Afrofuturisme és un tipo d'estètica lliterària i cultural que combina elements de ciència ficció, ficció històrica, fantasia i realisme màgic en cosmogonies no occidentals. El moviment també ha segut definit per l'autora i cineasta Ytasha L. Womack, com l'exploració de «l'intersecció entre cultura negra, tecnologia, lliberació i imaginació, en un bri de misticisme també. […] És una forma d'unir el futur en el passat i, en essència, d'ajudar a reinventar l'experiència de les persones de color».[1] El seu objecte és criticar no solament la problemàtica actual dels negres sino també revisar, qüestionar i reexaminar els events del passat.

Afrofuturisme
Serengeti Cyborg (2020), ilustració per Fanuel Leul, artiste etíop.

Encara que el terme no va aparéixer fins a 1993 gràcies al crític de la tecnocultura Mark Dery[2] i no va ser profundisat fins als anys 90 per Torruana Nelson,[3] la ciència ficció ha format part de la producció artística i lliterària afro-nortamericana des dels seus inicis, i poden traçar-se, a través dels llenços de Jean-Michel Basquiat, el roc psicodèlic de Jimi Hendrix, la prosa de Ralph Ellison i el jazz vanguardiste de Mills Davis, fins a George S. Schuyler i la seua novela satírica Black No More (1931), en la que un mege instala en el centre d'Harlem, una clínica per a transformar a les persones negres en blanques en un nou tractament.

Història

Desenrolle durant el sigle XX

Encara que el afrofuturisme va ser nomenat fins a 1993, els estudiosos diuen que la música, art i texts afrofuturistas es varen tornar un poc més comú i conegut a finals dels anys cinquanta. L'acostament afrofuturista a la música es va donar per primera volta per Sun Ra. Naixcut en Alabama, la música de Sun Ra va sorgir en Chicago a mitan dels anys 1950, quan junt en l'Arkestra va escomençar a gravar música resultat del hard bop i els recursos modals, creant una nova síntesis que utilisava títuls en temes afrocentristas i de l'espai per a reflectir el víncul de Ra en la cultura africana, especialment l'egipcíaca, i l'arribada de l'Era Espacial.

Durant molts anys, Ra i els seus companyers de banda varen viure, varen treballar i es varen presentar en Filadèlfia mentres participaven en festivals a nivell mundial. La película de Ra Space Is the Plau mostra a The Arkestra en Oakland a mitan dels anys setanta en paraments espacials, replets en utilería de ciència ficció junt en atres materials còmics i musicals. Per a 2018 la banda encara compon i es presenta, baix la direcció de Marshall Allen.

Les idees afrofuturistas varen ser represes en 1975 per George Clinton i les seues bandes Parliament i Funkadelic en la seua obra mestra Mothership Connection i les subsegüents The Clones of Dr. Funkenstein, P Funk Earth Tour, Funkentelechy Vs. The Placebo Syndrome, i Motor-Booty Affair.

Atres músics als que se'ls atribuïxen influències afrofuturistas inclouen als productors de reggae Lee «Scratch» Perry i Scientist, els artistes de hip-hop Afrika Bambaataa i Tricky, músics electrònics com Larry Heard, A Guy Called Gerald, Juan Atkins, Jeff Mills, Newcleus i Lotti Golden & Richard Scher, els escritors de Light Years Away, descrita com «l'inici del beatbox afrofuturista dels anys huitanta».[4]

Música

Artistes visuals

Escritors

Cine

Ficció

Televisió

Novela gràfica

Videojocs

Uns atres (conceptes, objectes, temes, personages)

Referències

  1. ↑ «Ytasha Womack - Afrofuturism Imagination and Humanity».
  2. ↑ Dery, Mark(1993).«Black to the Future: Interviews with Samuel R. Delany, Greg Tate, and Tricia Rose».The South Atlantic Quarterly.
  3. ↑ Cultural Front (14 d'abril de 2012). «A Notebook on Afrofuturism» (en inglés).
  4. ↑ «The 101 strangest records on Spotify: Warp 9 - It's A Beat Wave».

Bibliografia

  • Hidalgo, A. «Mínima introducció al afrofuturisme». Revista Cactus (14 de setembre de 2016).