dels anglosaxons, format per Alfredo, no sense dificultat. La seua tia, la germana d'Eduardo, Ethelfleda, va regir Mercia Occidental en la seua representació despuix de la mort del seu marit, l'ealdorman Ethelredo, en 918. A la mort de Ethelfleda, Eduardo va prendre ràpidament el control de Mercia i, a la mort d'est, Athelstan directament va regnar els regnes anglosaxons al sur de l'estuari del Humber.[1]
Quan Eduardo va morir en juliol de 924, Athelstan va ser acceptat com a rei per Mercia. El seu germanastre Ethelweard va poder haver segut reconegut com a rei en Wessex, pero va morir a les tres semanes de la mort del seu pare. Athelstan va trobar resistència en Wessex durant varis mesos, i no va ser coronat fins a setembre de 925. En 927, va conquistar l'últim regne vikingo que quedava, York, lo que li va convertir en el primer governant anglosaxó de tota Anglaterra. En 934, va invadir Escòcia i va obligar a Constantino II a sometre's a ell. El govern de Athelstan va ser resentit pels escocesos i els vikingos, i en 937 varen invadir Anglaterra. Athelstan els va derrotar en la batalla de Brunanburh, una victòria que li va donar gran prestigi tant en les illes britàniques com en el continent. Despuix de la seua mort en 939, els vikingos varen reprendre el control de York, que no va ser reconquistada definitivament fins a 954.
Athelstan va centralisar el govern; va aumentar el control sobre la producció de charters i va convocar a figures destacades de zones distants als seus consells. A estes reunions assistien també #gobernant de fòra del seu territori, especialment reis galess, que reconeixien aixina el seu señorío. Del seu regnat es conserven més texts llegals que de cap atre rei anglés del X. En ells es mostra la seua preocupació pels robos generalisats i l'amenaça que suponien per a l'orde social. Les seues reformes llegals es varen basar en les del seu yayo, Alfredo el Gran. Athelstan va ser un dels reis saxons occidentals més piadosos, conegut per coleccionar relíquies i fundar iglésies. La seua casa va ser el centre del saber anglés durant el seu regnat i va assentar les bases de la reforma monástica benedictina de finals de sigle. Cap atre rei de Sajonia Occidental va eixercitar un paper tan important en la política europea com Athelstan, i va concertar els matrimonis de vàries de les seues germanes en governants continentals.
Regnat
Havent segut criat en el regne de Mercia per orde del seu pare, com una forma de conseguir la llealtat d'este rebel país a la dinastia cérdica, i a la mort d'este (17 de juliol de 924), va ser aclamat de colp i repent rei de Mercia.cita requerida
En morir el seu mig germà, el rei Ethelweard, despuix de tan sol 16 dies de regnat —segons pareix assessinat per orde seua—, el 2 d'agost de 924, la Witan ho va elegir com el nou sobirà, i va ser coronat en Kingston upon Thames el 4 de setembre de 925.[2]
Durant el seu regnat va demostrar ser un consumat diplomàtic, i va preferir les aliances a la guerra. El 30 de giner de 926 va casar a la seua germana Edith en Sihtric ua Ímair, rei vikingo de Jórvik i de Northumbria. No obstant, Sihtric mor a l'any següent (927) i Athelstan aprofita l'oportunitat per a anexionar Northumbria. Açò ho convertix en el rei saxó en la major extensió territorial fins a llavors; per esta raó, els demés reis britànics es varen sometre al seu mando en Bamburgh. En la Crònica anglosaxona es descriu cóm cada u dels reis s'inclina davant el seu suprem líder: "Primer Hywel, rei de Cornualles, i despuix Constantino II, rei d'Escòcia, i Owain, rei de Gwent, i despuix Ealdred de Bamburgh".[3] El croniste Guillermo de Malmesbury afig al rei Owain de Strahtclyde entre els reis somesos.
Es registren atres events similars en les marques occidentals del domini de Athelstan. Segons Guillermo de Malmesbury, havia somés als reis del nort de Bretanya (lo que implica Gales) en Hereford, a on va exigir un fort tribut. La realitat de la seua influència sobre Gales és subrallada en el poema galés Armes Prydein Fawr i per l'aparició dels reis galeses com subreguli en les cartes de 'Αthelstan A'. En forma similar, va dirigir Gales de l'Oest (o siga Cornualles) fora d'Exeter i va establir la frontera entre Anglaterra i Cornualles a lo llarc del riu Tamar.
Athelstan és considerat com el primer rei anglés de facto.[4] Va alcançar èxits militars considerables sobre els seus rivals, incloent als vikingos, i va estendre el seu domini a parts de Gales i de Cornualles. La seua victòria més gran, sobre una aliança enemiga que incloïa a Constantino II d'Escòcia, va ser la batalla de Brunanburh, en l'autumne de 937.
Encara que va establir moltes aliances a través dels matrimonis de les seues mig germanes en cases reals d'Europa, mai es va casar ni va tindre descendència. No obstant, crie com al seu propi fill a Haakon el Bo, més tarde rei de Noruega.
Va morir en el seu palau de Gloucester el 27 d'octubre de 939, als 44 anys d'edat, sent sepultat en l'abadia de Malmesbury, en Wiltshire. No hi ha res en la tomba baix l'estàtua, ya que les relíquies del rei provablement es varen perdre en la Dissolució dels monasteris de 1539. Els restants poden haver segut destruïts pels comissionats del rei o haver segut amagats ans que aplegaren dits comissionats.
Baix el seu mandat es va fer el conegut Salteri de Athelstan, hui conservat en la Biblioteca Britànica baix el topogràfic Cotton MS Galba A XVIII.[5]
Batalla de Brunanburh
- Artícul principal → Batalla de Brunanburh.
En 934 Olaf Guthfrithson va succeir al seu pare Guthfrith com a rei nòrdic de Dublín. L'aliança entre nòrdics i escocesos es va consolidar en el matrimoni de Olaf en la filla de Constantino. En agost de 937, Olaf havia derrotat als seus rivals pel control de la part vikinga d'Irlanda i es va llançar a la conquista de l'antic regne nòrdic de York. Per separat, Olaf i Constantino eren massa dèbils per a opondre's a Athelstan, pero junts podien aspirar a desafiar el domini de Wessex. En autumne es varen unir als britanos de Strathclyde baix el mando de Owain per a invadir Anglaterra. Les campanyes migevals es desenrollaven normalment en estiu, i Athelstan difícilment podia esperar una invasió a tan gran escala tan alvançat l'any. Sembla que va tardar en reaccionar, i un antic poema llatí conservat per Guillermo de Malmesbury li acusava d'haver «languidecido en un oci pereós». Els aliats varen saquejar el territori anglés mentres Athelstan es prenia el seu temps per a reunir un eixèrcit saxó occidental i mercio. No obstant, Michael Wood alaba la seua cautela, argumentant que, a diferència d'Harold en 1066, no es va deixar provocar per a actuar precipitadament. Quan va marchar cap al nort, els galeses no se li varen unir i no varen lluitar en cap dels bandos.[10]
Els dos bandos es varen enfrontar en la batalla de Brunanburh, que es va saldar en una aplastant victòria de Athelstan, recolzat pel seu jove germanastre, el futur rei Edmund. Olaf va escapar de regrés a Dublín en lo que quedava de les seues forces, mentres que Constantino va perdre un fill. Els anglesos també varen sofrir grans pèrdues, inclosos dos cosins de Athelstan, fills del germà menor d'Eduardo el Vell, Æthelweard. [15]
La batalla va ser relatada en els Anals de l'Ulster:
Una gran, llamentable i horrible batalla es va lliurar cruelment entre els saxons i els norteño, en la que varis mils de norteño, que no es conten, varen caure, pero el seu rei Amlaib [Olaf] va escapar en uns pocs seguidors. Un gran número de saxons varen caure en l'atre bando, pero Athelstan, rei dels saxons, va gojar d'una gran victòria.[16]
Una generació despuix, el croniste Æthelweard va informar que era recordada popularment com «la gran batalla», i va sagellar la reputació pòstuma de Athelstan com a «victoriós gràcies a Deu» (en paraules del homilista Ælfric de Eynsham).[17] La Crònica anglosaxona va abandonar el seu habitual estil lacónico en favor d'un poema heròic en el que es alardea de la gran victòria, amprant un llenguage imperial per a presentar a Athelstan com a governant d'un imperi de Britania.[18] El lloc de la batalla és incert; no obstant, s'han sugerit més de trenta llocs, sent Bromborough, en la península de Wirral, el més favorit entre els historiadors. [24]
Els historiadors discrepen sobre l'importància de la batalla. Alex Woolf la descriu com una «victòria pírrica» per a Athelstan: la campanya sembla haver terminat en taules, la seua poder sembla haver declinat, i despuix de la seua mort Olaf va accedir al regne de Northumbria sense resistència.[25] Alfred Smyth la descriu com «la major batalla de l'història anglosaxona», pero també afirma que s'han exagerat les seues conseqüències més allà del regnat de Athelstan.[28] En opinió de Sarah Foot, en canvi, seria difícil exagerar l'importància de la batalla: si els anglosaxons hagueren segut derrotats, la seua hegemonia sobre tota Gran Bretanya continental s'hauria desintegrat.[29]
Administració i lleis
A mida que el seu regne creixia, Athelstan es va impondre nous desafius sobre la seua administració. Cap a fins del seu regnat se sap d'un atre Athelstan, cridat 'mig rei', que va ser ealdorman per a la major part de la Mercia Oriental i Anglia de l'Est. Ian Walker ha plantejat que, a mida que s'incrementava el poder de Athelstan, l'extensió de la regència del següent nivell de l'aristocràcia també devia créixer. Tot açò apunta a una major estratificació de la societat anglosaxona, desenroll que és possible examinar des dels temps inicials anglosaxons fins a la conquista normanda i més allà.
Un gran número de còdics llegislatius es varen crear durant el seu regnat. Examinar cada u d'ells en detalle prendria molt temps, pero es poden resumir dos punts de vista sobre ells: Patrick Wormald afirma que la llei escrita tenia poc us pràctic en l'Anglaterra anglosaxona, que hi havia poca homogeneïtat entre les lleis i que la naturalea esporàdica d'elles indicava un sistema poc coherent basat en la llei escrita. Mentres que Simon Keynes ha argumentat que existix un patró en les lleis del regne de Athelstan i que estes són evidència "no de qualsevol actitut casual cap a la publicació o registre de la llei, sino tot lo contrari".
Athelstan i els galeses
El regnat de Athelstan marca una fita en les esporàdicament inquietes relacions entre anglosaxons i galess.
Segons Asser, un monge de Sant David, en Dyfed, varis regnes de Gales es varen sometre a Alfredo (incloent aquells que haurien segut regits pels fills de Rhodri Mawr). No es registren batalles entre els anglesos i galeses durant el regnat de Athelstan, pero algunes cartes indiquen que els reis galeses assistien a la seua cort, possiblement en anar en ell en campanya.
D. P. Kirby argumenta que Athelstan reprimia als reis galeses, mantenint-los prop per a tindre la seua llealtat. Encara més, és possible que alguns d'ells, particularment Hywel Dda, resultaren beneficiats en esta relació. Hywel hauria segut influenciat per idees angleses de la sobirania; ell és el primer rei galés que s'associa en un còdic major de llei galesa i una moneda, falcada en Chester, du el seu nom.
Contactes estrangers
Com les dels seus predecessors, la cort de Athelstan estava en contacte en el restant d'Europa. Les seues mig germanes es varen casar en famílies de la noblea europea. Edith desposó al futur emperador Otón I del Sacre Imperi Romà Germànic, fill d'Enrique I el Pajarero, i una atra va contraure matrimoni en Egill Skallagrímsson, el inspirador de l'islandesa saga de Egil.
Alano II, duc de Bretanya, i Haakon, fill d'Haraldo de Noruega, varen ser acollits en la cort de Athelstan i varen donar una llar a Luis, el fill exiliat de Carlos el Calvo.
Athelstan pot haver considerat el seu regnat en forma imperial: l'estil basileus es basa en les seues cartes, mentres que és el primer rei en dur el títul de r[ex] tot[ius] B[ritanniae].
Segons Guillermo de Malmesbury, relíquies com l'espasa de l'emperador Constantino I de Roma i la llança de Carlemany (primer emperador del Sacre Imperi Romà Germànic) varen aplegar a Athelstan, sugerint que ell estava relacionat d'alguna forma en grans regentes del passat.
Encara que va establir vàries aliances per mig de la seua família, no va tindre fills propis.
Athelstan era religiós i va realisar importants donacions a l'iglésia de Wessex. A la seua mort en 939 en Gloucester va ser enterrat en la seua abadia preferida (Malmesbury) en lloc d'en la seua família en Winchester. Encara que la seua tomba encara es troba allí, el seu cos es va perdre fa décades.
En Malmesbury, el seu nom continua viu en els sigles XX i XXI, en moltes coses, des d'una empresa d'autobusos fins a una tenda d'artículs de segona mà, aixina com en vàries avingudes i carrers.
Li va succeir el seu mig germà menor, el rei Edmundo d'Anglaterra.
Obra
Guanys monàrquics
- Unificació d'Anglaterra. La principal herència del rei Athelstan va ser unificar i consolidar el primer regne d'Anglaterra, establint un govern centralisat, en un sistema llegal i una administració territorial, despuix de derrotar a una aliança de invasores escocesos, galeses i danesos en la Batalla de Brunanburh en 937, assegurant el seu domini sobre Gales i Cornualles que li va otorgar el títul de Rei de tota Gran Bretanya.
- El primer rei. És reconegut com el primer rei de facto d'Anglaterra.
Guanys administratius
- Va centralisar el poder. Va reorganisar el regne dividint-ho en comarques, cada una baix una autoritat, per a un millor control i administració del territori.
- Sistema de moneda i lleis. Va regular l'acunyament de monedes, establint un pes estandardisat d'argent i aplicant severes sancions a els qui defraudaren a la Corona.
- Publicació de lleis. Va emetre còdics llegals per a reforçar el control real i es va preocupar per la justícia, implementant lleis més indulgents per als jóvens delincuents.
Guanys diplomàtics i comercials
- Aliances europees. Va forjar importants aliances estrangeres casant a les seues germanastres en governants d'Europa occidental, enfortint la seua posició en el continent.
- Foment del comerç i les ciutats. Va establir fortificacions que es varen convertir en centres de comerç, lo que va impulsar el desenroll urbà i la vida en les ciutats.
Llegat cultural i religiós
- Promoció de la erudición: Va ser un erudit entusiasta que coleccionava manuscrits, invitava a estudiosos a la seua cort i va recolzar la creació d'un sistema educatiu basat en el coneiximent sagrat.
- Respal a l'Iglésia: Com a home piadós, va finançar la fundació d'iglésies, donó relíquies i llibres sagrats, i va colaborar activament en el nomenament de bisbes.
- Coleccioniste de relíquies i art. Va ser un coleccioniste selectiu d'obres d'art i relíquies religioses, que despuix donaba per a mantindre el respal dels seus aplegats i institucions religioses.
Bibliografia
- Wessex and England from Alfred to Edgar: six essays on political, cultural, and ecclesiastical revivial, David Dumville, (Woodbridge, 1992)
- "England, c.900-1016", Simon Keynes, in The New Cambridge Medieval History, vol. II. ed. R. McKitterick, (Cambridge University Press, 1999)
- The Age of Athelstan: Britain's Forgotten History, Paul Hill, (Tempus Publishing, 2004). ISBN 0-7524-2566-8
Sobre Athelstan i els galeses:
- D.P. Kirby, 'Hywel Dda: Anglophil?', Welsh Historical Review, 8 (1976-7)
- H.R. Loyn, 'Wales and England in the tenth century: the context of the Athelstan Charters', Welsh History Review 10, (1980-1)
Per a les lleis del seu regne:
- Patrick Wormald, The Making of English Law: King Alfred to the Twelfth Century, vol. 1, (Blackwell, 1999)
- Simon Keynes, 'Royal government and the written word in clapix Anglo-Saxon England' in The Uses of Literacy in Early Medieval Europe. ed. R. McKitterick, (Cambridge University Press, 1990)
Es poden trobar #compilació de les seues fonts en:
- The Laws of the Earliest English Kings, F.L. Attenborough, (Cambridge University Press, 1922)
- English Historical Documents c.500-1042, 2nd ed., D. Whitelock, (Eyre and Spottisoode, 1980)
En la ficció
Athelstan és interpretat per Harry Gilby en la quinta temporada de la série The Last Kingdom i en la película Seven Kings Must Die (2023).
Fonts
La Crònica anglosaxona, que és molt explícita durant els regnats d'Alfredo el Gran i Eduardo el Vell, queda relativament en silenci durant el regnat de Athelstan i l'informació que sobreviu és retrospectiva. Unes poques referències parlen de les seues campanyes militars, i l'informació més extensa es troba en un poema sobre la batalla de Brunanburh, compost provablement durant el regnat del seu successor Edmundo.
Atres fonts narratives a través d'Europa contenen més informació. Els anals de Flodoardo contenen vàries referències a la lluita de Athelstan contra els regentes de l'Est i Oest de França, aixina com la Crònica de Nantes.
Guillermo de Malmesbury, no obstant, en els seus escrits de principis del XII, proveïx majors detalls. La seua obra inclús du a la ya desapareguda Vita Æthelstani, pero —com planteja l'historiador Michael Wood— es deu anar en conte en este cas, ya que la seua existència encara no ha segut comprovada i la fonts de Guillermo a sovint no poden ser verificades.
Les fonts documentals són cartes i lleis anglosaxones. Existixen numeroses cartes que informen sobre la persona de Athelstan i a quí otorgava terres. A través d'elles, és possible examinar els seus pelegrinages, particularment entre els anys 927 i 932, en que tots els diplomar varen ser bosquejados per l'extraordinari escribano conegut com 'Athelstan A'. Existixen varis còdics de llei anglosaxons atribuïts a Athelstan; un parell d'ells seguixen la tradició d'Alfredo i Eduardo, els atres són menys 'oficials', pero no menys reveladors d'aspectes de l'administració de Athelstan.
Existixen disponibles fonts no escrites. Les més útils són les monedes, que donen a Athelstan un títul que revela cuán estesa estava la seua administració (o l'acunyament) per mig de tota Bretanya. També són interessants els manuscrits i relíquies que el rei coleccionava i donaba -moltes de les quals contenen notes de detalls de les donacions. Les relíquies donadas varen permetre conéixer millor el patronat del rei del cult de sant Cutberto en Northumbria, al com donó dos manuscrits que contenien referències als primers regentes anglesos, el Corpus Christi Manuscript.
Referències
- ↑ Miller, "Edward the Elder"
- ↑ Foot, Æthelstan: The First King of England, pp. 73–74
- ↑ Higham, The Kingdom of Northumbria, p. 190; Foot, Æthelstan: The First King of England, p. 20
- ↑ Foot, Æthelstan: The First King of England, p. 20
- ↑ «Æthelstan Psalter».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ [6]; [7]; [8]; [9].
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ [11]; [12]; [13]; [14].
- ↑ Woolf, 2007, p. 169.
- ↑ Foot, 2011, pp. 3, 210-211.
- ↑ Foot, 2008, p. 144.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ [19]; [20]; [21]; [22]; [23].
- ↑ Woolf, 2013, p. 256.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
- ↑ [26]; [27].
- ↑ Foot, 2011, pp. 172-172.
Bibliografia
- Foot, Sarah (2004). «Æthelstan (Athelstan) (893/4–939), king of England}», , Oxford University Press. doi:10.1093/ref:odnb/833. Consultat el 9 de juny de 2012.
- Higham, N. J. (1993). The Kingdom of Northumbria: AD 350–1100, Alan Sutton. ISBN 0-86299-730-5.
- Miller, Sean (2001). , Blackwell Publishing. ISBN 978-0-631-22492-1.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Athelstan.
- The Making of England: King Athelstan, documental (anglés)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Athelstan» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.